ECOLOGIA

L’apocalipsi dels insectes ja és aquí

L’estudi d’uns entomòlegs aficionats ha posat sobre la taula la gravetat de la pèrdua de biodiversitat i com s’està trencant arreu del món la cadena tròfica

Els insectes són necessaris per a la pol·linització, reciclen els ecosistemes i a tot arreu són la base de les xarxes tròfiques. El 2017 un estudi elaborat per una desconeguda associació entomològica alemanya va posar sobre la taula amb gran contundència el problema de la davallada dels insectes. L’estudi revelava que, si la mesuràvem només pel pes, la quantitat total d’insectes voladors de les reserves naturals alemanyes havia disminuït un 75% en només 27 anys. I si s’observaven els moments àlgids de l’estiu, la caiguda era del 82%. Aquest estudi aviat va esdevenir, segons la web Altmetric, el sisè assaig científic més debatut del 2017. Els titulars de tot el món avisaven de “l’apocalipsi dels insectes”.

Com podia desaparèixer una cosa tan fonamental com les bestioletes del cel? I què seria del món sense elles?

Hem anomenat i descrit un milió d’espècies d’insectes. Hi ha 12.000 tipus de formigues, prop de 20.000 varietats d’abelles i gairebé 400.000 espècies d’escarabats. I, tot i així, els entomòlegs consideren que tota aquesta varietat, sorprenent, absurda i no prou estudiada, potser representa només el 20% de la diversitat real d’insectes del nostre planeta: hi ha milions i milions d’espècies totalment desconegudes per la ciència.

Quan els entomòlegs van començar a observar i investigar la disminució del nombre d’insectes, es queixaven que no disposaven de prou informació contrastada sobre el passat per comparar-la amb les seves experiències del present. “Veiem un centenar d’exemplars d’un insecte i ens pensem que tot va bé -diu David Wagner, entomòleg de la Universitat de Connecticut-, però ¿i si fa dues generacions n’hi havia 100.000?” Rob Dunn, ecòleg a la Universitat Estatal de Carolina del Nord, ha buscat últimament estudis sobre els efectes dels pesticides en la quantitat d’insectes que hi ha als boscos de la zona. Ha descobert amb sorpresa que aquests estudis no existeixen: “Hem passat per alt temes fonamentals. Em fa l’efecte que tots plegats, col·lectivament, l’hem espifiat”.

Si bé els entomòlegs no disposaven de dades, sí que tenien indicis molt preocupants. Una ressenya del 2014 a Science sintetitzava les conclusions dels estudis existents i arribava a la conclusió que la majoria de les espècies investigades estaven disminuint, de mitjana, un 45%. Hi havia estudis d’altres espècies més estudiades que feien pensar que els insectes que hi estaven associats potser també estaven en declivi. Els experts van detectar que els peixos tenien menys efèmeres per menjar. Els ornitòlegs també van descobrir que els ocells que s’alimentaven d’insectes s’ho estaven passant malament: a Europa, en només tres dècades han desaparegut la meitat d’ocells dels terrenys de cultiu. Al principi, molts científics van donar per fet que el culpable era el sospitós habitual, la destrucció de l’hàbitat, però després van començar a preguntar-se si, senzillament, els ocells no s’estaven morint de fam.

Sens dubte, els indicis eren alarmants, però només eren això, indicis; no n’hi havia prou per justificar declaracions grandiloqüents sobre la salut dels insectes en general o sobre la possible causa d’un declivi generalitzat d’espècies interrelacionades. “No hi ha dades quantitatives sobre els insectes, o sigui que només és una hipòtesi”, em va explicar Hans de Kroon, ecòleg a la Universitat de Radboud, als Països Baixos: no és la mena de discurs que porta la gent a les barricades...

