Els 'anys bàrbars' de Caixa Catalunya (i III): Espòiler d'una catàstrofe

Dossier Els 'anys bàrbars' de Caixa Catalunya Desplega

1.

Els ‘anys bàrbars’ de Caixa Catalunya (I): eufòria preolímpica i targetes ‘black’

2.

Els 'anys bàrbars' de Caixa Catalunya (II): MNA, un escàndol impune

3.

Els 'anys bàrbars' de Caixa Catalunya (i III): Espòiler d'una catàstrofe

BarcelonaColpejada per l’escàndol MNA, embarcada ja en l’aposta immobiliària i amb un govern corporatiu fràgil, Caixa Catalunya va sortir de l’època Costabella embolcallada d’una certa precarietat i amb el germen del desastre instal·lat a les seves entranyes. Així ho acrediten les memòries de la caixa publicades aleshores. Aquests incunables financers són radiografies de la imprudència de l’època i de l’alegria amb què Caixa Catalunya va jugar un rol central en temps d’olimpisme, patrocinis i aventures financeres.

D’aquests documents, conservats a la Cambra de Comerç, en alguns casos esgrogueïts i amb les pàgines enganxades, se’n desprèn que, malgrat les aparences, els resultats d’aquells anys van ser dolents. Del 1985, primer any de Costabella, al 1998, quan va ser destituït, l’entitat va créixer 4,5 vegades en recursos de clients i actius. L’enyorada obra social de l’entitat, que destacava per les residències de gent gran, va créixer 1,7 vegades. El personal es va duplicar, fins als 4.686 treballadors. Sobta que amb aquests increments els beneficis caiguessin: els 3.813 milions de pessetes de guanys del 1985 haurien equivalgut, comptant la inflació, a 7.054 milions de pessetes de l’any 1998. Doncs bé, aquell any Caixa Catalunya va guanyar 5.150 milions. És a dir: amb un banc 4,5 vegades més gran, Costabella va reduir els beneficis un 27%. 

L’inici de la morositat

El pitjor, però, és que ho va fer disparant el risc a què estava exposada l’entitat: el crèdit comercial va passar dels 145 milions de pessetes del 1985 als 81.864 milions de pessetes el 1996: es va multiplicar per 316. La cartera de crèdits morosos, pràcticament inexistent en l’època Bilbao, va passar a ser de 33.362 milions de pessetes l’any 1999. De fet, la cúpula va témer aquell any que l’entitat fes fallida i va arribar a un pacte amb el Banc d’Espanya per diferir les pèrdues provinents de MNA, la ruïnosa compra que va acabar amb Costabella i amb el seu directiu de més confiança, Carles Monreal.

Quina responsabilitat hi va tenir Serra Ramoneda? Els directius de l’època són clars. “No estava al dia a dia, però no era tonto”, explica un d’ells. “Dir que la gestió de la seva època va ser imprudent és quedar-se curt”, diu un altre. “Segur que no deu tenir gaire bona consciència del seu paper com a president”, rebla una tercera veu. “Ramoneda lligava curt, però Costabella li presentava coses que ja estaven fetes i el president d’allò se’n va adonar tard”, remata una altra font.

Serra Ramoneda respon a l’ARA sobre el seu paper en la caiguda de la segona entitat catalana i en la deriva que va portar la caixa a terrenys tan impropis per a una entitat que es definia com a “no lucrativa, benèfica i social” com els productes estructurats, a Andorra o a les participades. “Sí, es va perdre l’essència de la caixa –admet–, però l’altra opció era mantenir l’essència a base de no créixer, i el personal ens pressionava perquè volien cobrar com els de Caixa de Pensions”. “Els resultats no em preocupaven perquè havíem de créixer –diu, en referència als minsos guanys de l’època Costabella–. Però, com d’altres, vam ser massa ambiciosos”, reconeix. Respecte a l’aposta immobiliària, llança una pregunta: “Si no entraves en l’immobiliari, què passava amb el compte de resultats?”

La dimissió que no va ser

L’antic president de Caixa Catalunya s’estén a l’hora de parlar de Costabella: “L’hauríem d’haver fet fora abans, però és que ja no l’havíem d’haver fitxat, va ser culpa del pacte de la part convergent del consell amb els empleats”, diu. I arribat aquest punt, es fa un dur retret: “La realitat és que jo el vaig acceptar, quan hauria d’haver marxat”. Amb tot, Serra Ramoneda recorda un fet clau de la seva presidència: era no executiva. “La llei ho recollia així, deia que no havia de cobrar, era gairebé una figura decorativa, i jo això m’ho vaig creure –diu–. El president no executiu rep la informació que li donen el director general o els auditors, que són nefastos”, conclou.

