Ó. Ragnar Grímsson: “Som la prova d’una altra manera de superar la crisi”

BarcelonaÓlafur Ragnar Grímsson (Ísafjördur, 1943), president d’Islàndia, es va guanyar el respecte dins i fora del seu país quan, després de la fallida dels principals bancs el 2008, es va negar a firmar les lleis del govern que cedien a les pressions dels creditors internacionals. Va donar veu al poble en referèndum posant la democràcia davant dels interessos financers.

Com està actualment Islàndia des del punt de vista econòmic?

En termes de creixement econòmic, el nostre és dels més alts d’Europa, l’atur està entre els més baixos i la inflació està sota control. Hem tingut un creixement sòlid i ens hem recuperat després de la crisi financera d’una manera extraordinària.

Com ho han fet, això?

En molts sentits, no hem seguit el consens que tradicionalment hi ha entre Washington i l’Europa Occidental a l’hora d’afrontar una crisi financera. Les recomanacions tradicionalment han sigut seguir plans d’austeritat; has de deixar que la gent pateixi. Per sobre de tot, vam permetre que els bancs fessin fallida, no vam aportar-hi diners dels contribuents, no vam introduir mesures d’austeritat, vam intentar protegir els pobres, vam intentar protegir el sistema sanitari, el sistema d’ensenyament, i a més vam permetre als habitants d’Islàndia, a través del nostre sistema democràtic, participar en dos referèndums per decidir si estaven disposats a assumir el deute dels nostres bancs privats islandesos. L’èxit de la recuperació d’Islàndia és la prova que, d’una banda, si vas contra les recomanacions ortodoxes i, de l’altra, si permets que la democràcia tingui un paper molt important, aconsegueixes un resultat positiu.

¿Aquesta solució ha sigut possible gràcies a la mida petita del país?

No ho crec. En la crisi asiàtica, alguns països també se’n van sortir. D’altra banda, Islàndia també s’ha recuperat abans. I he d’atribuir-ho als líders de l’FMI, que reconeixen sincerament que potser ocupant-se d’una societat democràtica del benestar havien après més en el sentit de reconsiderar la seva política ortodoxa que potser el que havíem après nosaltres a Islàndia. Però el que el meu país fa per al debat global i europeu és que tenim un cas que serveix de prova. Tenim un cas real d’un país que el 2009 i el 2010 estava en una profunda i greu crisi i ara, els últims tres anys, ha tingut una de les economies més pròsperes d’Europa.

Comptat i debatut, ¿qui va pagar la factura de la crisi a Islàndia?

En molts sentits ho va pagar el país, però vam intentar compartir la càrrega d’una manera justa. No vam acceptar la teoria que la gent corrent ha de patir molt per poder aconseguir una recuperació econòmica. Vam decidir que la democràcia té un important paper en la recuperació econòmica. El procés democràtic va ajudar a donar a la gent la confiança necessària per tirar endavant junts en la recuperació econòmica, crear noves empreses, canviar la seva manera de fer, acceptar impostos més alts un temps, donar-se un cop de mà els uns als altres.

Què ha passat amb els estalvis de la gent?

Vam decidir que els estalvis que els islandesos tenien al banc estiguessin garantits. Evidentment, els que havien comprat accions a les empreses o els bancs van perdre aquests diners. Ens vam negar a deixar que els islandesos paguessin pels errors dels bancs privats.

¿La suma total de l’operació quants diners van ser?

És molt difícil calcular això, perquè els bancs d’Islàndia havien crescut moltíssim, però la major part de les seves operacions les feien fora d’Islàndia, i moltes entitats estrangeres van perdre els seus diners com passa en un sistema capitalista. Però és evident que va ser dur, no només econòmicament. Hi va haver disturbis al carrer, la policia va haver de defensar el Parlament, va haver de defensar el despatx del primer ministre, va haver d’impedir que la multitud envaís el Banc Central. I Islàndia és una de les societats més pacífiques, segures i democràtiques del món. De manera que sovint deia als meus col·legues europeus que si un col·lapse del sistema financer pot fer això en un país tan segur, pacífic i democràtic, imagineu-vos el que un col·lapse financer com aquest pot fer en països amb una història democràtica més curta.

¿Es pot aplicar aquesta solució a Grècia, per exemple?

No faré recomanacions directes a altres països, sigui Grècia o el país que sigui. El que puc fer és descriure l’experiència d’Islàndia, perquè és un cas que serveix de prova; és gairebé una situació de laboratori.

¿El món econòmic veu Islàndia com un país fiable per invertir-hi?

I tant. Algunes de les companyies globals -com Rio Tinto, per exemple, que té una foneria d’alumini a Islàndia-, quan Lehman Brothers va caure, van aturar completament totes les seves inversions globals. La primera decisió d’invertir que va prendre Rio Tinto durant la crisi financera va ser el 2010, quan va destinar 500 milions de dòlars en la modernització de la foneria d’alumini d’Islàndia. Una altra companyia, Century Aluminum, que és una empresa americana, va voler construir una altra foneria, a Islàndia. També vam tenir noves companyies d’emmagatzematge de dades que s’establien a Islàndia. En els últims dotze a divuit mesos hem tancat diverses decisions d’inversió amb altres companyies industrials.

¿Islàndia donaria la benvinguda a un nou estat independent anomenat Catalunya en el futur?

Hem après al llarg de la nostra història que les nacions i les comunitats han de triar el seu camí. Jo vaig fer la tesi doctoral sobre el moviment independentista atlàntic des del 1840 fins al principi del segle XX. Sé que els moviments independentistes són complicats. Jo penso que a Islàndia sempre hi ha hagut una gran sintonia amb la gent dels països més petits d’Europa i de tot arreu perquè ens adonem que per a una comunitat el dret a decidir el seu propi futur és un element important. Però ni jo, ni nosaltres a Islàndia, tenim cap posició respecte a aquests debats polítics i constitucionals que hi ha a Espanya.