8-M: DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

Les que no decideixen

Un 35% de les dones del món han patit violència física o sexual, però menys del 40% demanen ajuda

Una de cada tres dones del món ha patit violència física o sexual alguna vegada a la vida. I hi ha països on la proporció supera el 60% de les dones, com Guinea Equatorial (63%), la República Democràtica del Congo (64%), les Fiji (68%) o Tonga (77%), segons dades (incompletes) de l’ONU. És una violència sovint silenciosa, ja que menys del 40% de les víctimes demanen ajuda d’algun tipus, principalment a familiars o amics, i només un 10% acaben anant a la policia.

Ara que el moviment #MeToo ha posat en primera línia el debat sobre l’assetjament sexual i la discriminació de la dona, només cal obrir el focus una mica per veure la monstruosa dimensió del problema. La violència de gènere té lloc a tots els països del món, tant en el àmbit públic com -sobretot- en el privat. La violència més habitual és la perpetrada per la parella, actual o passada: el 30% de les dones l’ha patit. De fet, la meitat de les dones assassinades cada any ho són a mans d’una parella o familiar, davant del 6% dels homes assassinats per algú tan pròxim.

En l’àmbit públic, la violència i l’abús contra la dona són “actes de poder que tenen el mateix origen, tant si és una jove refugiada forçada a mantenir relacions sexuals per aconseguir menjar com una treballadora de Londres acomiadada per haver denunciat la conducta sexual inadequada del seu cap”, diu la directora d’ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka. “En tots els casos, l’abús deriva de la confiança dels autors que no hi haurà represàlies”, afegeix. En alguns llocs del món, però, la impunitat és molt més gran. Encara hi ha 10 països on s’eximeix el violador si es casa amb la víctima.

A la UE dels Vint-i-vuit, una enquesta realitzada arran del moviment #MeToo , a finals del 2017, va revelar que entre un 45% i un 55% de les europees han patit assetjament sexual, des de comentaris ofensius o tocaments fins a assetjament a les xarxes o el mòbil. En els alts índexs d’alguns països cal veure-hi també el component subjectiu d’aquesta forma de discriminació, que depèn molt de si la dona se sent incòmoda o ofesa. Però a més, la mitjana de violència física o sexual és similar a la de la resta del món: un 33% de les europees n’ha patit, un 11% ha sigut víctima de violència sexual i un 5% ha estat violada.

Però la violència contra les dones té moltes formes, des de la mutilació genital femenina que han patit 200 milions de dones, quasi totes abans dels 5 anys, fins a les 300.000 dones que moren cada any per falta d’atenció mèdica en l’embaràs o el part. Segons Sarah Gammage, de l’International Center for Research on Women (ICRW), la batalla pel dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos és encara una lluita global. “Mentre creix l’accés a la salut reproductiva, en molts llocs del món estem patint un retrocés. El dret a escollir si vols o quan vols tenir un fill depèn molt de si vius en una zona rural o urbana amb accés a serveis mèdics”, i “el dret a l’avortament encara es limita a molts països desenvolupats -recorda-. Si la dona no té accés a mètodes anticonceptius, buscarà avortar”, diu. És per això que els avortaments induïts (56 milions l’any) han disminuït als països rics però han crescut als pobres. I el 2014 entre 25.500 i 44.000 dones van morir a causa d’un avortament practicat sense garanties sanitàries.

Gammage assegura que el moviment #MeToo “ha sigut crucial i està irradiant arreu del món”. “Com a organització dedicada a la igualtat, veiem aquest moment com una gran oportunitat per parlar de poder” i per “reexaminar, reconstruir i posar en qüestió els rols de gènere de forma col·lectiva”.