L'eurozona acorda dissenyar un pressupost propi amb poques aspiracions

Els líders de la UE es fixen com a data el juliol del 2019

Que els països que tenen com a moneda l’euro tinguin un pressupost propi està una mica més a prop. Ahir els països de la Unió Europea van acordar fixar els primers passos per tenir-lo llest el juliol del 2019. Però la qüestió ja no és ara si ha d’existir o no ha d’existir un marc pressupostari per a l’eurozona, sinó per què ha de servir. L’acord assolit ahir neix coix d’aspiracions. La divisió entre els països nòrdics i l’eix franco-alemany ha aconseguit només que l’eurozona es comprometés ahir a “treballar en el disseny, les modalitats d’implementació i el calendari d’un instrument pressupostari per a la convergència i la competitivitat de la zona euro”.

La vaguetat de les paraules és clau (i característica) de l’argot europeu. No se l’anomena 'pressupost', com insisteixen en afirmar França, Alemanya o Espanya, i sobretot no hi apareix la funció “estabilitzadora”, perquè és la que els països nòrdics, amb Holanda al capdavant, volien evitar. Implicaria fer servir el pressupost com una mesura per resoldre les crisis i ajudar els països en dificultats. A les conclusions de l’última reunió dels ministres de finances sí que hi apareixia aquesta paraula, però precisament per constatar la falta de consens. Ara ni tan sols hi apareix com a menció.

La ‘lliga hanseàtica’ que frena la integració de l’eurozona

De fet, dins aquesta funció que desapareix és on hi havia les aspiracions del govern de Pedro Sánchez de crear un fons europeu per a l’atur. Sánchez ho admetia ahir; no està “satisfet” i ell és més ambiciós. Però es felicitava pel que s'ha assolit. La UE va aprovar crear una xarxa de seguretat per a fallides bancàries, reforçar el mecanisme d’estabilitat (encara lluny de ser un Fons Monetari Europeu) i aprofundir en la Unió Bancària. Però ni tan sols es menciona la voluntat de crear un fons de garantia de dipòsits, l’altra gran mancança d’un pressupost que neix amb poques aspiracions.