Publicitat
Publicitat

"Que no dediquin un carrer a l'avi mentre n'hi hagi de franquistes"

La néta d'un històric antifranquista de Lleida promou un manifest per eliminar els franquistes del nomenclàtor, però Àngel Ros diu que és "demagògia"

"El meu avi va ser fidel als seus ideals fins al final. Mai hi va haver fissures. L'únic que fem és mantenir el seu llegat. Serem ferms. Ell sempre va estar en peu de guerra per defensar els drets dels treballadors i nosaltres també continuarem lluitant i reivindicant fins al final. O s'està al costat dels franquistes o dels qui van lluitar per les llibertats i la democràcia", assegura Rosa Peñafiel, néta d' Antonio Cantano, un històric lluitador antifranquista a qui Lleida ha dedicat un carrer (ja té el nom assignat, però encara no té el cartell instal·lat). La seva família, però, no vol que el seu nom formi part del nomenclàtor fins que no es retirin els noms de tots els franquistes; denuncien que en queden vuit.

L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha deixat clar que no eliminarà els vestigis del franquisme: "És un exercici de demagògia el que es fa", ha dit Ros a l'ARA, que recorda que el 1979 ja es va canviar el nom de quaranta carrers, entre els quals, la rambla Ferran, que es deia rambla del Generalísimo. "En tot cas, tots els noms els va analitzar el primer i segon Ajuntaments democràtics, i jo no em considero més demòcrata que aquells regidors, un d'ells per cert, era Antonio Cantano". I afegeix: "Antonio Cantano era del PSUC, com jo. Era amic meu i una excel·lent persona. En vida li vam concedir la Medalla de la Ciutat. Se li va atorgar el nom a un carrer, i la família em va fer una carta d'agraïment", explica.

Els vestigis del franquisme

El nom de Cantano és una proposta que la Paeria va fer el 2015. L'octubre passat, Rosa Peñafiel, segons va recollir Directa, es va adreçar al ple del consistori per demanar que es retirés la proposta: "El meu avi no pot estar a la mateixa altura de reconeixement que aquells que el van privar, a ells i a altres, del dret més fonamental, la llibertat", va dir. Des d'aleshores, la família de Cantano no ha deixat de lluitar perquè es retirin els noms dels franquistes. El 9 de desembre, Peñafiel i la historiadora de la Universitat de Lleida (UdL) Antonieta Jarne van presentar un manifest, 'Lleida lliure del franquisme', on denuncien que 41 anys després de la dictadura franquista queden vuit carrers "dedicats a alts càrrecs del règim i afectes al cop d'estat del 1936".

Entre els que encara formen part del nomenclàtor hi ha Ramon Areny, que va ser alcalde del 1939 al 1941. Durant el seu mandat a Lleida hi va haver tres camps de concentració i es van afusellar 558 persones (148 sense judici). El manifest té el suport, entre altres, d'Amical de Mauthausen, Associació d'Expresos Polítics del Franquisme, ANC, Comissió de la Dignitat, CGT, Comú de Lleida, Crida per Lleida, ICV Terres de Lleida, Òmnium Cultural, Podem Terres de Lleida, Unitat contra el Feixisme i el Racisme, diputats i diputades dels grups CUP, CSQP, En Comú Podem, ERC, Junts pel Sí, Lluís Llach, David Fernàndez i els historiadors Josep Fontana i Queralt Solé. Peñafiel no pensa rendir-se: "Ara recollirem signatures a peu de carrer", diu.

Àngel Ros ho veu diferent: "Dels vuit noms que denuncien, tres els va posar un ajuntament democràtic. I els altres cinc són persones que van fer activitat pública durant el període franquista però que no són rellevants", opina l'alcalde. “ Hi ha grups polítics que creuen que la democràcia ha començat quan ells han arribat a l’Ajuntament i jo, a diferència dels que ara em critique, sí que vaig arriscar-me a anar a la presó quan Franco era viu i vaig lluitar per la democràcia”, recorda,“molt dolgut”. 

A les llistes negres

Antonio Cantano (Granada, 1923 - Lleida, 2013) va arribar a Lleida a la dècada dels 60. Va començar treballant com a obrer de la construcció al pantà de Santa Anna. Allà va prendre consciència de la precarietat de les condicions laborals, de la falta d'higiene i de seguretat... i es va començar a involucrar en la lluita sindical. " És una paradoxa, perquè va venir a Catalunya per guanyar-se la vida i no se la va poder guanyar mai perquè el van posar a les llistes negres i cap empresari el volia contractar", diu la seva néta. "A casa qui portava els diners era l'àvia, que treballava en una pastisseria, a la nit rentava roba i feia tot el que podia", afegeix. Cantano va participar a l'Assemblea de Catalunya i va ser detingut a finals del 1973. Va passar deu mesos a la presó Model de Barcelona: "La nit que van assassinar Salvador Puig Antich el meu avi era a la presó", assegura Peñafiel. "Recordo que els escorcolls a casa eren molt freqüents, la policia venia cada dos per tres i ho regirava tot", afegeix.

A Cantano el detenien sovint i va patir tortures: li van trencar les costelles. També la seva dona va acabar a la comissaria per repartir propaganda i assistir a reunions clandestines. "La meva àvia també dóna suport a la nostra lluita", assegura Peñafiel. Cantano és un dels fundadors de Comissions Obreres, i Peñafiel diu que mai va voler reconeixements. "L'únic que sí que va valorar va ser quan li van donar la medalla Francesc Macià al Mèrit del Treball el 1994, perquè ell era d'origen andalús i el va emocionar que la seva terra d'acollida el reconegués. Quan els policies el maltractaven i l'insultaven li deien que quan els catalans no el necessitessin el farien fora", explica la seva néta.

Dos carrers nous dedicats a franquistes

Els darrers anys Lleida ha eliminat alguns vestigis franquistes. El 2005 es va reconvertir un gran monument que hi havia al cementeri dedicat només a les víctimes del bàndol nacional en un homenatge a tots els afusellats. També s'han eliminat les plaques franquistes dels habitatges. Però queden sis carrers dedicats a franquistes. "A més, Lleida en vol afegir dos més de dedicats a franquistes", diu Antonieta Jarne, professora d'història contemporània de la Universitat de Lleida. Els dos nous carrers estarien dedicats a Carmelo Fenech, delegat d'Hisenda a Lleida i el segon president del Caliu Ilerdenc (1941), i Juan Manuel Nadal, un alt funcionari franquista. "Nadal pertanyia a una de les grans famílies de Lleida, era un gran terratinent. Amb l'arribada de la democràcia es va afiliar a la UCD i va ser senador. Però el fet que tingués un paper en democràcia no el converteix en demòcrata", diu Jarne.

Dels carrers que ja existeixen, la historiadora denuncia que els casos més "flagrants" són el de l'alcalde Areny i el de Joan Recasens: "No va ser mai alcalde, i al carrer hi diu 'Alcalde Recasens'. Va estar implicat en la revolta militar de Lleida i els rebels el van nomenar alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el 18 de juliol del 1936. Però com que el cop d'estat va fracassar no va arribar mai a ser nomenat alcalde", diu Jarne. Recasens va ser afusellat per un grup de milicians el novembre del 1936. "Portem molts anys reivindicant que s'eliminin els carrers franquistes. Hem fet un munt d'accions. Però costa molt, perquè a Lleida els lligams personals pesen més que els aspectes ideològics", assegura Jarne. "La feina dels historiadors ja està feta, ara falta la voluntat política", afegeix.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT