MACROECONOMIA

Frank Smets: “El BCE sí que té eines per combatre una nova crisi”

Entrevista al director general d’economia del Banc Central Europeu

Frank Smets (nascut a Bèlgica el 1964) és una persona important al Banc Central Europeu, on ja acumula dues dècades de carrera. Smets va ser la mà dreta de Mario Draghi: entre el 2013 i el 2017 va ser el seu conseller personal, un càrrec especialment valuós tenint en compte que el banquer italià segueix l’opinió de poques persones. Des del 2017, Smets és director general d’economia del banc, lloc des d’on, entre d’altres, avalua l’impacte que tenen les polítiques de l’organisme monetari.

A Espanya hi ha hagut un gran debat sobre el salari mínim, que va pujar un inèdit 20%. Institucions com el Banc d’Espanya o l’Airef van alertar que això destruiria ocupació, però no ha sigut així. De fet, l’Airef ha admès que es va equivocar. Què en pensa, vostè?

Encara és d’hora. No he vist les dades amb detall, però crec que sí que es veu un cert impacte en alguns dels sectors de salaris baixos, però la veritat és que avui l’atur està baixant. També és cert que el creixement dels salaris ha sigut bàsicament zero, o fins i tot han caigut durant els últims cinc anys a Espanya. Tenir una mica d’actualització i veure que els salaris creixen altre cop és una cosa positiva. Però s’ha d’anar una mica amb compte perquè no es faci mal a les persones que no tenen feina o que cobren poc. Però, per ara, tot bé.

Hi ha una cosa que no es debat gens: ¿té sentit que el salari mínim sigui el mateix a tot un estat? Un salari mínim de 900 euros pot ser poc a Catalunya o Madrid i molt a Extremadura o Galícia.

El mercat laboral ha de ser flexible per ajustar-se a les condicions locals de cada zona. Quan Alemanya es va unificar, els salaris mínims de la part Occidental i de l’Oriental es van igualar, i durant molt temps l’ocupació [a l’Alemanya Oriental] els va anar per darrere [de l’Occidental] perquè es va perdre competitivitat. Ara ja s’estan igualant. Si no ajustes els salaris a les condicions, hi ha un perill real que acabis perjudicant l’ocupació.

Per tant, ¿seria millor tenir un salari mínim diferenciat, depenent de la regió d’un país?

Hi estic d’acord. I no només a les regions, hi ha altres condicions que s’han de tenir en compte. Si un sector s’enfonsa cal flexibilitat per reaccionar. Per tant, hi ha d’haver diferències en el salari mínim en funció del sector. És allà on cal flexibilitat per reaccionar. Els últims temps Espanya ha avançat cap a aquesta flexibilitat donant més poder a les empreses [en la fixació de salaris], i això té sentit.

Vostè sap que una gran preocupació és què passarà si ens arriba una crisi a Europa. El BCE ha esgotat totes les seves eines i no li queda marge de maniobra. Els tipus estan al 0% i no poden baixar més.

No hi estic d’acord, sí que hi ha marge de maniobra. Miri què hem fet recentment. Quan al març vam rebaixar considerablement les previsions de creixement, el BCE va prendre algunes decisions: allargar el forward guidance [l’avançament del que un banc central farà en el futur], seguir reinvertint els beneficis que generen les compres de deute que va fer el BCE, obrir una nova TLRO [també coneguda popularment com a barra lliure a la banca : diners gairebé gratis per als bancs, amb la condició que els usin per prestar-los a ciutadans i empreses]... Gràcies a tot això, els tipus a llarg termini han baixat 25 punts bàsics [0,25 punts percentuals] en el cas del deute alemany a 10 anys.

La famosa prima de risc...

Una rebaixa de 25 punts a llarg termini equival a una rebaixa de 100 punts bàsics [un punt percentual] en els tipus a curt termini, una retallada important. Evidentment, si necessitessis abaixar els tipus en 500 punts bàsics seria més difícil, però encara hi ha moltes maneres de respondre a les situacions que sorgeixin. Al mateix temps, si ve una recessió està clar que s’hauran d’aplicar altres polítiques. Per exemple, polítiques fiscals.

A cada roda de premsa, Mario Draghi demana exactament això: que els països apliquin polítiques fiscals -bàsicament, que rebaixin el deute i el dèficit i augmentin la recaptació d’impostos- perquè el BCE tot sol no ho pot fer tot. El que està dient és que combatre la futura recessió no només dependrà del BCE.

Nosaltres farem el que calgui per complir el nostre mandat, però està clar que no hauríem de ser els únics que actuem. I com que els tipus estan molt baixos, si ve una recessió la política fiscal també serà molt efectiva. L’economia encara està creixent i esperem que duri, però és una cosa en la qual hem de començar a treballar per si ve una recessió. Ara bé, s’ha d’anar amb compte que aquestes expectatives no siguin profecies autocomplertes: el BCE sí que té eines per combatre una nova crisi.

El fenomen de la desigualtat és un dels problemes més importants que hi ha actualment. ¿Vostè creu que les polítiques del BCE han contribuït a l’augment d’aquestes desigualtats? Un estudi del Banc Internacional de Pagaments ho insinuava.