Aleshores, però, va arribar l’estudi alemany. Els científics encara són cautelosos sobre les repercussions que poden tenir les seves conclusions en altres regions del món. Però aquest treball ha aportat exactament la mena de dades longitudinals que buscaven i, a més, no són específiques d’un únic tipus d’insectes. Les xifres eren dures i indicaven l’enorme empobriment de tot un univers d’insectes, fins i tot en zones protegides on els insectes haurien d’estar sotmesos a menys pressions. La velocitat i l’abast de la davallada eren impactants fins i tot per a uns entomòlegs ja preocupats per les abelles o les cuques de llum.

Els resultats també resultaven sorprenents des d’un altre punt de vista. Aquelles dades exhaustives sobre la quantitat d’insectes -que tothom es pensava que no existien- no s’havien publicat en una revista especialment prestigiosa ni provenien de científics adscrits a cap universitat, sinó d’una petita associació d’aficionats als insectes establerta a Krefeld, una modesta ciutat alemanya.

El 2013 els entomòlegs de Krefeld van confirmar que el nombre total d’insectes atrapats en una reserva natural era gairebé un 80% inferior al registrat al mateix lloc el 1989. Van agafar mostres d’altres llocs, van analitzar dades antigues i van trobar unes baixades semblants: allà on 30 anys abans feia falta una ampolla de litre per a les captures d’una setmana, ara normalment n’hi havia prou amb una de mig litre. Però identificar tots els insectes de les ampolles hauria representat anys de treball minuciós fins i tot per a experts entomòlegs. Per això l’associació feia servir el mètode estandarditzat de pesar els insectes en alcohol, un mètode que s’ha revelat molt eloqüent perquè ha mostrat fins a quin punt la massa total d’insectes ha disminuït al llarg del temps.

Aquesta associació ha col·laborat amb De Kroon i altres científics de la Universitat de Radboud als Països Baixos, que van fer una anàlisi de tendències de les dades aportades per Krefeld, parant atenció a coses com els efectes que les plantes pròximes, el clima i la coberta forestal tenen en les fluctuacions de les poblacions d’insectes. El treball final va analitzar 63 reserves naturals, que representaven gairebé 17.000 dies de mostreig, i van trobar davallades semblants en tots els tipus d’hàbitat estudiats. Això feia pensar, segons els autors, “que aquestes últimes dècades no s’han vist delmades només les espècies vulnerables, sinó tota la comunitat d’insectes voladors en general”.

De l’actual pèrdua de la biodiversitat a tot el món se’n diu popularment la sisena extinció: La sisena vegada en la història del món en què un gran nombre d’espècies han desaparegut en una successió inusualment ràpida, causada en aquesta ocasió no per asteroides ni per períodes glacials, sinó pels humans. El que estem perdent no és només la part diversa de la biodiversitat, sinó també la part bio : la quantitat de vida. Mentre jo escrivia aquest article, els científics s’han assabentat que la colònia de pingüins reials més gran del món ha disminuït un 88% en 35 anys, i que han desaparegut més del 97% de les tonyines que abans hi havia al mar.

Consolar-se amb la supervivència d’uns quants portaestendards simbòlics vol dir deixar de banda el valor de l’abundància, d’un món natural que prospera a partir de la riquesa, la complexitat i la interacció. Per exemple, els tigres encara existeixen, però això no altera el fet que ara no n’hi hagi cap al 93% de les terres on vivien abans. La importància d’això va més enllà dels motius romàntics: els animals grossos, sobretot els grans depredadors com els tigres, interconnecten els ecosistemes i mouen energia i recursos d’un territori a l’altre pel simple fet de caminar, menjar, defecar i morir. Una de les conseqüències de la seva desaparició és el que es coneix com a cascada tròfica, la destrucció de l’entramat d’un ecosistema quan la població de preses creix i disminueix i els diferents nivells de la xarxa tròfica deixen d’autoregular-se.

