BarcelonaDaniel Köllerer és un tenista austríac que té el dubtós honor de ser el primer que va ser suspès de per vida per haver arreglat partits. Ell ho nega però les evidències eren clares. Ho explica Òscar Hernández, jugador català ja retirat que un dia el va guanyar sobre herba. Era l’estiu del 2009. “Segur que va apostar que perdia”, diu. Aquell partit devia fer sonar l’alarma. Un avís que salta quan els diners que mouen les apostes sobre un determinat esdeveniment superen la mitjana.
Fa poc s’ha fet públic que durant el 2015 es va disparar l’alarma en 246 partits, tres dels quals de Grand Slam. Són partits susceptibles de pactes o conductes sospitoses. Són dades de la Unitat d’Integritat del Tenis (TIU), un òrgan creat el 2008 per garantir una competició neta. Anys després, però, encara hi ha massa silenci al voltant de les investigacions, pocs càstigs i, normalment, són a jugadors de rànquing molt baix. Per què? Bàsicament perquè es permet apostar en Futures. És el tercer circuit, darrere l’ATP i el Challenger, i els premis són tan escassos que es més fàcil deixar-se comprar que lluitar mesos i anys per aconseguir pujar de nivell i jugar tornejos amb més dotació econòmica.
“Per què hi ha apostes en els Futures?”, es pregunta el mateix Òscar Hernández. Ell, com d’altres, intueix quins partits estan arreglats. “Ja veus qui ho està fent i qui no, es veu clar”, certifica. Ara és entrenador de joves que han de passar pels Futures per escalar en l’exigent món professional. La Federació Internacional de Tenis (ITF) entén aquest circuit com de desenvolupament, però quan admet apostes, fins i tot en directe, el missatge és que prevalen els interessos econòmics.
En aquest context, es contacta amb els tenistes i se’ls ofereix diners. No costa entendre que per situació, ja sigui econòmica (sufragar les despeses) o de futur (per edat veu difícil arribar a l’elit), un esportista accepti abans arreglar un partit (pot incloure perdre sets o jocs) que cobrar el premi oficial, segurament inferior encara que en surti campió. La majoria de les persones que han viscut el tenis des de dins saben que aquesta situació existeix. Que hi ha màfies russes i italianes, que especialment amb tenistes russos i italians, han pactat i guanyat quantitats milionàries. La primera gran polèmica va ser un partit entre Nikolai Davidenko, aleshores núm. 4 del món, i l’argentí Vassallo Argüello. Era el 2007, a Sopot (Polònia), una cita menor però de l’ATP i, per tant, un mercat amb molta liquiditat. Un escenari ideal. “Estar involucrat en una investigació no em va molestar, però sí el resultat. La resolució no deixava clara la nostra innocència, sinó que parlava de falta de proves”, reconeixia temps després Vassallo. “Em costa creure que algú com Davidenko es pogués involucrar en apostes il·legals”, afegia.
La veritat és que hi ha llistes de jugadors corruptes i partits subratllats en vermell, per això s’intueix poc càstig. Avui amb prou feines hi ha 19 sancionats, 6 per a tota la vida. El mencionat Köllerer, que va ser 55è del món, és el de més renom. Fa unes setmanes també es van sancionar dos àrbitres internacionals i se n’investiguen quatre més pel conegut courtsiding. És el temps que triguen a actualitzar el marcador a la seva tauleta i que permet, amb el diferencial de segons, assegurar el guany.
Precisament en el passat Open d’Austràlia va rebrotar l’escàndol: la BBC amenaçava de publicar 16 noms dins el Top 50 que havien arreglat partits. Finalment no ho va fer. “Poden tenir molta informació, molts informes, però aquí es tracta d’obtenir proves”, sentencia Chris Kermode, president de l’ATP. La sensació és que els alts estaments han perdut terreny. O se l’han deixat perdre. I una prova és el testimoni de Mark Phillips, un dels encarregats de la primera gran investigació de les apostes en el tenis, el 2007. Segons Phillips van reduir el cercle a 10 jugadors reincidents. “Semblava una oportunitat per tallar-ho d’arrel i dissuadir altres tramposos: castigar les pomes podrides”, reconeixia Phillips a la mateixa BBC. Incomprensiblement no es va actuar.
Aquesta mateixa setmana s’ha sabut que el fiscal italià Roberto di Martino ha facilitat informació a la TIU sobre 37 jugadors, entre els quals també alguns del Top 50. Tot arran d’una investigació pels contactes entre organitzacions mafioses i els italians Daniele Bracciali i Potito Starace, inicialment suspesos de per vida. Mesos després, però, l’octubre del 2015, Starace va ser exonerat i a Bracciali li van reduir el càstig.
Fins i tot Novak Djokovic, a Melbourne, va admetre que el 2007 li havien ofert 200.000 euros per alterar un resultat. No ho va acceptar. Com tants d’altres, però la temptació, i més en jugadors amb un nivell d’ingressos inferior, és massa evident. Tant com els elements que fan del tenis un esport corruptible: és individual, la realitat precària de molts professionals i els milions que mou el negoci del joc, estimats en 7 bilions de dòlars anuals. Hi ha tants factors que potser la solució és canviar el focus. I prendre mesures contra les causes i els causants, és a dir els que aposten, que generen la corrupció. L’ATP i la ITF ja tenen llistats de persones que no poden entrar als tornejos (per haver coaccionat tenistes o haver-se aprofitat de la tecnologia i el courtsiding ), però no sembla que les conseqüències vagin gaire més enllà. I si l’objectiu és un tenis net i íntegre, calen sens dubte més mesures, i millors, per fer-ho possible.
