Eduardo Schmitz: “Portava cocaïna del Brasil per pagar-me una operació i em van enxampar al Prat”
"La meva germana plorava quan li trucava des de la Model fins que li vaig fer entendre que la presó d’aquí no té res a veure amb la del meu país"
BarcelonaS’enyora molt del seu país -té “molta saudade ”- però no es fia de la seva sanitat i li fan pànic les seves presons. Es mor per recuperar la llibertat i tornar a la seva terra -“No en sortiré mai més, ni per fer turisme, per si de cas”-, però mentrestant aprecia la seva situació relativament apacible com a reclús del sistema penitenciari català. És un dels últims de la Model i darrere d’aquestes contradiccions aparents hi ha tota una història.
Un accident de moto
Eduardo Schmitz, un dels últims de la Model, és un brasiler de 32 anys que feia de vigilant de seguretat al seu país. Un accident de moto li va destrossar la cama dreta i necessitava una operació que no es podia pagar. Explica que aleshores va decidir-se: faria un viatge, només un, a Europa. Hi portaria droga, faria de mula una única vegada per pagar-se la intervenció. Què podia sortir malament? Doncs podia sortir malament tot, i així va ser. Quan va arribar a l’aeroport del Prat amb una maleta amb un doble fons ple de cocaïna va veure que la policia feia obrir l’equipatge a tots els brasilers, o almenys això és el que va passar aquell dia o el que li va semblar a ell o el que relata. El cas és que de seguida el van descobrir i el van detenir. Com a estranger que ha comès un delicte greu i que no té cap mena d’arrelament al país, va anar de cap a la presó preventiva: era un cas de manual de risc de fugida si el deixaven en llibertat provisional. Ara sap que la fiscalia demana que el condemnin a vuit anys de presó però encara no té data per al judici. Ha d’esperar, però no es desespera, o no ho sembla: també darrere d’això hi ha una història.
Llegeix aquí la història del xinès Huan Ren, un altre dels últims de la Model
Mentre parla amb nosaltres té les crosses al costat. Fa poc que li van operar la cama en un hospital català i es recupera bé. “Si m’ho haguessin fet al Brasil, segur que me l’haurien amputat, tenia una infecció greu a l’os i aquí me l’han salvat amb antibiòtics i una intervenció ben feta”, diu convençut. L’única pega és que és a la presó, però també ho relativitza -si no fos per la saudade - perquè pensa en els centres penitenciaris del seu país i se’n fa creus. “Al meu país les presons estan controlades per les màfies, hi ha extorsions i execucions. Són un infern. La meva germana plorava quan li trucava des de la Model fins que li vaig fer entendre que la presó d’aquí no té res a veure amb la del Brasil”, recorda. Està estudiant castellà i pensa estudiar més a Brians 1, on el traslladen ara. A ell tant li fa una presó catalana com una altra.