Els nostres propis estudis ens indiquen que això no és gens obvi. Primer, és important saber si parlem de desigualtats d’ingressos o de riquesa. Si mires els ingressos, la nostra actuació dels últims quatre anys clarament ha tingut un impacte positiu, bàsicament perquè ha contribuït a la creació de llocs de treball. 10 milions, en concret. L’atur, que és la primera font de desigualtat, ha caigut del 12% al 7,8%. A més, la nostra actuació ha ajudat les empreses i les famílies que estan endeutades, que normalment no són les famílies riques, perquè si els tipus cauen el pagament d’interessos també cau.

I la desigualtat en la riquesa?

En aquest cas els resultats són menys clars. Hem tingut un impacte en el preu dels habitatges, i en països com Espanya o el meu, Bèlgica, això ha tingut un efecte positiu perquè la major part de la gent viu en un habitatge de propietat. Això no només ha beneficiat els superrics.

Ja, però i què passa amb els joves?

Això és cert. Però no pots beneficiar tothom. Jo parlava en termes generals.

Els joves tenen salaris baixos i no es poden comprar un pis perquè els preus han pujat. Potser la desigualtat és entre generacions.

No... Jo crec que hi ha factors que van en aquesta direcció, però insisteixo: s’han creat molts llocs de treball, i molts han sigut per als joves. A Espanya, és cert, l’atur juvenil és molt alt, tot i que ha anat baixant. Però el que està clar és que aquesta situació té poc a veure amb el BCE. A Espanya o Itàlia és més alt que a Alemanya, Àustria o Bèlgica. Hi ha altres factors, com el sistema educatiu i en particular la formació professional dual.

Potser em pot ajudar a entendre una cosa que fa una dècada que estic intentant entendre. Fa deu anys, el problema va ser que teníem uns bancs que eren too big to fail , fet que ens va obligar a rescatar-los. Però el BCE no para d’insistir que els bancs han de seguir fusionant-se per donar lloc a bancs encara més grans. Això no és una contradicció?

No, la clau són les fusions entre bancs de països diferents.

Era la següent pregunta.

Nosaltres no promovem que hi hagi grans bancs per se. El too big to fail és un problema i per això vam fer canvis regulatoris. El que cal a Europa és evitar que es repeteixi aquest cercle viciós entre els bancs i els governs d’un mateix país, i per això calen fusions entre bancs de països diferents de l’eurozona.

Què canviaria? ¿Permetria crear bancs més sòlids sense que es reduís la competència, ja que el nombre d’entitats que operaria a cada país seguiria sent el mateix?

Es compartiria el risc. A Bèlgica teníem cinc grans bancs, i quan va esclatar la crisi tres es van trobar amb problemes molt seriosos pel simple fet de ser bancs belgues. Això s’ha d’evitar! Si aquests bancs són part d’un engranatge més gran, estaran geogràficament diversificats i podran sobreviure si hi ha problemes en un país concret.

I per què no passa? Per què creu que, per exemple, cap banc estranger ha entrat a Espanya?

En part perquè la nostra unió bancària encara està incompleta: moltes de les normes estan implantades a escala estatal. El MUS [l’organisme de supervisió bancària del BCE] hi està treballant, però algunes de les diferències profundes, com definir què és solvència, estan molt arrelades en el sistema de cada país i és molt difícil harmonitzar-les. Caldrà temps.

¿Creu que els països també intenten protegir els seus bancs nacionals evitant l’entrada de competidors estrangers?

Probablement una part d’això encara existeix, però cada cop menys. Potser encara hi ha resistències, però acabaran desapareixent.

Sembla que el BCE vol donar una mica d’oxigen als bancs. ¿S’obrirà una nova barra lliure de diners? S’especula que se’ls permetrà que deixin de pagar un 0,4% de tots els dipòsits que guarden al BCE... ¿Tot això és perquè creu que els bancs estan patint massa?

Totes les nostres anàlisis mostren que els efectes negatius dels tipus sota zero per a la banca es veuen compensats pels efectes positius, per exemple perquè el valor dels actius ha crescut. O perquè l’economia ha millorat, i quan això passa els bancs donen més crèdits: potser cada crèdit individual genera menys benefici, però si dones més crèdits els guanys augmenten. Els nostres estudis mostren que quan mires tots aquests efectes la rendibilitat [dels bancs] no ha caigut, sinó que ha pujat una mica des que es van imposar interessos negatius. Ara, és cert que com més s’allargui la situació més aniran minvant els efectes positius.

Una última pregunta: fa un any i mig a Catalunya es va viure una situació política molt agitada. Draghi va dir llavors que mirava la situació de molt a prop. ¿Com estava de preocupat sobre l’economia espanyola quan això va passar?

Vam fiar-nos sobretot de l’anàlisi del Banc d’Espanya en aquell moment...

...que era bastant pessimista.

Sí que ho era, però també era una anàlisi en temps real. Quan la crisi era al seu punt àlgid miràvem dades com els turistes, per exemple. Però no vam tenir mai la sensació que hi hagués d’haver un gran... No va durar gaire.

Més continguts de