L’objectiu del voluntari: “Dignificar l’espera d’una solució real”

BarcelonaEra el 19 de gener quan Sara Montesinos, una periodista de 26 anys, va arribar a Lesbos. Hi anava sense expectatives ni bitllet de tornada, amb l’únic convenciment que a l’illa grega, epicentre de la crisi humanitària al Mediterrani, hi faltaven mans. “Potser hi passo dues setmanes i sento que haig de tornar”, explicava llavors a l’ARA, conscient de la duresa de la realitat amb què es podria trobar. No s’equivocava, però finalment es va quedar fins al 22 d’abril a Grècia, primer a Lesbos i després a Idomeni. Des que ha tornat a casa, a Premià de Mar, només compta els dies que falten fins al 6 de juny, quan tornarà a la frontera entre Grècia i Macedònia. I ho farà amb un objectiu clar: “Dotar de dignitat la infame espera d’una solució real”.

Aquesta és la filosofia del projecte que ella i diversos voluntaris independents van impulsar fa dos mesos al camp de refugiats d’EKO, situat al voltant d’una gasolinera a 15 quilòmetres d’Idomeni. Amb diners aconseguits a través de donacions, EKO Project s’ha posat al servei de les gairebé 3.000 persones que resisteixen al camp des que es va tancar la frontera amb Macedònia (8 de març). El resultat? “Hem creat una cuina comunitària que serveix 1.500 menjars al dia; una escola on s’ensenya àrab, anglès i grec; una carpa on es fan activitats infantils; un cinema, i un espai per a dones”, explica des d’allà David Zorrakino (25 anys), un altre dels impulsors de la iniciativa. Aquest fotoperiodista de Barcelona, que fa set mesos que fa de voluntari a Grècia, subratlla que “són les persones refugiades les que tiren els projectes endavant”. “Nosaltres només dinamitzem”, diu. Així, per exemple, una mestra iraquiana fa classe als petits, mentre que al capdavant de la cuina hi ha un xef sirià.

Els refugiats, en definitiva, han fet seu el projecte, com també ha passat amb el hammam (bany, en àrab) que la infermera de Castellterçol Gemma Poca (56) ha muntat en una gran tenda al camp d’Idomeni, on hi ha atrapades unes 10.000 persones. Es tracta d’“un lloc on les mares poden rentar els fills”, explica des de la zona fronterera, i detalla: “Hi ha un primer espai per escalfar aigua i rentar els nens amb sabó, un segon espai amb tovalloles netes per assecar-los i posar-los cremes i, finalment, un magatzem amb roba [a la foto]. Els nens surten nets de dalt a baix”, diu satisfeta, i afegeix que uns 100 refugiats, de mitjana, utilitzen cada dia el hammam.

Aquest és tan sols un dels projectes en què participa la Gemma, que abans d’anar a Idomeni havia passat una temporada a Lesbos, assistint els refugiats que arribaven a l’illa. Ara aquesta assistència la fa a les tendes prop de la frontera amb Macedònia, on també participa en la campanya de vacunació engegada dimecres per Metges Sense Fronteres. L’organització s’ha proposat immunitzar tots els menors de 15 anys al camp d’Idomeni i voltants (uns 5.000) de les malalties més comunes entre els refugiats, principalment la pneumònia.

De l’emergència al bloqueig

Però si bé les condicions en què es viu als camps és precària, el David assegura que les necessitats bàsiques s’estan cobrint. “La situació ara ja no és d’emergència, com quan vam arribar, sinó de bloqueig”, diu. “Després dels enfrontaments amb la policia i el llançament de gasos lacrimògens a l’abril, molts refugiats van començar a assumir que la frontera no s’obrirà”, afegeix Ariadna Masmitjà (29), una mestra de Manlleu que va estar un mes a la zona fent, sobretot, activitats infantils. Alguns migrants, explica la cooperant, aconsegueixen alleugerir la seva desesperació amb projectes com el d’EKO i el centre cultural que s’ha aixecat al camp d’Idomeni, però d’altres abandonen i se’n van als camps “oficials”, de control militar. Són recintes on no poden entrar ni els voluntaris ni la premsa, i es tem que s’acabin convertint en centres de detenció, com a Lesbos. Anna Palou, una de les portaveus de Stop Mare Mortum, denuncia que en aquests camps els refugiats són “invisibilitzats” i enganyats: “Els diuen que els podran donar asil, però no s’està garantint”.

Enfront d’aquesta situació, destaca la necessitat de redoblar la “mobilització i denúncia” a casa nostra, una crida que també fan tots els voluntaris consultats. “El que volen els refugiats és marxar d’aquí [Grècia]. Hem d’aconseguir que el govern espanyol aculli la gent que té pactada”, insisteix la Gemma, i l’Ariadna assenyala: “El problema és polític i la solució ha de ser política. La pressió és l’única via per canviar les coses”. “A Idomeni no calen sabates, cal voluntat política”, sentencia el David.

Stop Mare Mortum deixa clar que això no és incompatible amb viatjar a Grècia per donar un cop de mà als refugiats. Això sí, demana “voluntaris de llarga durada” i rebutja el “turisme social”. La Sara tradueix aquesta reflexió: “Lluitar per la supervivència dels refugiats a Idomeni significa fer el dia més amè a la canalla, però també portar aigua i mantes als refugiats quan la policia els tira gasos lacrimògens o fins i tot ajudar-los si han decidit creuar un riu per intentar passar a l’altra banda de la frontera”.