Christine Lagarde, la conservadora que va mantenir el viratge a l'esquerra de l'FMI

La nova presidenta del BCE té experiència en organismes internacionals, però no ha sigut mai banquera

Christine Lagarde (París, 1956) serà la substituta de Mario Draghi com a presidenta del Banc Central Europeu. Després de mesos de negociació, els líders de la Unió Europea han anunciat aquest dimarts que l'actual directora gerent del Fons Monetari Internacional serà la màxima responsable de l'organisme monetari europeu.

Lagarde té una llarga experiència en institucions econòmiques, però cap com a banquera. De fet, els seus inicis es troben en el dret i l'administració pública, i no va ser fins ben entrada en l'edat adulta que va ocupar càrrecs polítics, fins a arribar a ministra d'Economia de França.

Divorciada i amb dos fills, la francesa té, com la majoria d'alts càrrecs, detractors i defensors. Entre les virtuts que se li atribueixen hi ha un feminisme més basat en els fets que en les reivindicacions i una ment privilegiada. En canvi, els crítics l'acusen de ser una portaveu de les polítiques econòmiques de les institucions que dirigeix, però no una arquitecta. La suposada manca de capacitat de gestionar polítiques, però, no ha sigut impediment per ocupar alguns dels càrrecs més destacats de l'economia mundial.

Una feminista amb mà dura

Durant l'adolescència, Lagarde va formar part de la selecció francesa de natació sincronitzada, però, arran de la mort del seu pare, va deixar l'esport per centrar-se en els estudis. Un cop graduada, va marxar becada a estudiar als EUA, on es va quedar per fer de becària del congressista republicà William Cohen en plena crisi del Watergate.

Lagarde va tornar a França per estudiar ciències polítiques i dret. Gràcies a la seva formació i a la seva experiència prèvia, la futura presidenta del BCE va tornar a creuar l'Atlàntic fins a Chicago, on va acabar dirigint una de les principals firmes legals de la ciutat. El 2005, però, va tornar a París per iniciar la seva carrera política en el govern del president conservador Jacques Chirac. "Vaig deixar la meva feliç vida professional als Estats Units per posar-me al servei del meu país", va dir anys més tard. Després d'ocupar les carteres de Comerç i Agricultura, va ser nomenada ministra d'Economia i Finances amb Sarkozy de president. Era el juny del 2007 i el setembre següent esclatava la crisi financera.

En l'oscaritzat documental 'Inside job', Lagarde assegura que es va assabentar per la premsa de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. "'Holy cow!'" ("ai mare!"), diu ella mateixa que va exclamar al conèixer la notícia. El seu paper durant la recessió com a responsable de les finances públiques franceses va fer augmentar el seu perfil.

Un FMI més a l'esquerra

Això, i el fet de ser francesa, la va catapultar el 2011 a substituir al capdavant de l'FMI el seu compatriota Dominique Strauss-Kahn, acusat d'abusos sexuals. Els països emergents (Mèxic, el Brasil, Sud-àfrica) volien imposar el seu candidat, però no se'n van sortir.

L’FMI gira a l’esquerra

Malgrat la seva trajectòria política a l'ombra de partits conservadors, l'entrada de Lagarde va coincidir de ple amb el gir keynesià de l'FMI. Els experts ho atribueixen al nomenament d'un altre francès, Olivier Blanchard, com a economista en cap de la institució. Amb Blanchard –que havia entrat amb Strauss-Kahn–, va aconseguir que el fons passés de ser el gran defensor de l'austeritat, la rigidesa fiscal i el control de la inflació a ser més tolerant amb els dèficits i amb polítiques monetàries menys contractives.

Lagarde no va tocar ni una coma d'aquest canvi ideològic, i, amb ella al capdavant, l'FMI s'ha mostrat més intervencionista i lax que la Comissió Europea, que encara actua sota la influència germànica de mantenir la despesa pública sota control estricte.

Donada la seva trajectòria en el Fons, així com la seva formació als EUA, res no fa pensar que Lagarde modifiqui la política de Draghi al BCE. Igual que l'italià, Lagarde sembla que continuarà fent "tot el que calgui" per mantenir l'euro, encara que no agradi als alemanys.

Més continguts de