QUI MARCA ARA L'ESTRATÈGIA SOBIRANISTA?

L'estratègia de l'independentisme, un futur amb moltes incògnites

Quina estratègia ha de seguir el Govern i els partits? Quina el govern espanyol? Vuit analistes responen les preguntes de l'ARA

Les preguntes als analistes:

1. Quina estratègia han de seguir el Govern i els partits independentistes?

2. Quina estratègia ha de seguir el govern espanyol?

3. Veu algun punt de trobada entre els executius català i espanyol?

4. Com es pot rebaixar la tensió dels últims mesos a Catalunya?

PABLO SIMÓN, politòleg

1. S’han de centrar en la recomposició de lideratges i adequar l’objectiu que persegueixen a vies pragmàtiques. Descartada la via unilateral, s’han de centrar en una estratègia més pragmàtica que es basi no només a parlar dels presos, sinó a incorporar els elements que considerin oportuns, com ara l’ampliació de la base social, o el que sigui.

2. El govern espanyol no té interès que la crisi territorial s’agreugi. Han de rebaixar el clima de tensió i aterrar. Utilitzar vies pragmàtiques i de negociació amb Catalunya. Saben que si la crisi territorial segueix en actiu, el PP i Ciutadans creixeran. Per tant, ho han de fer per supervivència.

3. Hi ha un clima massa polaritzat. L’agenda judicial ho contamina tot. Si el govern espanyol vol traspassar competències, serà molt complicat que ho acceptin els independentistes com una possibilitat d’acord si hi continua havent presos. Seria difícil, també, que el Govern acceptés un millor finançament però continuar tenint presos. L’executiu espanyol té poca mà en l’àmbit judicial: un cop s’ha posat en marxa la maquinària judicial, és difícil de controlar. Hi veig pocs punts de trobada. La solució arribarà a mitjà o llarg termini.

4. És molt difícil. Primer cal que els actors polítics es recomponguin i que controlin les masses que vulguin mobilitzar-se. S’hauria de rebaixar el nivell de mobilització, perquè no pot ser, per exemple, que hi hagi gent traient llaços constantment, provocant enfrontaments. Qui convoca la ciutadania són els partits i, per tant, ells són els responsables de rebaixar aquest nivell de mobilització.

MARINA SUBIRATS, sociòloga

1. Ha quedat demostrat que la via unilateral ens porta a la repressió i al desastre. La independència de Catalunya s’ha de veure com una possibilitat a llarg termini. Cal anar fent petits passos endavant, per no retrocedir. Aquest tràmit no s’ha de vendre com un fracàs sinó com un primer avenç.

2. Ens han d’oferir el màxim d’autogovern possible sense que l’oposició se’ls tiri a sobre. Els equilibris d’aquella banda són extremament precaris. De fet, si l’executiu socialista decideix apostar per un referèndum pactat, perdrà les pròximes eleccions generals.

3. El govern de Pedro Sánchez està sent més generós que el de Quim Torra. Des de Madrid han establert un límit legal que no es pot sobrepassar, sí. Però des de Barcelona només es fan afirmacions categòriques que només compliquen la situació. Ara necessitem polítics amb coratge que diguin a la gent que això va per llarg, que és moment d’una treva. Si es fia tot només al poble, la violència serà inevitable.

4. Des d’un punt de vista sociològic, el moviment independentista és fascinant. Per la capacitat de resistència, la creativitat inesgotable, la mobilització permanent... És un moviment esplèndid i pacifista, no el portem al desastre. No llancem la gent contra els policies i els seus conciutadans.

GEMMA CALVET, jurista

1. La política catalana i l’acció de govern han d’assolir el gran repte de la complexitat, que no és el mateix que les contradiccions. Exigeix molta intel·ligència política, i està marcada per la defensa dels drets civils i la bilateralitat intensa. Fer possible la màxima capacitat de governança efectiva, social i econòmica serà també la millor contribució a desactivar els que neguen la voluntat de seguir lluitant pel referèndum efectiu per la independència.

2. El govern espanyol ha de demostrar que hi ha una voluntat de negociació real i el primer que cal és coincidir en el diagnòstic de la causa de la situació entre Espanya i Catalunya. El desplaçament de la política a la repressió judicial ha de ser revertit. El referèndum previst com a necessitat no només de democràcia a Catalunya sinó també de raó d’estat a nivell internacional. El llast de la repressió de l’1-O i els empresonaments i exilis han situat Espanya en una posició de decadència democràtica.

