IMMIGRACIÓ PASTERES A L’ESTRET

El Mediterrani, la frontera de la desigualtat

La tanca de Melilla i el control al mar no aturen els fluxos i fan el camí més perillós

Els 1.200 subsaharians que han arribat aquesta setmana a les platges de Tarifa en precàries embarcacions de goma o els 1.500 que han intentat enfilar-se a Melilla a la doble tanca de sis metres coronada per un filat de ganivetes són els supervivents d’un viatge darwinià. Van sortir de països com Nigèria, Mali, el Senegal o la Costa d’Ivori i han superat totes les proves de supervivència: selves, guerres, maltractaments i violacions, el predesert del Sahel i el desert del Sàhara o l’hostilitat de les forces marroquines. No hi ha dades fiables de quants s’hi han deixat la pell en el camí cap a l’estret de Gibraltar o les tanques de Ceuta i Melilla, que són l’últim obstacle d’un viatge en què el retorn no és una opció.

“Ningú s’arrisca tant si no està desesperat. Hi ha una barreja de gent: els que fugen de circumstàncies horribles de violència generalitzada, i la gran majoria, que fuig de l’extrema pobresa i aspira a una vida millor”, explica a l’ARA des de Washington Demetrios Papademetriou, especialista en Europa del Migration Policy Institute. Els refugiats, com que no tenen vies legals d’entrada (l’any passat Espanya va donar protecció a 582 de les 4.500 persones que ho van demanar), es veuen abocats a les rutes de la immigració irregular.

Les pasteres al Mediterrani no són un fenomen nou ni tampoc exclusiu d’Espanya: el focus es trasllada alternativament a Itàlia, Grècia, Malta i Xipre. Van començar el 1991, quan es van introduir visats d’entrada per als països africans. Això va forçar molta gent, que abans circulava lliurement per Europa, a creuar les fronteres il·legalment. En els últims anys, els subsaharians s’han afegit al camí de la immigració, mentre el món i les comunicacions es globalitzaven, com les seves expectatives.

Abisme entre rics i pobres

El Mediterrani és la frontera del món on l’abisme entre rics i pobres és més profund: la renda per càpita a la UE és d’uns 25.000 euros, i la de l’Àfrica no supera els 1.700. Ni tan sols la frontera entre Mèxic i els Estats Units concentra tanta desigualtat. Es pot dir el mateix de les condicions polítiques i de seguretat. La demanda a Europa de mà d’obra barata per a l’agricultura, la construcció i els serveis és el principal motor dels moviments migratoris, als quals s’afegeix una minoria (significativa) que fuig dels conflictes als països d’origen. “Mentre no s’obrin més canals per a la immigració legal i mentre als refugiats se’ls continuïn negant les peticions d’asil, una part substancial de la immigració continuarà sent irregular”, escriu Hein de Hass, codirector de l’International Migration Institute de la Universitat d’Oxford. “Els controls de fronteres han fracassat: la vigilància a l’estret de Gibraltar establerta als anys 90 no va aturar la immigració, sinó que la va traslladar cap a noves rutes més a l’est”. El resultat és que el camí s’ha fet més llarg i més perillós: el treball The migrant files, d’un equip de periodistes d’investigació, publicat aquest any, xifra en 23.000 els morts al Mediterrani entre el 2000 i el 2013.

Destí: una Europa en crisi

La crisi econòmica a Europa no ha aturat les pasteres, i, de fet, Grècia, el país més afectat de l’eurozona, continua sent una de les principals portes d’entrada a Europa. Bulgària, el país més pobre de la UE, està també en la primera línia. Són països de trànsit i, en qualsevol cas, un lloc millor del que van abandonar. “Saben que un de cada dos joves espanyols no troba feina, i és veritat. Però és tan veritat com la trucada d’un amic que va aconseguir arribar i els explica que se’n va sortint, perquè l’economia submergida continua donant feina a qui ha d’acceptar sous miserables”, afegeix Papademetriou.