Els científics comencen a parlar d’extinció funcional. Els animals i les plantes funcionalment extints continuen presents, però ja no són prou prevalents per influir en el funcionament d’un ecosistema. No consisteix, segons algunes explicacions, en l’extinció d’una espècie, sinó en l’extinció de totes les seves anteriors interaccions amb el seu entorn. L’extinció de la dispersió de llavors, la depredació, la pol·linització i totes les altres funcions ecològiques que abans duia a terme un animal pot ser devastadora, encara que quedin alguns exemplars d’aquest animal. Com més interaccions es perdin, més s’alterarà l’ecosistema.

A més de l’extinció (la desaparició total d’una espècie) i l’extirpació (una extinció d’àmbit local), els científics parlen ara de desfaunació: la desaparició d’exemplars d’una espècie, la pèrdua de l’abundància, la pèrdua absoluta de l’animalitat d’un lloc. En un article publicat a Science el 2014, els investigadors afirmaven que la paraula desfaunació ha d’esdevenir tan familiar i influent com el concepte desforestació. El 2017 un altre article informava que també s’havien registrat pèrdues importants de població i diversitat entre espècies considerades en baix risc d’extinció. Els autors pronosticaven “unes conseqüències en cascada negatives per al funcionament d’ecosistemes i serveis fonamentals per mantenir la civilització”, i proposaven un altre terme per a la desaparició generalitzada de la fauna salvatge del món: aniquilació biològica.

Els científics han intentat calcular els beneficis que ens aporten els insectes. Bilions de bestioles voletegen de flor en flor i pol·linitzen aproximadament tres quartes parts de les collites, un servei que val 500.000 milions de dòlars anuals. (Això no inclou el 80% de plantes amb flors boscanes, que són pol·linitzades pels insectes.) Si aquests càlculs monetaris us semblen estranys, penseu en el comtat de Mao, a la Xina, on l’escassetat d’insectes pol·linitzadors ha obligat els agricultors a contractar jornalers, amb un cost de fins a 19 dòlars diaris, per substituir les abelles. Una persona cobreix de cinc a deu arbres al dia i ha de pol·linitzar a mà les flors de la pomera.

Els insectes, quan mengen i són menjats, converteixen les plantes en proteïnes i impulsen el creixement d’innombrables espècies que depenen d’ells per menjar -com ara els peixos d’aigua dolça i la majoria d’ocells-, per no parlar de tots els animals que es mengen aquests peixos i ocells. Ens preocupa la salvació de l’os bru, diu l’ecòleg Scott Hoffman Black, però què faria aquest os sense l’abella que pol·linitza les baies que es menja o les mosques de què s’alimenten les cries de salmó? És més, què faríem, nosaltres?

Els insectes són vitals per al procés de descomposició, bàsic per al cicle de nutrients, un sòl sa, el creixement de les plantes i el funcionament dels ecosistemes. Quan als científics els pregunten què creuen que passaria si els insectes desapareguessin totalment, responen amb paraules com caos, col·lapse, apocalipsi... Wagner, entomòleg de la Universitat de Connecticut, descriu un món sense flors i amb boscos silenciosos, un món ple de fems i fulles mortes, amb cadàvers putrefactes amuntegats a les ciutats i les cunetes; un món de “destrucció o decadència, erosió i pèrdua, que es propagarien pels ecosistemes” en una espiral que passaria dels depredadors a les plantes.

A l’octubre un entomòleg em va enviar un correu electrònic amb l’exclamació “C...s!” a l’assumpte i un fitxer adjunt: un estudi que acaba de sortir a Proceedings of the National Academy of Sciences i que havien titulat Krefeld arriba a Puerto Rico. L’estudi incloïa dades dels 70 i del començament de la dècada actual, moment en què un ecologista anomenat Brad Lister va tornar a la selva tropical on havia estudiat sargantanes -i també les seves preses- 40 anys abans. Lister va posar paranys enganxosos i va col·locar xarxes entre el fullatge en els mateixos llocs que als anys 70, però aquesta vegada ell i el coautor del treball, Andrés García, hi van capturar menys mostres, moltes menys: entre 10 i 60 vegades menys de biomassa d’artròpodes que 40 anys enrere. I encara era més esgarrifós veure com aquestes pèrdues s’estenien per l’ecosistema, amb greus davallades en el nombre de llangardaixos, ocells i granotes. L’estudi parlava d’una “cascada tròfica des de baix i la consegüent destrucció de la xarxa tròfica forestal”.