3. Crec que el govern de Sánchez i el suport polític transversal que li han donat pot fer política de fons. És un tema de voluntat política. S’han de trobar interlocutors amb nivell d’estadista a les dues bandes, i saber contenir amb pedagogia democràtica la gran demagògia neonacionalista amb trets d’intolerància de sectors de l’unionisme. Sense por.

4. La societat catalana ens hem de refermar en els valors de pluralitat malgrat les provocacions. És molt important saber acceptar els resultats ajustats de les eleccions i entendre que per a la independència s’hauran de comptar amb garanties els vots nominals. I l’oposició també. Per sortir d’aquí cal fer un esforç en la coincidència de relat entre partits i entitats sobre aquest tema.

JAVIER PÉREZ ROYO, catedràtic de Dret Constitucional

1. Si persegueixen la independència immediata hauran de seguir amb l’estratègia de tensar la corda al màxim. Si, en canvi, creuen que l’objectiu serà prolongat, hauran d’arribar a acords amb el govern central. No es pot viure eternament en una situació d’emergència.

2. D’una banda, cal treure el conflicte polític del Tribunal Suprem. Això és el que ho està enverinant tot. De l’altra, sobre la votació d’un nou Estatut, la proposta de Sánchez és valenta. Per primer cop algú admet que el veto del Tribunal Constitucional al text aprovat al Parlament és l’origen de tot.

3. Ara per ara no hi ha cap punt en comú entre els dos executius. Cal veure què passarà al Suprem: si s’obrirà judici oral i, en aquest cas, per quins delictes s’acabaran jutjant els presos i els exiliats. No es podrà pactar res mentre Junqueras segueixi a la presó. Els polítics catalans no es poden posar a fer política amb gent a les presons.

4. La divisió en la societat catalana és real i cada cop més atrinxerada. Passi el que passi, no remetrà. De fet, penso que a les pròximes eleccions el resultat serà molt semblant al del 21-D o al de l’1-O i del 9-N. Gairebé un 50% dels catalans voldran la independència i gairebé un 50% hi estaran en contra.

ISABEL VALLET, jurista

1. Cal separar la resposta per als partits independentistes i per al Govern. Als partits independentistes -també a les entitats sobiranistes- els demanaria honestedat per explicar al poble que la independència no serà una conquesta a curt termini. No sortirà d’una jugada mestra, com ens havien venut fins ara. Al Govern li recordaria que tampoc no sorgirà d’un tràmit legal: l’etapa del full de ruta s’ha esgotat i ara cal començar-ne una altra al marge de les institucions.

2. Després de la conferència de Quim Torra de dimarts s’evidencia que el Govern no preveu cap pla que impliqui obviar el consentiment de Madrid. Ara ens volen vendre un nou Estatut, però la idea d’un referèndum pactat és una via morta. L’estat espanyol no s’avindrà a pactar res fins que no estigui derrotat. I quan dic derrotat em refereixo a haver-se de trobar al davant un poble català mobilitzat fins a les últimes conseqüències. El Govern va tenir una oportunitat, però va malbaratar el capital polític de l’1-O i del 3-O.

3. De l’estat espanyol no se’n pot esperar res. Qui pensava que Espanya no actuaria amb violència és que no coneix la seva història. El nacionalisme espanyol és un projecte ancorat en la repressió. Però no podem deixar d’actuar per por d’una sentència judicial. Qui no estigui disposat a assumir que hi haurà repressió ha de fer un pas al costat.

4. La solució passa per la mobilització de la gent i cal saber si a partir de la Diada aquesta mobilització serà massiva i, sobretot, permanent. A primera hora de l’1 d’octubre ja hi havia imatges de violència policial i, tot i això, la gent va sortir a votar. Vull pensar que el poble reaccionarà com al referèndum: no folklòricament, sinó posant-l’hi difícil a l’Estat.

JOAN B. CULLA, historiador

1. És necessària una estratègia com més unitària millor. La tàctica de la dispersió està abocada al fracàs davant de l’estat espanyol i, a més, desmoralitzaria els més de 2 milions de persones que fa tants anys que surten al carrer. Ens hem de plantejar una batalla de desgast.

