Daniel Escribano: "El poder judicial no ha deixat de sobreprotegir la unitat d’Espanya"

BarcelonaDaniel Escribano (Palma, 1978) és doctor en sociologia i traductor. Ha publicat Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola (Documenta Balear), en què analitza quatre processos judicials: la condemna al senador de Batasuna Miguel Castells per assenyalar el govern per la guerra bruta contra ETA, el cas del setge al Parlament el 2011, la causa contra Valtònyc i la repressió judicial al Procés.

Quin és el fil conductor d'aquests casos?

— Històricament, s'ha considerat que el delicte polític implicava violència. O no necessàriament, però sí que podia implicar-ne: dos exemples típics són la rebel·lió i el magnicidi. En aquests quatre casos, no n’hi havia. Les conductes incriminades troben empara en l'exercici de drets fonamentals.

La condemna a Castells és dels anys vuitanta i va ser censurada pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El poder judicial aprèn dels seus errors?

— Al contrari. Hi ha hagut un enduriment que, a més, no només afecta els òrgans judicials espanyols, sinó també al Tribunal Europeu de Drets Humans. Això té a veure, sobretot, amb l'hegemonia que hi té la dreta. Un advocat amb molta experiència en processos polítics, Iñigo Iruín, deia que, antigament, les batalles de debò per delictes polítics es donaven al Suprem, en cassació. Hi havia una taxa molt alta de revocació o atenuació de condemnes de l'Audiència Nacional, un tribunal molt qüestionat per la doctrina. Actualment ens trobem el cas contrari.

Diu que hi ha hagut un enduriment vinculat a l'hegemonia de la dreta, però des del 2018 a Espanya governa el PSOE. Com s’explica?

— Durant cinc anys el Consell General del Poder Judicial tenia el mandat caducat. El PP, sabent que és un òrgan estratègic, es va negar a renovar-lo. Inicialment, va haver-hi un principi d'acord entre el PSOE i el PP segons el qual el gran conegut Manuel Marchena hauria estat president. En tot cas, el govern no s'ha atrevit a aplicar el mateix que amb RTVE, que és reformar la llei orgànica del poder judicial de manera que no calgui una majoria qualificada.

Marchena va ser ponent de la sentència contra els activistes d'Aturem el Parlament. Allà ja hi havia un embrió de la sentència de l’1-O?

— Sí, esclar. L’Audiència Nacional absol els activistes, amb el vot particular de l’actual ministre de l’Interior, però el Suprem hi veu un delicte contra les institucions de l’Estat i els condemna. Això enllaça amb l’argumentació que utilitza a la sentència de l’1-O, quan parla d’un "clima coercitiu" que suposa que una concentració de persones en exercici del dret de reunió, pel seu nombre, ja pot constituir delicte.

Aprofitant que aquest dissabte era el Dia de la Constitució: la justícia espanyola ha girat full del tot d'un règim com el franquista?

— Si ho comparem amb allò... Però una de les coses que es veu molt, i fins i tot incloent-hi la mateixa sentència del TEDH sobre els empresonaments provisionals i la denegació dels permisos penitenciaris a Sánchez, Turull i Junqueras, és el paper central que té la unitat d’Espanya com a bé jurídic a protegir. En aquesta sobreprotecció no hi ha hagut canvis. A l’1-O, ningú defensava militarment o violentament els resultats del referèndum. Javier Pérez Royo, per exemple, ha dit que amb l'aplicació del 155 tot plegat hauria pogut quedar aquí. Quan no hi ha una amenaça directa, recórrer al dret penal és una cosa difícil d'entendre. I, en l'alta judicatura i les elits econòmiques, els canvis també han estat escassos.

Pot existir una Espanya, com a estat, que no sobreprotegeixi aquesta unitat?

— Sí. El recurs a la repressió penal el que fa és complicar els conflictes. Accentua i accelera la crisi. Són arguments que utilitza molt sovint el PSOE, però aquí és bastant veritat.

Ara és el mateix PSOE qui parla de lawfare. És una bona notícia o és oportunista?

— Pot ser una cosa i l’altra. Caldrà veure-ho, perquè el PSOE s'especialitza en fer anuncis i després no fer res. Crec que és bastant obvi que pateix lawfare, tot i que no ho he estudiat a fons. Un matís: no tota la repressió és lawfare. El lawfare és una forma de persecució política contra autoritats simulant delictes econòmics.

El llibre conclou que Espanya és una democràcia militant. Expliqui’ns què vol dir això.

— El concepte el va idear Loewenstein, un constitucionalista liberal alemany exiliat als Estats Units durant el període d'entreguerres. Exposa mesures que són restrictives dels drets fonamentals i que s’apliquen en defensa de les institucions de l'Estat. Aquí entrarien les injúries a la Corona, al cap de l'Estat o a les autoritats, les inhabilitacions i la separació de la funció pública de funcionaris que no es considerin adeptes al règim. També les il·legalitzacions de partits. Ell ho lloa, diu que és una mostra d'una democràcia que es vol mantenir.

Quan aquestes eines s’utilitzen contra l’extrema dreta, també és una mala idea?

— Loewenstein parla de protegir-se contra el comunisme i el feixisme. Però, a la pràctica, queda clar contra qui es farà servir. I més enllà d'això, hi ha un principi que és que el dret penal és l'última ràtio.

Des del 1978, l’Estat ha assumit la realitat plurilingüe?

— Una de les coses bones d'aquesta legislatura és que es puguin utilitzar la resta d'idiomes peninsulars al Congrés. Però en el cas de la judicatura és molt escandalós. No hi ha garanties d’una interpretació o traducció realment fidel. I després, sí, hi ha hagut molts casos d'interpretacions i traduccions de documents amb mala fe, alguns amb temes de terrorisme a l'Audiència Nacional.