El mantra del 905

BARCELONACada Marató s'assembla a la de l'any anterior. Canvien la causa i els presentadors, però tot és igual. La fórmula funciona. Quan t'ensenyen imatges de les Maratons de fa vint anys t'adones del pas del temps. Però és més per les modes, la il·luminació, la realització i la tecnologia que no pas per l'evolució de l'espectacle. Aquest any Oltra i Dalmau han fet un duet que comunicava optimisme. S'agraeix que no hagin fet ni d'afectats ni d'efectistes. L'arrencada de les deu del matí busca ràpidament agafar el to. S'inicia amb aquell petit xantatge emocional que es va repetint durant el dia: "Vostès no ens han fallat mai" i "Sense vostès no seria possible". I entrem en el bucle de les accions solidàries més o menys reeixides. La coral infantil no hi falta per emocionar-nos. I el mantra del 905. És l'espectacle televisiu en què tots els professionals se'ns mostren en papers i horaris que no els són habituals. A dos quarts d'onze del matí Pere Escobar ja deia "bona nit" a les voluntàries. També serveix per recuperar Àngels Barceló en un plató de TV3 o veure Bassas fent running per Washington. I la paradoxa del conseller d'Economia agafant el telèfon i captant donatius. I aquella pedagogia extrema que de tan visual és gairebé humorística. La coreografia dels Falcons de Castellcir representant un tumor de pulmó bellugadís tenia alguna cosa de còmica si no fos per la tragèdia que implica.

Tensió-distensió, drama-optimisme, llàgrima-somriure, malaltia-espectacle és el balancí televisiu que gronxa el programa. L'espai de l'orgull patri i la hipocondria col·lectiva. Ara bé, l'empatx de càncer televisiu d'aquestes setmanes ens ha deixat a tots una mica saturats.