Emigrants espanyols atrapats a Holanda amb contractes trampa

Treballadors temporals denuncien nòmines en negatiu i abusos laborals

“Al cobrar la primera nòmina vaig veure que alguna cosa no rutllava. Ens vam queixar i quatre hores més tard ens van acomiadar. M’havia gastat els estalvis per venir i he hagut de demanar diners per tornar a casa”. És el testimoni de Manuel Juan Ruiz, un jove de Castella-la Manxa, en un reportatge emès a la televisió pública holandesa. Com ell, centenars d’immigrants espanyols han denunciat enganys d’empreses de treball temporal (ETT) que els havien fitxat amb condicions suposadament atractives.

Espanyols i portuguesos són la mà d’obra barata d’un dels països amb més flexibilitat laboral de la UE. Des del 2012 l’atur a Espanya ha empès un milió de treballadors a emigrar a altres països de la UE, en molts casos a través d’empreses de reclutament que els posen en contacte amb les ETT. En el cas d’Holanda, amb un 3,5% d’atur i una de les taxes de temporalitat més altes de la UE, han anat a cobrir la manca de treballadors autòctons en els sectors de la restauració i la logística, buit que tradicionalment havien omplert els 400.000 treballadors polonesos que hi havien emigrat.

Empreses de reclutament contractades per ETT holandeses anuncien les ofertes a les xarxes socials. Els requisits no són gaire grans: ser major d’edat, haver acabat l’ESO i tenir un nivell d’anglès B1. Les entrevistes es fan per Skype i el candidat té pocs dies per decidir-se.

Lurdes López va anar a parar a una d’aquestes empreses de reclutament el 2015. Va acceptar l’oferta perquè comptava amb una subvenció de 900 euros d’EURES, el programa europeu de foment de la feina entre els joves a la UE. A l’aterrar la van posar en una furgoneta amb sis nois de divuit anys -ella en tenia vint- per treballar per a l’ETT T&S: “Ens van portar a la seu central i ens van fer signar el contracte: el meu estava en anglès, però el dels nois era en neerlandès i en polonès; ens van explicar en anglès les condicions i jo els hi vaig haver de traduir, perquè ells no entenien res”, recorda en conversa telefònica amb l’ARA. López va acabar treballant en una empresa de càtering per a l’aerolínia KLM, i els últims mesos va compatibilitzar aquesta feina amb la que feia en una fàbrica de formatges on guanyava sis euros l’hora. Primer va viure en un bungalou d’un càmping i després en una casa de l’empresa “amb 30 habitacions, dos llits per habitació, tres lavabos i una cuina”.

La llei laboral holandesa permet els contractes flexibles de zero hores, on l’empresa no garanteix cap mínim de feina sinó que ocupa els treballadors en funció de les seves necessitats. Com que el contracte preveu descomptar de la nòmina l’allotjament (uns 100 euros setmanals), el transport (100 euros mensuals) i l’assegurança mèdica (100 euros més), si no hi ha feina arriba una nòmina en negatiu: el treballador paga per no treballar.

Nòmines de -150 euros

“Jo vaig tenir més sort que els meus companys: em feien treballar moltes hores -de vegades només tenia un dia de descans cada dues setmanes- però ells no van poder començar a treballar perquè la campanya de la maduixa s’havia endarrerit a causa del fred: a les primeres nòmines devien 150 euros”, recorda la treballadora.

Els consolats d’Espanya a Amsterdam i l’Haia van rebre l’any passat 487 denúncies per explotació de treballadors temporals, tot i que la inspecció de treball del país diu que només n’està investigant una i que no té constància de la resta.

Manuel Díaz, propietari de Temporales, una empresa hispano-holandesa que l’any passat va reclutar 3.400 treballadors espanyols (un 25% dels quals són catalans) per portar-los a Holanda, reconeix en una trucada a l’ARA que aquestes situacions es donen, però assegura que a la seva empresa no. “Oferim un mínim de 30 hores de treball setmanals, i informem els treballadors d’on s’allotjaran; si no hi estan d’acord no venen. En el nostre cas no hi ha mai nòmines negatives”. Díaz afirma que les informacions periodístiques d’aquests dies responen al “populisme dels mitjans” i que “només parlen d’una minoria de casos extrems”.

Més continguts de