“Espanya és una mala alumna de la seva pròpia història”

MadridIncertesa, improvisació, desbordament i un component d’irracionalitat. Així és com l’historiador Xavier Díez, doctor per la Universitat de Girona, qualifica el procés sobiranista, uns termes que també defineixen, explica, els moviments revolucionaris. Diferents experts consultats per l’ARA coincideixen a assenyalar l’1-O com el “clímax” de l’independentisme i, alhora, l’esclat d’una crisi d’estat, amb la seva configuració territorial, que s’arrossega de lluny i que inevitablement convida a la reflexió el govern espanyol. Tot i els paral·lelismes amb altres episodis de la història espanyola, la transversalitat del Procés no permet concretar comparacions amb altres mobilitzacions, i el caràcter unilateral però pacífic de l’aposta la diferencia notablement d’altres processos d’independència arreu del món, que s’han produït per la via de l’acord o bé amb violència, assenyalen.

“És la situació més greu que ha viscut l’estat espanyol des de l’aprovació de la Constitució”, afirma convençuda la historiadora Anna Sallés. Segons el seu col·lega gironí Enric Pujol, l’arribada del pols independentista fins a l’1-O suposa un “qüestionament total” del règim del 78 que, fins i tot, pot suposar un “replantejament de la monarquia”. Tal com apunta la professora de literatura espanyola de la UB Anna Caballé, no s’havia viscut un enfrontament amb “tanta bel·ligerància” per part de les dues parts en els últims 40 anys, conseqüència d’un “immobilisme polític” a la Moncloa que no és nou en la història d’Espanya.

La força com a resposta

“Lamento constatar que un plet de llibertat col·lectiva no té una solució jurídica, com no l’ha tingut mai, desgraciadament, a Espanya”. Aquesta frase de l’exlíder de la Lliga Francesc Cambó pronunciada el 1919 des de les Corts espanyoles permet a l’historiador Joan B. Culla sostenir que l’Estat no ha sigut mai “capaç d’abordar políticament el que percep com un desafiament a la seva integritat”. Lluny de posar-hi remei amb propostes, ha optat per l’ús de la “força jurídico-policial”, constata.

Un dels exemples a què recorren molts dels experts és la Guerra de Cuba del 1898, en què Espanya entra en un conflicte bèl·lic per evitar la pèrdua de les seves colònies. El referent pren forma amb el ja popular “ A por ellos ” que es va entonar en algunes poblacions espanyoles per acomiadar els guàrdies civils desplaçats a Catalunya. “Recorda com els soldats marxaven a Cuba”, assenyala el catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Santiago (Galícia) Ramón Villares.

Les crisis d’estat que s’han contrarestat ens porten a les dues dictadures del segle XX. Tal com rememora Xavier Díez, el qüestionament a la Restauració borbònica entre el 1917 i el 1919 acaba donant pas anys després a la dictadura de Primo de Rivera, per bé que acaba sent un ajornament del naixement de la II República. Precisament, apunta Villares, la Guerra Civil i el posterior règim franquista també il·lustren com alguns ressorts de l’Estat afrontaven els períodes de convulsió. A parer de Díez, la intervenció dels diferents instruments de l’Estat per aturar l’1-O “ha despullat de camuflatge el que és el seu veritable rostre autoritari”. “No és casual que en un poder tan connectat amb el franquisme com la judicatura es descontroli tothom”, afirma.

Mentre que la reacció de l’Estat té altres rèpliques en el passat, l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent a través d’un referèndum no acordat planteja una situació inèdita. “L’opció de Companys el 6 d’octubre del 1934 no serveix, perquè té un horitzó de república federal”, analitza la historiadora de la UAB Paola Lo Cascio. Villares s’encarrega de recordar que aquells fets van venir precedits de la revolta d’Astúries, amb centenars de morts, que disten del caràcter pacífic que predomina en el moviment sobiranista. D’altra banda, l’historiador Joaquim Coll (fundador de Societat Civil Catalana) veu en l’1-O un “intent de cop d’estat emmascarat a través d’un referèndum amb un objectiu secessionista fet des del mateix poder”. Divendres el president de Cs, Albert Rivera, comparava aquest fet amb el 23-F de Tejero, cosa que el director de la revista España Contemporánea, Claudio Venza, troba “infonamentat”.

Tampoc hi ha gaires precedents de moviment insurreccional, interclassista i intergeneracional en què, a més, les entitats civils vagin de bracet del Govern. “Es diu que vol impugnar l’ statu quo, però té un punt de reforçament de l’ statu quo català”, observa Lo Cascio.

Punt d’inflexió

Les nou opinions recollides per aquest diari coincideixen que la gestió de Mariano Rajoy amb el conflicte no ha estat a l’altura. “La debilitat del govern espanyol és extraordinària: hi havia raons de sobres des de fa mesos per aplicar el 155”, defensen tant Caballé com Coll, que assegura que el que s’ha viscut els últims dies evidencia una “fractura dins la societat catalana”. D’altres consideren que ja fa anys que s’hauria d’haver pactat un referèndum. Més enllà d’això hi ha força consens a l’hora d’assenyalar el caràcter irreversible de l’1-O per a l’arquitectura institucional espanyola.

Tal com apunta la sociòloga Marina Subirats, la crisi amb Catalunya, un dels “enemics interiors” més importants de l’Estat -“la necessitat que Espanya ha tingut per mantenir el relat d’un ells i un nosaltres ”-, pot obrir un període de “replegament” que augmenti l’autoritarisme o bé un escenari de transformació.

“Com es respecta les minories és un tema vell en la construcció dels estats, i el català és un cas de llibre”, remarca Villares, que veu en la qüestió de la plurinacionalitat un “problema estructural” d’Espanya. “Arriba un moment que t’has de preguntar quines són les seves raons per separar-se i fer-ho civilitzadament”, defensa. Tot plegat fa que Xavier Díez conclogui que Espanya és una “mal alumna de la seva història”. Passi el que passi, els experts conclouen que l’1-O evidenciarà que el govern espanyol s’ha de fregar els ulls i abordar políticament la dissidència en la indissoluble nació espanyola.