DOSSIER DE DISSABTE

L'esquerra alternativa: esmena a la totalitat

Després dels moviments socials i les protestes contra les retallades i per una democràcia més directa, han sortit noves formacions per vehicular institucionalment el malestar contra el sistema

“No és una crisi, és una estafa”. Va ser un dels primers càntics que van fer fortuna contra el discurs segons el qual l’austeritat era l’única sortida possible. I, al seu voltant, com sol passar, els carrers van anar un pas per endavant que la política i una gran pluralitat de moviments i plataformes es van organitzar contra les retallades, alimentats per uns casos de corrupció política -i fins i tot reial- que restaven legitimitat a les institucions. Unes institucions que impulsaven mesures que lesionaven part de les conquestes socials i laborals de les classes populars. Com ja s’anava intuint, els grans sindicats CCOO i UGT -amb un suport social també baix, segons les enquestes- van perdre definitivament la batuta a l’hora de liderar la resposta popular, i moltes organitzacions més o menys espontàncies van protagonitzar les principals mobilitzacions, entre les quals destacaven el moviment dels indignats i la PAH.

Va ser precisament el 2011, coincidint amb el 15-M i amb la crisi plenament assentada, que la política va començar també a renovar-se. Va ser quan una força com la CUP va saltar dels 20 regidors als 104, i va entrar per primer cop en ciutats. Va ser la primera formació d’una esquerra més radical i allunyada de l’ statu quo que va fer-se un lloc al mapa tradicional de partits i va proposar una esmena a la totalitat al sistema. Un auge que es va consolidar el 2012, quan la CUP va obtenir tres diputats al Parlament. Poc després, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres es proposaven aglutinar l’esquerra alternativa nova, la tradicional d’ICV-EUiA i els moviments socials en una llista unitària al voltant de Procés Constituent. I el 25-M Podem donava la sorpresa a nivell estatal, però també català, amb uns resultats inesperats i amb pocs mesos de vida. És una incògnita si les tres forces es coordinaran o si continuaran creixent, però ja han certificat que el seu espai polític existeix i que un o altre vetllarà per ocupar-lo.

Una peça cabdal per entendre l’auge de l’esquerra alternativa és la feina als carrers dels moviments socials, a l’alça durant la crisi. El 15-M o el Multireferèndum els han projectat i en tots els àmbits hi ha entitats a favor de canvis radicals en el sistema que han fet forat.

David Fernàndez, CUP

La CUP diu que no té líders, però Fernàndez n’és la cara visible des que va encapçalar com a independent la llista el 2012. El to suau i l’oratòria educada però radical ha estès el discurs de la CUP fora del seu espai i ha atret els focus.

La CUP defensa trencar amb el capitalisme i sortir de la Unió Europea. De les tres, és la formació que reclama amb més força la independència i l’única que reivindica els Països Catalans.

Es relaciona sobretot amb organitzacions de l’esquerra independentista. Per ara es desentén dels cants de sirena de Procés Constituent i es va vantar del resultat de Podem.

Pablo Iglesias, Podem

Pablo Iglesias és l’ànima inqüestionable de Podem, formació de la qual va ser un dels principals impulsors. Professor de polítiques a la Complutense de Madrid, la fama li ve com a presentador de programes a Tele K ( La Tuerka ) i HispanTV, i en especial com a tertulià en canals de dretes com Intereconomía i 13TV, i altres com La Sexta, Cuatro i 24h. La seva faceta de personatge mediàtic i portaveu de l’esquerra alternativa és un dels elements que expliquen el gran èxit de Podem el 25-M, tot i que també és una qüestió que se li ha criticat. La formació fins i tot va utilitzar la seva cara com a logo per a les paperetes electorals, en entendre que Iglesias era més conegut que un partit amb quatre mesos de vida.

Iglesias se situa a l’esquerra, però mentre parla de “la casta” matisa que Podem se situa en un altre eix, el que divideix “oligarquia i democràcia, els de dalt i els de baix”. La formació defensa el dret a decidir, però ell diu que prefereix una Espanya unida.

Un dels eixos que defineixen el partit és l’obertura a la ciutadania. Iglesias va ser elegit cap de llista en primàries obertes i ha anunciat que Podem definirà el seu projecte en una gran assemblea ciutadana a la tardor. Demà es reuneixen els seus nuclis de Catalunya per organitzar-se.

Teresa Forcades, Procés Constituent

 

Metge, teòloga, activista, anticapitalista, independentista i monja benedictina, Teresa Forcades és la cara visible, juntament amb l’economista Arcadi Oliveres, de Procés Constituent. Ara viu entre Catalunya i Berlín, on exerceix de professora de teologia a la Universitat de Humboldt, però des del 1997 residia al monestir de Sant Benet de Montserrat. Va ser allà on es va convertir en personatge mediàtic arran dels vídeos en què denunciava els abusos de les farmacèutiques o cridava a una vaga general indefinida. Defensora del matrimoni homosexual, l’avortament o el paper de la dona a l’Església, la BBC l’ha definit fins i tot com “la monja més radical d’Europa”. Radical o no, trenca motlles i sedueix les masses.

Procés Constituent beu de les reivindicacions dels indignats enfront un sistema polític i econòmic “fracassat”. És anticapitalista i defensa la República catalana, l’expropiació de la banca privada, l’impagament del deute il·legítim i la sortida de l’OTAN.

PC treballa per una candidatura unitària i rupturista al Parlament. Ha iniciat contactes amb ICV-EUiA, la CUP, Podem i els moviments socials. Busca sumar l’esquerra contestatària. El 25-M dirigents de PC vinculats a Revolta Global van implicar-se en la campanya per Podem.

Ada Colau

Portaveu de la PAH fins a l’abril, ha estat una de les cares visibles i més mediàtiques de la lluita contra els desnonaments. Va rebutjar anar a les llistes d’ICV i la CUP el 2012 i assegura que no pretén ara tampoc participar a les municipals, tot i que la festegen.

Itziar González

Regidora independent a Barcelona entre el 2007 i el 2009, durant l’últim mandat del PSC, va dimitir després de rebre amenaces per haver burxat en les irregularitats urbanístiques de la ciutat. El 2013 va crear el ParlaMent Ciutadà, un projecte de “contrapoder”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat