Qualsevol titular que digui una cosa com ara “Catalunya no és una comunitat que estigui infrafinançada” crida l’atenció. De manera que he tingut interès a llegir com ho justificava el secretari general del Partit Popular de Catalunya, Santi Rodríguez, però, tal com m’imaginava, no hi he trobat cap argument convincent. Fins i tot surt allò tan antic i tan fals de dir “al final, no és el que aporten els territoris, és el que aporten les persones”. Llàstima que tot estigui organitzat de manera que no és el que reben les persones, sinó els territoris. O sigui que esclar que paguen els territoris.
Sempre m’ha semblat contradictori presentar-se per defensar els interessos dels ciutadans (els de Catalunya, en aquest cas) i no voler el millor per a ells. Però si fins i tot Feijóo va dir a Barcelona (el juliol d’aquest any) el següent: “Sé que la Generalitat necessita més finançament, i el tindrà” (no com estan pactant PSOE i ERC, però el tindrà, deia).
Però on el festival arriba al nivell del món al revés és, com sempre, amb el català. Diu el senyor Rodríguez que “el català s'ha fet antipàtic”. He buscat si és que hi ha hagut una allau de casos de clients a qui els han dit que no els volien atendre si parlaven en castellà, però no ha passat. De manera que som al cap del carrer: “Els joves parlen menys català que mai perquè se'ls imposa, i els joves es rebel·len i són els primers que deixen de parlar català”. A veure, molts joves d’aquest país només estan en contacte en català quan són a l’escola, lloc en què el català no se’ls imposa sinó que se’ls ensenya. Si es rebel·len contra les matemàtiques o contra l’anglès, què fem, els deixem plegar abans? Només faltava monsenyor Argüello sumant-se a “el que pugui fer, que faci”.