La gent desesperada que topa amb l’Europa fortalesa acaba sent un molt bon negoci per a les màfies. “I no són els traficants els que paguen el càstig de la immigració il·legal: no són ells els que moren, pateixen violacions i són tancats en centres d’internament, sinó les seves víctimes. Cap país ric s’hi ha enfrontat”, denuncia l’analista.

El Marroc utilitza la immigració en les seves negociacions amb Espanya i la UE. “Rabat col·labora a Ceuta i Melilla, on s’ha fet una Línia Maginot, però després la gent s’escapa per mar. I és evident que no surten 120 pasteres en un sol dia si algú, almenys, no fa els ulls grossos. De vegades es negocia amb les cartes amagades i de vegades es posen sobre la taula”, apunta Papademetriou. El mes passat el flamant Felip VI visitava el rei del Marroc exhibint les bones relacions amb Rabat. L’acord pesquer, però, no ha entrat en vigor i aviat arrenca la gira de Christopher Ross, l’enviat de l’ONU per al Sàhara Occidental.

El Senegal i Gàmbia

La superpoblació en un petit territori s’ha convertit en una olla a pressió perquè saltin espurnes. Però, a més, la situació s’agreuja pel conflicte amb la regió independentista de Casamance, fronterera amb Gàmbia. En aquest país, un dels més pobres, hi ha falta de llibertats i es persegueix l’homosexualitat.

Nigèria

El país ha superat Sud-àfrica com a primera economia del continent, però els índexs de pobresa continuen sent altíssims. Els islamistes de Boko Haram tenen terroritzades les províncies del nord en la seva particular guerra religiosa, mentre que una llei molt dura persegueix i castiga els homosexuals.

Mali

El nord del país és un amagatall de grups islamistes. França, antiga metròpoli, va intervenir-hi militarment i encara hi té una destacada missió. A més, des del 2012 el tuareg Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad manté una guerra oberta contra l’exèrcit. Per tot plegat és una zona amb violència, armes i misèria.

El Marroc

El règim alauita treballa conjuntament amb Espanya en el control de les tanques de Ceuta i Melilla i les seves forces de seguretat han sigut denunciades per les ONG pels maltractaments als immigrants. Rabat ha obert un procés de regularització aquest any i utilitza la immigració per pressionar Espanya en els temes clau: els acords pesquers i el conflicte del Sàhara Occidental.

Líbia

Els acords inconfessats del govern de Silvio Berlusconi amb el règim de Muammar al-Gaddafi van frenar l’arribada de pasteres a l’illa italiana de Lampedusa. Amb la caiguda del règim, Líbia s’ha tornat a convertir en un país de trànsit. Les ONG han denunciat les condicions en els centres de detenció.

Somàlia

És sinònim de fam i d’inestabilitat política fins al punt que es considera que és un estat fallit, amb una de les taxes més elevades de corrupció del món i que sobreviu gràcies a l’ajut humanitari. El buit de poder ha permès que Al-Shabaab en prengui el control i mantingui una guerra oberta contra l’exèrcit i les tropes africanes.

Eritrea

Segons l’ONU, uns 300.000 eritreus viuen refugiats fora d’aquesta excolònia italiana que no ha conegut la democràcia ni la pau. La pobresa, la falta de llibertat en tots els àmbits, les detencions arbitràries, les tortures i les execucions sumàries són les causes que fan travessar unes fronteres vigilades fèrriament.

Egipte

La costa d’Egipte és una ruta d’arribada a Europa per a la gent que fuig de la guerra i les dictadures de la Banya d’Àfrica i també una via d’escapada dels conflictes al Pròxim Orient: les guerres de Síria i l’Iraq, el règim dels aiatol·làs a l’Iran i conflictes més llunyans, com els de l’Afganistan i el Pakistan.

Síria

La guerra civil en què s’ha convertit la revolució contra el règim de Baixar al-Assad ha desencadenat la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. La regió suporta gran part de la càrrega, però els pocs sirians que volen fugir a Europa es troben les portes tancades i han de sortir clandestinament.

Més continguts de