2. Entenc que l’independentisme sigui reticent a un nou Estatut, però paga la pena furgar en les contradiccions de l’adversari. Mirar d’alimentar les pugnes entre el govern central, l’oposició i la judicatura. Al segle XIX els nacionalistes irlandesos deien: “Les dificultats d’Anglaterra són les oportunitats d’Irlanda”. Ens cal intel·ligència i sentit de la història.

3. No veig un punt de trobada en l’horitzó entre els dos executius. Però, insisteixo, cal forçar el PSOE a matisar la retòrica sobre el referèndum d’un nou Estatut. Si ens limitem a dir que no, a Espanya es produirà un tancament de files i podran dir allò de: “¿Veus com no volen parlar de res?” No n’hi ha prou amb dir que no, cal fer evident que és impossible.

4. Estic a favor que, en comptes de treure llaços, els unionistes en posin del color que ells vulguin. Així tindrem policromia i veurem en quina proporció. La qüestió de la tensió s’ha convertit en un dogma de fe que els unionistes no abandonaran.

CAYETANA ÁLVAREZ, vocal de la Fundació FAES

1. El Govern i els independentistes han de desistir de l’estratègia que han mantingut fins ara, perquè ha sigut un intent obert de cop a la democràcia. Un cop que va ser frustrat gràcies a la intervenció de l’Estat. Arran d’aquesta intervenció, els independentistes van fer un intent d’erosionar l’Estat a nivell intern i extern. Els propers mesos penso que haurien d’assumir els seus fracassos.

2. El govern espanyol hauria de fer una cosa que molt pocs han fet els últims 40 anys i que, malgrat tot, tinc poca esperança que faci el govern de Pedro Sánchez. Es tracta de reforçar els valors constitucionals, reforçar les llibertats individuals i el respecte a la llei. Cal fer pedagogia i defensar una acció democràtica bàsica. Però l’executiu socialista farà poc, perquè parteix d’un pecat original, i és que va ser investit per un pròfug de la justícia.

3. Hi ha una aliança d’origen i és la investidura del president espanyol, Pedro Sánchez, gràcies a la decisió dels independentistes i de Carles Puigdemont de donar-hi suport. S’haurà de veure com evoluciona aquesta aliança.

4. S’ha d’identificar correctament l’origen de la tensió que hi ha a Catalunya. Quan tens un govern que es col·loca contra la meitat dels ciutadans de Catalunya, aquest és l’origen del problema. Aquesta facció hauria de desistir dels seus objectius i garantir la veritable neutralitat de l’espai públic; som en una democràcia. El que han fet és una apropiació de l’espai comú arraconant els que no pensen igual i assaltant la convivència. A la meitat que sí que respecta la neutralitat de l’espai públic se l’acusa de crispar. Això és una maniobra i una absoluta perversió. En aquest sentit, és normal que hi hagi crispació a Catalunya, perquè els que volen defensar la democràcia han hagut de prendre decisions per la seva banda per garantir la neutralitat a l’espai públic.

MIQUEL PUIG, economista

1. El Govern ha de governar de manera competent i inclusiva. És la seva obligació i és la millor manera de treballar per la independència, perquè la fa més atractiva. Pel que fa als partits independentistes, cal que calmin les seves bases, que les preparin per a un procés que serà molt llarg i que els transmetin un missatge d’esperança: malgrat les sentències, previsiblement injustes, el temps juga a favor dels acusats.

2. Governar de manera competent i inclusiva. Ha de concretar la proposta que té per a Catalunya i que vol que votin els catalans. Respecte als presos, té dues opcions: la millor seria reconèixer que les acusacions són infundades i desmuntar el procés judicial, però no la veig viable perquè no sobreviuria. L’alternativa és mantenir un perfil baix, deixar fer la fiscalia i allunyar-se tant com pugui del procés judicial per poder-lo redreçar quan descarrili. Mentrestant, pot llançar missatges a l’opinió pública per preparar-la per a les sentències europees, que seran adverses.

3. Tenen l’obligació de dialogar i entendre’s sobre els molts temes d’interès dels catalans que no tenen a veure amb l’autodeterminació, però sobre això el govern espanyol ha de formular una proposta i el Govern l’ha d’escoltar.

4. Les sentències seran dures. Els partits independentistes han de preparar les bases per a un procés molt llarg, transmetre’ls que no hi ha motiu de desesperació, que cal confiar que els equips jurídics transformaran una derrota tàctica en una victòria estratègica a Estrasburg.

Més continguts de

El + vist

El + comentat