Àngels Chacón: “El repte més gran és que els aturats no s’adeqüen als perfils que es busquen”

BarcelonaÀngels Chacón (Igualada, 1968) és, des de fa poques setmanes, la primera consellera d’Empresa que ha tingut la Generalitat de Catalunya. Els seus predecessors, alguns dels quals van ocupar el càrrec durant els anys 30, sempre van ser homes. Se li nota la il·lusió de ser la primera dona que apareixerà a la paret on es pengen tots els retrats dels consellers del seu departament. L’entrevistem al seu despatx mentre, al carrer, els taxistes fan vaga i es manifesten. Durant gairebé tota la conversa ens acompanyarà el soroll d’un helicòpter sobrevolant la manifestació.

Quina és la postura de la Generalitat en el conflicte entre els taxistes i les empreses amb llicències VTC?

Parleu de la postura de la Generalitat de Catalunya quan sabeu que la competència no és de la Generalitat. No és nostra. Haurem de conjugar els interessos del sector del taxi amb aquests nous fenòmens, que són imparables. Entenem i ens posem al costat de tot aquest col·lectiu, el del taxi, i del que representa.

¿En això la Generalitat de Catalunya és neutra, per tant?

De moment penso que no ens hem de pronunciar en un sentit o en l’altre. No hem sigut actors implicats directament en negociacions.

Hi ha empreses tecnològiques, com Airbnb i Uber, que protesten perquè els costa trobar un encaix a Barcelona. Però després ens alegrem quan les empreses tecnològiques instal·len les seves seus a casa nostra... ¿No és una mica contradictori?

No estem en contra de cap empresa tecnològica, però som molt conscients de la realitat que tenim i ho hem de conjugar tot, perquè després el Govern haurà de suportar els efectes que se’n derivin en forma d’ajustos, subvencions i compensacions.

Quan diu compensacions, què vol dir exactament?

Tenim un col·lectiu de milers de taxistes, que si van desapareixent, passen a ser persones desocupades. Hauran de cobrar un subsidi d’atur! El que em preocupa no és aturar les tecnologies, que no les podríem aturar per molt que volguéssim, sinó com traslladem aquestes oportunitats al màxim de col·lectius. Hi ha models, com pot ser el dels Estats Units, on hi ha una liberalització total. La nostra realitat no és aquesta. Allà no hi ha cap conseqüència social després, no hi ha subsidis d’atur ni prestacions sòcio-sanitàries. Aquí sí que en tenim. No frivolitzem amb les solucions.

L’antic consell assessor de la Generalitat en economia, el Carec, va afirmar que a Catalunya hi ha massa petites i mitjanes empreses (pimes) i que això és un problema per a la productivitat. Què en pensa?

Hi ha molta pimes que ens permet tenir flexibilitat. En alguns casos ens permet no tenir una estructura molt pesant. En altres, és obvi i evident que la dimensió és rellevant. Per exemple, a l’hora d’exportar. L’estructura que es necessita per internacionalitzar una empresa no la pot suportar una pime.

¿Preveu que amb la revolució de la indústria 4.0 hi haurà tendència de les pimes a agrupar-se més entre elles i que en quedin menys?

No tant que s’agrupin com que hagin de treballar plegades. Ara encara no ho acabem de veure, però hi haurà molta modificació de models productius que ara no sabem detallar. Per a mi, d’aquí deriva un dels reptes més grans que tenim. Com adaptarem els perfils professionals que ja existeixen amb els nous que hem de crear per a les especialitats que estan sorgint. Un dels reptes més grans que té l’empresariat català és la manca d’encaix entre demanda i oferta de perfils professionals. És el repte més gran que hi ha ara.

De fet, tenim un 11% d’atur i fa temps que hi ha empreses que els costa trobar treballadors qualificats.

Sí. De fet, hi ha empreses que no accepten segons quines comandes perquè no tenen prou gent per servir-les.

Aquest és un problema que fa anys que dura, i és difícil d’entendre, tenint en compte que hi ha tanta gent a l’atur. Quin és el problema? ¿La formació professional? ¿Que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), que és qui ha de recol·locar els aturats, no funciona?

