PANDÈMIA

George Soros: “La del covid-19 és la crisi de la meva vida”

Financer i activista polític

El financer i activista George Soros / PERE VIRGILI

Vostè ha vist moltes crisis. ¿La del covid-19 és comparable a alguna de les anteriors?

No. Aquesta és la crisi de la meva vida. Abans i tot de la pandèmia m’havia adonat que estàvem en un moment revolucionari: el que en temps normals seria impossible no només s’ha tornat possible sinó que, gairebé amb certesa, absolutament necessari. I llavors va arribar el covid-19, que ha alterat per complet les vides de la gent i exigeix una conducta molt diferent. És un fet inèdit que probablement no s’havia produït mai amb un combinació com aquesta. I suposa un perill real per a la supervivència de la civilització.

¿Es podria haver evitat la crisi si els governs haguessin estat més ben preparats?

Hem tingut pandèmies des de la pesta bubònica. Van ser força freqüents al segle XIX, i després vam tenir la grip espanyola al final de la Primera Guerra Mundial, que es va produir en tres onades, la segona de les quals va ser la més letal. Van morir milions de persones. I hem tingut brots seriosos, per exemple la grip porcina, no fa ni una dècada. Així que sí que sorprèn com estaven de mal preparats els països per a un fet com aquest.

¿Aquesta crisi canviarà la naturalesa del capitalisme?

No tornarem a ser on érem quan va començar la pandèmia. Això està bastant clar, però és l’única cosa clara. Tota la resta està en dubte. No crec que ningú sàpiga com evolucionarà el capitalisme.

Quin paper hi té la Unió Europea en aquesta crisi?

Em preocupa la supervivència de la UE perquè és una unió incompleta. El seu procés de creació no es va completar mai, i això la fa extremament vulnerable, més que els Estats Units. No només perquè sigui una unió incompleta sinó també perquè es basa en l’estat de dret. I la justícia és lenta, mentre que les amenaces com el covid-19 són molt ràpides. Això li genera un problema particular, a la UE.

La setmana passada el Tribunal Constitucional d’Alemanya va causar commoció amb una sentència sobre el BCE. Li preocupa?

Moltíssim. La sentència planteja una amenaça que pot destruir la UE com a institució basada en l’estat de dret, precisament perquè sorgeix del TC alemany, que és la institució més respectada a Alemanya. Abans de la sentència els jutges alemanys havien consultat el Tribunal Justícia de la UE, i després van sentenciar en contra d’aquest tribunal. Quin dels dos està per sobre?

Tècnicament, els tractats europeus diuen que el TJUE preval. Això és molt clar.

És cert. A l’unir-se a la UE, Alemanya es va comprometre a supeditar-se al dret europeu. Però la sentència planteja una qüestió encara més important: si el tribunal alemany pot qüestionar les decisions del TJUE, ¿altres països seguiran el seu exemple? ¿Hongria i Polònia poden escollir entre el dret europeu i els seus propis tribunals, que estan qüestionats per la UE? Aquesta pregunta és fonamental, perquè la UE es basa en l’estat de dret. Polònia va aprofitar immediatament l’ocasió i va afirmar la supremacia dels seus tribunals, controlats pel govern, sobre el dret europeu. A Hongria, Viktor Orbán ja va utilitzar l’emergència del covid-19 i un Parlament controlat per nomenar-se dictador. El Parlament ara només existeix per ratificar els seus decrets, cosa que va contra el dret europeu. Si el veredicte alemany impedeix que la UE s’oposi a aquests fets, serà la fi de la UE que coneixem.

¿Això obligarà el BCE a canviar les seves polítiques?

No necessàriament. La sentència només exigeix que el BCE justifiqui les seves polítiques actuals i se li donen tres mesos perquè ho faci. Això consumirà gran part de l’atenció del BCE, quan és l’única institució que realment funciona a Europa i que sigui capaç de proveir els recursos necessaris per combatre la pandèmia. Per això hauria d’estar concentrada en ajudar Europa a crear un fons de recuperació.

¿D’on haurien de sortir els recursos d’aquest fons?

He proposat que la UE emeti bons perpetus, o consols (bons consolidats). Hi ha hagut emissions exitoses de bons perpetus amb aquest nom des del 1751 al Regne Unit i des de la dècada de 1870 als EUA. Els bons perpetus s’han confós amb els coronabons, que el Consell Europeu rebutja, i amb bones raons, perquè impliquen la mutualització dels deutes acumulats, i els estats membres no estan disposats a acceptar-ho. Això va enverinar el debat sobre els bons perpetus, que els emetria la UE de manera conjunta, serien automàticament proporcionals i seguirien sent-ho per sempre. Els estats membres només haurien de pagar un interès anual dels bons, tan minúscul (diguem del 0,5%) que serien fàcils de subscriure. La Comissió Europea ha dit que necessita al voltant d’un bilió d’euros per combatre la pandèmia, i hauria d’haver afegit un altre bilió per al canvi climàtic. Els consols poden brindar aquestes quantitats si els estats membres de la UE ho autoritzen. Per desgràcia, Alemanya i països com els Països Baixos s’hi oposen categòricament. S’ho haurien de pensar una altra vegada. Els països que volen mantenir al mínim les contribucions que fan a la UE haurien de donar suport als consols. Perquè la UE tingui recursos propis i es pugui protegir la seva nota creditícia de AAA haurien d’autoritzar alguns impostos, per exemple a les transaccions financeres. Però no cal aprovar aquests impostos, els consols ocuparien el seu lloc. Seria molt millor per a tothom. Amb pagaments anuals de 5.000 milions d’euros, el valor dels quals s’anirà reduint de manera contínua, la UE podria aconseguir el bilió que necessita amb urgència. És una relació cost-benefici fabulosa.

Quan la UE va flexibilitzar les seves regles contra els ajuts estatals, Alemanya va presentar més de la meitat de les sol·licituds. Alguns diuen que això és contrari als principis del mercat comú, perquè dona a Alemanya un avantatge injust. Com ho veu vostè?

Estic d’acord amb aquesta observació. És particularment injust per a Itàlia, que ja era el malalt d’Europa i després el país més colpejat pel covid-19. El líder de la Lliga, Matteo Salvini, està fent agitació perquè Itàlia abandoni l’euro i també la Unió Europea. Afortunadament la seva popularitat personal ha baixat des que va sortir del govern. Però les idees que defensa estan guanyant seguidors. Què en quedaria d’Europa sense Itàlia, que era el país més proeuropeu? Els italians confiaven més en Europa que en els seus propis governs. Però durant la crisi dels refugiats del 2015 se’ls va tractar malament, i llavors es van bolcar en la ultradretana Lliga de Salvini i els populistes del Moviment Cinc Estrelles.

Se’l veu molt pessimista.

Al contrari. Admeto que Europa afronta diversos perills existencials. Però, un cop reconegut això, hem de posar-nos a l’altura del desafiament que suposa i prendre mesures excepcionals, adequades a les circumstàncies excepcionals en què vivim. Sens dubte això s’aplica als consols, que no s’haurien d’emetre mai en èpoques normals però que ara mateix són ideals. Mentre pugui proposar mesures com aquesta, mai perdré l’esperança.

Copyright Project Syndicate