PANDÈMIA

Guia per sortir de la crisi: cal posar ja diners a la butxaca de la gent

Els experts qüestionen el sistema de crèdits amb avals que ha presentat el govern central i, en canvi, reclamen a l’administració que pagui els deutes als proveïdors per impulsar l’economia
El pla de Pedro Sánchez no convenç. / EFE / JAVIER LIZÓN

La crisi econòmica que, amb tota certesa, provocarà el coronavirus ha obert un encès debat entre els experts. L’ARA ha preguntat a quatre economistes quin és el seu punt de vista sobre el que han fet fins ara les autoritats i, sobretot, sobre el que encara queda per fer. Una idea es repeteix: el que cal és donar diners directament a qui ho necessita en lloc de fer-ho a través del sistema de crèdits plantejat pel govern central.

GUILLEM LÓPEZ-CASASNOVAS: “No s’han d’oferir crèdits: cal posar diners a la butxaca de la gent”

“És fals dir que el govern central mobilitzarà 200.000 milions d’euros i que això equival gairebé al 20% del PIB. No pots comparar un aval amb el PIB! El que calen són coses immediates: la gent i les empreses necessiten diners immediats. Plantejar que aquelles persones que tinguin problemes demanin un crèdit és il·lògic, per més que estigui avalat per l’Estat. Quan algú demana un crèdit és perquè pensa que se’n pot sortir. I ara no toca això. El que toca és endollar diners a les butxaques de la gent”.

“Una mesura molt important seria que l’Estat pagués els deutes que té amb les empreses, com ha dit la patronal Pimec. Normalment les administracions paguen per sobre dels 30 dies a què obliga la llei: si es posés el comptador a zero, això serien 14.000 milions. Això són diners que entrarien directament a la caixa de les empreses i els autònoms, i els ajudaria a subsistir sense que l’Estat es gasti res imprevist, ja que aquests compromisos ja els tenia adquirits. Mesures com aquesta són immediates i ajuden a qui realment ho necessita: no són empreses zombi, sinó empreses que s’ho mereixen”.

“El més tangible que ha anunciat fins ara el govern central són els 17.000 milions en ajudes de diferents tipus (aturats, autònoms, etc.). Però realment no és una xifra gaire alta. Són només 3.000 milions més del que ja deu a les empreses!”

“Per resumir-ho, el que hauria de fer l’administració és pagar el que deu i estalviar impostos a la gent”.

“Als autònoms els diuen que no han de pagar la quota. D’acord, però això no són ingressos. I el que necessiten molts autònoms són ingressos. Només faltaria que a sobre ara els toqués seguir pagant. Torna’ls impostos o quotes que ja hagin pagat, per exemple. Això els ajudaria”.

“Aquests dies hi ha tres posicions, entre els economistes: els que defensen que cal entregar diners a tort i a dret (diners d’helicòpter, com es diu en argot d’economista) i els que proposen polítiques fiscals més clàssiques. Jo busco un punt intermedi: mesures immediates però no indiscriminades. Els EUA es plantegen donar 1.000 dòlars a cada ciutadà, però potser no tothom els necessita. I potser, quan te’ls donin, no te’ls gastes sinó que els estalvies, de manera que l’economia i el consum no repuntaran”.

JOSEP OLIVER: “El govern tem que el dèficit es dispari per la caiguda dels ingressos”

“La situació és tremendament complexa. Si em diguessin que a principis de juny tornaríem a la normalitat, jo ja firmaria. Espanya ha anunciat que gastarà 17.000 milions en ajudes diverses, però això no és gaire rellevant. El que sí que és rellevant són els 100.000 milions en avals que el govern central s’ha compromès a donar. En teoria això ha de permetre que el dèficit públic no es dispari, ja que donar avals no equival a gastar-te aquests diners, però el problema que tindrà el dèficit potser no ve tant per l’augment de la despesa pública, sinó per la caiguda dels ingressos de l’administració. Les patronals estan demanant al govern que perdoni el pagament d’impostos, però el govern vol esperar a veure com evoluciona una situació que no sabem com de llarga serà i en la qual els ingressos públics poden caure amb força”.

“El pla de Pedro Sánchez té un problema: ell proposa crear les condicions perquè les empreses demanin crèdits als bancs (uns crèdits que en part estaran avalats per l’Estat). Però les empreses potser prefereixen no demanar cap crèdit. Imaginem una empresa que està amb l’aigua al coll: ¿realment voldrà endeutar-se, veient el panorama actual? Potser prefereix tancar. Per tant, el problema del pla de Sánchez és que no tens cap garantia que el sector privat demani el crèdit que tu vols fer-li arribar. Fins i tot si ets una empresa que va bé i que tenia previst créixer, potser en el context actual prefereixes no invertir i esperar a veure què passa”.