Va més enrere, el problema. Pensem en el jovent que estudia quart d’ESO i ha d’escollir què fa. Els seus prescriptors, que acostumen a ser família i professors, els guien seguint la manca de valorització que ha tingut la FP durant molt temps. Ens hem passat molts anys desconeixent la realitat i les possibilitats laborals que ofereix la indústria. No dono la culpa a professors i famílies, però si desconeixen quina és aquesta nova realitat, com volem que orientin el seu fill o filla per fer FP? Hi ha manca de vocacions per fer FP, i una part és per desconeixement d’aquesta realitat. Falten matriculacions, hi ha especialitats en què no hi ha prou alumnes. I hi ha disciplines en què el 100% dels alumnes trobarien feina.

Sigui com sigui, això sempre són plans a llarg termini. Actualment, tot i tenir 432.000 aturats segons l’Enquesta de Població Activa, les empreses no troben treballadors...

[Els aturats] no s’adeqüen als perfils que es busquen.

María Elena de Felipe, presidenta de la patronal Fepime, va dir que el SOC o bé es reformava íntegrament o més valia tancar-lo. ¿El SOC serveix de gaire?

Això ho hem de plantejar al conseller Chakir [el-Homrani, conseller de Treball de la Generalitat]. Jo tinc l’obligació de dir que no es troben aquests perfils. No tots els hem de trobar entre les persones aturades, també hem d’intentar reconduir algunes opcions en els estudiants. Evidentment que hi ha d’haver sortida, formació i opcions per a la gent aturada. Però això li toca al conseller.

Parlem d’empreses. ¿Li preocupa que hi hagi un nombre no pas petit d’empreses familiars que en els últims mesos hagin passat a mans estrangeres? Cirsa, Codorníu, Freixenet, Gaes...

Em preocupa. I no només passa amb empreses familiars. Si hi ha continuïtat en els llocs de treball, en el model de negoci, i tota la xarxa que hi ha al voltant de les empreses, aleshores qui en tingui la propietat no em preocupa. El que em preocuparia seria detectar que aquestes adquisicions acaben comportant la desaparició de l’activitat [de l’empresa].

Abertis, la cinquena empresa catalana per volum de facturació, acaba de ser adquirida per ACS i Atlantia i aviat es quedarà sense negoci a Espanya. El futur de la companyia a Catalunya està més que en qüestió...

Em preocupa. Qualsevol empresa. Seríem un bloc de ciment si no ens preocupessin aquestes coses. Però hi ha dinàmiques sobre les quals no pots incidir. Crec que hem d’actuar en les que puguem incidir.

Hi ha una cosa important que el departament fa temps que ha de fer: Circuit de Montmeló. ¿La Generalitat seguirà posant diners cada any per cobrir-ne les pèrdues, o s’intentarà involucrar el sector privat perquè també hi contribueixi?

Fa un mes i mig que hi som... Què volem que sigui el Circuit de Montmeló? És evident que el sector públic no ha de suportar tota aquesta activitat. Per tant, benvinguts actors: que no han de tapar, han de jugar i ser partners en el nou projecte que volem per al circuit. Si el volem només per fer curses, seguirem tenint dèficits com fins ara.

Justament fa un any la Generalitat va anunciar que hi hauria una empresa d’automoció xinesa, Thunder Power, que obriria una fàbrica a Catalunya, però l’operació sembla completament encallada. Què ha passat?

Com a Generalitat ho hem complert absolutament tot. No crec que l’empresa pugui dir ni així sobre que no hem estat a la taula o ofert propostes. Correspon a l’empresa.

Però què ha passat?

Nosaltres hem complert amb tot. Ara, també demanem que hi hagi un projecte seriós i una sèrie de condicions. Què ofereix la Generalitat? Disposició de sòl? Nosaltres diem que a canvi de quina generació d’ocupació. I quan demanem aquestes coses, l’empresa les ha de presentar.

I no ho van fer.

Aquí ho deixo.