Salvador Maluquer: "La factura l'acaben pagant els més dèbils"

¿La indústria tèxtil té mecanismes per controlar les condicions de treball a l'estranger?

D'entrada, cal diferenciar entre grans distribuïdors i petits fabricants. Els segons no tenen capacitat per exportar i estan fabricant en proximitat, com a molt en altres països d'Europa, on el control de les condicions de treball és molt gran. Els grans grups sí que han apostat clarament per produir a fora i cal dir que esmercen molts recursos a evitar males pràctiques. Entre altres coses perquè hi tenen molt a perdre, i si es veuen involucrades en escàndols, hi ha organitzacions com Roba Neta o Greenpeace que ho denuncien, i això els pot fer mal a la imatge.

Però tot i així, s'escapen casos.

Hi ha un problema, que és la tendència a subcontractar, que fa que la traçabilitat de la producció no sempre sigui fàcil. Una empresa pot contractar un proveïdor a Bangla Desh, que potser n'haurà contractat un altre, i aquest segon un tercer. Això fa que sigui difícil seguir el fil de la producció i garantir les condicions de treball en totes les baules de la cadena. En el cas de Bangla Desh, a més, cal dir que està prenent el relleu de la Xina pel que fa a confecció, però en unes condicions més precàries i amb menys controls. Això és una tònica general: com més barat és el país, la tendència és que hi hagi menys control. Però en general la roba d'empreses amb noms i cognoms està bastant controlada.

¿Vostè diria que la precarietat és la norma o l'excepció?

És una pregunta difícil de contestar, perquè requereix estudis en profunditat. Jo he viatjat a molts tallers de la Xina i allà la tendència general és que hi hagi un seguiment molt estricte. Però, esclar, existeixen tallers clandestins amb males condicions. Això també pot passar a França o Itàlia!

Què pot fer el consumidor?

Potser ha arribat el moment que el consumidor entengui que quan compra barat hi ha costos socials associats i que la factura l'acaben pagant els més dèbils. La tendència és demanar roba més ràpida i més barata. Això algú ho ha de pagar. El consumidor ha de saber com i on s'ha produït una peça de roba, però potser ha d'estar disposat a pagar 5 o 10 euros més. I per a això cal un canvi de mentalitat.

¿Tota la roba feta a Europa compleix els estàndards de qualitat de condicions laborals?

Té la garantia de les lleis europees que protegeixen els treballadors pel que fa a sous, a sostenibilitat.

¿L'etiqueta és una garantia suficient?

El problema és que a Europa les empreses no estan obligades a posar a l'etiqueta on està fabricat el producte. El que no pot fer un productor és posar un origen que no és, això sí que està perseguit. És a dir, si posa Bangla Desh, està fet a Bangla Desh. O com a mínim l'última transformació significativa, que és el que determina on està fet un producte. És a dir, el teixit pot ser de la Xina, però si la confecció és espanyola hi pot dir made in Spain .