“Finalment, hi ha la intervenció del BCE. El que ha fet Christine Lagarde realment és un gir de 180graus. Inicialment estaven dient als països que els tocava a ells posar ordre, però ara ha canviat totalment. I per què fa aquest viratge? Doncs perquè sap que el dèficit pujarà. I això farà augmentar el deute públic. Amb l’actuació d’aquesta setmana, el BCE vol mantenir les primes de risc baixes perquè, si no, la situació es podria descontrolar. Perquè el drama és que aquesta crisi ens agafa amb uns nivells de deute molt grans, i amb un marge de maniobra molt limitat”.

“El panorama és molt molt molt complicat! Recuperar la normalitat econòmica després d’aquest xoc costarà molt”.

ALFREDO PASTOR: “Cal que, d’una vegada, la UE emeti eurobons”

“Hi ha dues comparacions que es poden fer amb aquesta situació: d’una banda, amb la crisi financera del 2008. No té res a veure! Allò va ser una crisi financera amb les conseqüències normals d’una recessió. De l’altra, es pot comparar amb una economia de guerra, però és una altra comparativa errònia. En una guerra el PIB puja i l’ocupació va bé”.

“Normalment, les recessions es deuen a una caiguda de la demanda. La gent no compra. I quan la demanda es recupera, l’economia també. Però aquí també tindrem un problema d’oferta. Els canals de transport s’interrompen, hi ha empreses que moriran... ¿i això quin abast té? No ho sabem”.

“Hi ha una cosa millor que el 2008: els balanços dels bancs són més sòlids. Però n’hi ha una de pitjor: si són més sòlids és perquè el deute públic ha crescut molt. De fet, el que ha passat és que el sector privat està millor perquè el sector públic està pitjor: el deute privat ha passat a públic. I les administracions tenen una salut precària. A Espanya estem finançant despesa corrent (les pensions) amb deute!”

“Caldria que la UE es plantegés d’una vegada emetre eurobons. Si la UE fos un país, el deute extern és molt baix, de menys del 7% del PIB, gràcies en bona part a Alemanya, que exporta molt. Per tant, si tu ara venguessis eurobons, que serien un producte molt segur i amb un tipus d’interès molt baix, segur que hi hauria inversors de tot el món que te’ls comprarien a ulls clucs. Però perquè els eurobons siguin una realitat caldran contrapartides. Els països hauran de cedir sobirania”.

“El que hem d’evitar com sigui és que aquest capítol destrueixi ocupació i empreses de manera massiva. És la nostra primera obligació en aquest moment. I sabem que hi ha una solució tècnicament possible: els eurobons”.

ALBERT CARRERAS: “Les administracions han de liquidar els seus deutes amb els proveïdors”

“Les mesures d’urgència adoptades dimarts passat pel govern de Pedro Sánchez van deixar un regust agredolç. Reconeixien la gravetat extraordinària de la situació, però anunciaven uns imports (200.000 milions) que estaven lluny dels que realment s’aportaven. Molts diners dels anunciats no venen de l’administració sinó que s’esperen dels bancs. D’altres no eren més que avals. Fins i tot el nucli pressupostari de 17.000 milions és altament discutible. Es va començar a atacar el problema, però amb mesures més d’imatge que de contingut”.

“Afortunadament, la simultaneïtat de la difusió de la pandèmia al món avançat ha provocat reaccions econòmiques contundents per part de governs que fins i tot eren negacionistes, com els dels EUA i el Regne Unit, i d’altres que no ho eren com els d’Itàlia, França i, sobretot, Alemanya. Tan bon punt Alemanya va anunciar mesures de suport, el BCE va decidir-se a intervenir amb contundència, deixant enrere la tebior mostrada fins aleshores”.

“Què falta fer ara? Primer, que les administracions espanyoles liquidin els deutes amb els seus proveïdors al més aviat possible, per no escanyar les empreses que han fet la feina i només esperen cobrar”.

“Segon, que els esforços de suport a l’economia se centrin en aportacions pressupostàries públiques a les persones, autònoms i empreses que tenen pèrdues temporals d’ingressos per les decisions de salut pública que han pres les autoritats. Això generarà dèficits enguany, però permetrà que no s’enfonsi el teixit econòmic i no generarà desconfiança per al futur. Així, l’economia es podria tornar a posar immediatament en marxa quan es normalitzi la salut pública”.

“I finalment, cal que les economies de la zona euro coordinin les seves polítiques al màxim per donar confiança sobre la sostenibilitat de l’euro i evitar que apareguin perilloses primes de risc. Hem d’estar tots a punt per reprendre l’activitat -producció i consum- tan bon punt sigui sanitàriament possible”.