Igual que les altres espècies, els insectes reaccionen davant del que Chris Thomas, ecòleg de la Universitat de York, en diu “la transformació del món”: no es tracta només dels canvis del clima, sinó també de la conversió generalitzada -a través de la urbanització, les explotacions agràries intensives, etc.- d’espais naturals en espais humans, on hi ha cada vegada menys recursos perquè hi puguin viure les criatures no humanes. I els recursos que queden solen estar contaminats.

Hans de Kroon descriu la vida dels actuals insectes com l’intent de sobreviure anant d’un oasi minvant a l’altre, amb “un desert entremig que, en el pitjor dels casos, és un desert verinós”. Són especialment preocupants els neonicotinoides, unes neurotoxines que es creia que només afectaven els cultius tractats amb pesticides, però que, com se sap ara, s’acumulen al terreny i són consumides per tota mena d’insectes. Es parla de la desaparició de les abelles per la síndrome del despoblament dels ruscos, una denominació que s’ajusta a la realitat: els ruscos afectats no estan plens d’abelles mortes, sinó misteriosament buits. Una de les teories més acceptades és que l’exposició a les neurotoxines incapacita les abelles per trobar el camí de casa. S’ha demostrat que fins i tot als ruscos exposats a baixos nivells de neonicotinoides s’hi recull menys pol·len i s’hi produeixen menys ous i moltes menys abelles reines. Diversos estudis recents han arribat a la conclusió que les abelles viuen en millors condicions a les ciutats que al camp.

Des que van sortir a la llum les dades de Krefeld, s’han celebrat sessions al Bundestag alemany i al Parlament Europeu sobre la protecció de la biodiversitat dels insectes. Els estats membres de la Unió Europea han votat per ampliar la prohibició dels pesticides neonicotinoides i han començat a invertir en nous estudis sobre aquests canvis en la població d’insectes, les seves possibles causes i què s’hi pot fer.

De tota manera, amb això no n’hi haurà prou ni de bon tros per aturar el declivi dels insectes. La Unió Europea ja ha pres algunes mesures per ajudar els pol·linitzadors -com ara una regulació més estricta dels plaguicides que la dels Estats Units i les subvencions als agricultors perquè creïn hàbitats d’insectes deixant els terrenys en guaret i permetent que als marges del cultius hi creixin plantes silvestres-, però la població d’insectes ha continuat disminuint. Han aparegut nous informes que demanen la col·laboració dels governs, unes estratègies més creatives -com la integració d’hàbitats d’insectes en el disseny de carreteres, línies elèctriques, vies de ferrocarril i altres infraestructures- i, com sempre, més estudis. Els canvis necessaris, igual que les causes, poden ser profunds. “Només és un altre indici que ens estem carregant el sistema natural que sustenta la vida del planeta -diu Lister parlant de l’estudi de Puerto Rico-. La naturalesa és forta, però l’estem forçant fins a tal extrem que amb el temps provocarem la destrucció del sistema”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

SOS: Els científics del món alerten del perill de l’extinció dels insectes

S’ha parlat molt de la desaparició de les abelles, però des de fa pocs anys els científics d’arreu del món se n’han adonat que això només era la punta de l’iceberg d’un problema molt més gran. A finals de l’any passat, el ‘New York Times’ va publicar un article catastrofista parlant de l’“Harmagedon dels insectes “que, pel seu interès, reproduïm en aquest dossier. Tot i que alguns científics matisen el to, altres estudis més recents també alerten que la disminució és real i afecta tot el món, i que podrien desaparèixer un 40% de les espècies en les pròximes dècades. Es considera que a Catalunya un 70% de les papallones estan en regressió. I els estudis tot just han començat ara.

Més continguts de

El + vist

El + comentat