80 ANYS DE L’INICI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

ALEMANYA

“Som la vostra consciència”

El règim nazi va enviar a l’exili, als camps de concentració i a la mort qualsevol veu dissident

Hitler anava adquirint poder i l’oposició anava desapareixent de forma accelerada, sobretot entre el 1933 i el 1934. El gran pretext per fer una gran purga entre els adversaris, els pocs que quedaven, va arribar la tarda del 27 de febrer del 1933, quan es va incendiar el Reichstag [el Parlament alemany]. Encara hi ha debat sobre qui hi va calar foc realment -els nazis van acusar el comunista neerlandès Marinus Van der Lubbe-, però Hitler en va ser el gran beneficiat. “Havia estat proclamat canceller tres setmanes abans, va demanar l’estat d’excepció, va perseguir primer els comunistes, després els socialdemòcrates... va eliminar qualsevol oposició”, assegura Joan Pastrana, historiador de la Universitat Pompeu Fabra.

Qui es va resistir a Hitler i Mussolini?

El maig del 1933 es van produir les grans cremes de llibres i la persecució i marginació dels intel·lectuals que el règim considerava “perillosos”. I entre el 30 de juny i el 2 de juliol del 1934 va arribar el terror amb la Nit dels Ganivets Llargs, quan Hitler va ordenar l’assassinat de l’ala més esquerranosa del partit. “A partir d’aquell moment només hi va haver oposicions individuals, però no una resistència organitzada”, diu Pastrana.

L’atemptat del rellotger

L’intent en solitari d’un comunista que no volia la guerra

Georg Elser era un home d’origen humil, molt meticulós en la seva feina -era fuster i rellotger-, afiliat al Partit Comunista. Amb prou feines sabia llegir, però anhelava millorar la situació de la classe obrera i l’angoixava la guerra. Quan va saber que Hitler faria un discurs, el 8 de novembre del 1939, a la cerveseria Bürgerbraükeller, va preparar un atemptat. Mesos abans va fer un forat en una columna i entrava a la cerveseria a les nits per anar-hi muntant una bomba de rellotgeria. L’artefacte va esclatar i va matar vuit persones, però Hitler havia marxat deu minuts abans. Elser va morir al camp de concentració de Dachau.

Els militars també van conspirar contra Hitler perquè no volien la guerra. Un dels opositors va ser el general Hans Oster -considerava que la guerra portaria Alemanya a la ruïna- i va treballar en el contraespionatge. L’operació més coneguda va ser la Valquíria, del 20 de juliol del 1944. “Alguns militars veien Hitler amb certa reticència perquè no era un dels seus, però ell va polititzar l’exèrcit; els soldats juraven lleialtat a Hitler i al Partit, i no a Alemanya”, diu Pastrana. També hi va haver accions al carrer, amb vagues o accions directes. “Es van crear grups com les Schwarze Scharen (Banderes o Tropes Negres), una milícia antifeixista sorgida el 1929 dels cercles anarquistes amb l’objectiu de protegir els actes del Sindicat de Treballadors Lliures d’Alemanya. Els seus membres combinaven els enfrontaments físics amb accions propagandístiques de denúncia més creatives, com fer titelles, música o teatre al carrer”, explica Carles Viñas, professor d’història de la UB i la UOC. La seva fi va arribar el 1932. Després d’una delació, es van succeir les detencions dels seus membres. També hi va haver organitzacions paramilitars com el Front de Ferro Contra el Feixisme i l’Acció Antifeixista, una xarxa que va intentar plantar cara als nazis.

La lluita de Rosenstrasse

Les dones que van salvar els seus marits de la mort

Hi va haver dones que de manera individual van plantar cara al règim nazi, però l’única mobilització col·lectiva va ser la que van protagonitzar prop d’un miler de dones no jueves casades amb jueus que havien estat detinguts per ser deportats. El febrer del 1943, durant una setmana, les dones -malgrat les amenaces de disparar de les SS- es van concentrar a Rosenstrasse i van aconseguir que els seus marits fossin alliberats. Altres dones van protestar contra Hitler, però la majoria van acabar tràgicament. Marianne Baum es dedicava a imprimir pamflets i a fer grafitis contra els nazis i va llançar una bomba el 18 de maig del 1942. Va ser executada pocs dies després. Maria Terwiel va ser una altra alemanya que va distribuir pamflets en què es podia llegir: “El paradís nazi: guerra, fam, mentides, Gestapo. Quant de temps més?” Va ser executada el 5 d’agost del 1943.

"Se sent l'olor de sang en l'aire. Literalment, l'antisemitisme carrega les armes. Homes robustos i honestos s'encarregaran de la resta" (Carl von Ossietzky, periodista i pacifista alemany)

El combat dels diaris

Els periodistes opositors van ser assassinats

Hi va haver una premsa que va intentar combatre les idees de Hitler. El periodista Fritz Gerlich liderava el periòdic Der Gerade Weg,que a finals del 1932 escrivia: “El nacionalsocialisme s’estén en forma d’enemistat amb les nacions veïnes, tirania interna, guerra civil, guerra mundial, mentida, odi i fratricidi”. Gerlich va ser assassinat el 30 de juny del 1934. Un altre periodista i pacifista contrari a Hitler va ser Carl von Ossietzky, que va investigar el rearmament clandestí d’Alemanya. Ossetitzky publicava estadístiques en què es demostrava que la justícia alemanya era molt més dura si et saltaves la llei en nom de les esquerres que de les dretes. Li van donar el premi Nobel de la pau el 1936, però no el va recollir mai. Tancat al camp de concentració, va morir de tuberculosi el 4 de maig del 1938. Una altra revista que Hitler va esborrar del mapa va ser la satírica Der Wahre Jacob, que es va publicar entre el 1879 i el 1933.

La Rosa Blanca

Sophie Scholl i seu germà, Hans, van començar a distribuir pamflets l’estiu del 1942 en contra del règim de Hitler. Era el començament d’un moviment pacifista, la Rosa Blanca, que no es mossegava la llengua: “El govern comet els crims més terribles”, escrivien. Denunciaven els assassinats de jueus i els discursos del líder nazi: “Totes les paraules que surten de la boca de Hitler són mentides”. Els pamflets en què escrivien “som la vostra consciència” es propagaven entre els estudiants de diferents ciutats. El final, però, va ser tràgic: els germans Scholl van ser guillotinats i els altres membres de la Rosa Blanca detinguts i executats.

Més continguts de