El 2005 una nova etapa havia arribat a l’entitat. Narcís Serra va substituir en la presidència el seu parent Serra Ramoneda. Al sector financer recorden que “el primer que va fer Serra va ser demanar a [el conseller d’Economia, Antoni] Castells, que canviés la llei per poder tenir un sou”. I el nou tàndem Serra-Loza va refermar la suïcida aposta pel totxo. “Li vaig dir que no invertissin tant en habitatges, però em va dir que seguirien fent-ho perquè guanyaven diners”, explica un directiu sobre una conversa amb el director general de l’època. “Loza em va respondre que sense immobiliari no hi havia beneficis”, diu.

Des de la cúpula d’aquells anys, s’explica la mateixa versió: “La inversió immobiliària va créixer molt perquè era l’únic que donava múscul a la caixa; només es va poder tirar endavant per la immobiliària”.

Fruit de la boja cursa que de fet s’havia iniciat a 12 dies de la inauguració dels Jocs de Barcelona, Caixa Catalunya va arribar el 2008 a tenir 77.000 milions en actius immobiliaris i 11.200 milions de crèdits a promotors. Entre el 2004 i el 2008, els empleats van créixer fins a superar les 7.000 persones. A l’entitat mateixa sabien que l’aposta immobiliària era “una bomba de rellotgeria”. Entre els directors d’oficina de l’època es va fer cèlebre una frase: “No eres director fins que no havies fet una promoció amb un api”. Al capdavant d’aquella impressionant maquinària del totxo que era Procam hi havia Alfons Aran, que temps després cediria el pas a Lluís Gasull.

Per fer front als rigors d’una època que acabaria abruptament amb l’esclat de la crisi del 2008, l’entitat va multiplicar les emissions de deute fins als 18.000 milions, amb fórmules tan perverses com les preferents. El 2008, quan Loza va plegar, la morositat va saltar de l’1,07% al 5,28%. Anys després, la nova direcció de CatalunyaCaixa (la unió de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa), amb Adolf Todó al capdavant, apuntava que el 98% dels préstecs tòxics que tenien s’havien concedit abans del 2008.

Potser per això alguns afirmen que l’era de Narcís Serra i Josep Maria Loza va ser pitjor que la de Serra Ramoneda i Costabella. L’entorn de Loza ha volgut parlar-ne amb l’ARA: “El consell i el president van donar sempre suport a aquella aposta immobiliària; feies una promoció i abans de començar estava tota venuda”. I afegeixen: “Amb perspectiva històrica ho hauríem fet diferent, però el món està fet d’errors”. Loza, per cert, va abandonar l’entitat amb una important indemnització, però segons aquestes fonts era molt inferior als 10 milions d’euros que es van publicar. 

En qualsevol cas, els antics directius que han participat en aquesta crònica històrica insisteixen en el problema del govern corporatiu: “El president feia més d’àrbitre que de director, i el consell era més una comissió de control que no un consell d’administració”. A l’entitat hi havia una norma no escrita que indicava que no s’havia de contradir els directius. “Exigien lleialtat cega, res d’independència de criteri. Si en tenies, fatal, eres un traïdor”, descriu algú que ho va viure. També era habitual que els consellers fossin perfectes ignorants del sector financer, fins al punt que Narcís Serra va admetre públicament que els donaven cursets “d’una hora” perquè tinguessin algunes nocions. Serra Ramoneda va admetre en públic que “el sistema de nomenament era molt pervers” i “molt poc seriós”.

Tot un sector rumb al precipici

El Banc d’Espanya, el regulador de l’època, tampoc surt ben parat d’aquells fets. Al seu paper en l’arribada de la caixa a Andorra (va assessorar-la sobre com fer-ho, en un operatiu que incloïa testaferros i que en última instància permetia a les entitats fer negoci amb diners evadits a Hisenda) s’hi suma l’acord amb la cúpula de l’entitat per diferir les dotacions del desastre de MNA. 

La història de Caixa Catalunya en aquells anys apareix avui com un espòiler catastròfic del que estava a punt d’arribar. Un alt directiu recalca que ni tan sols un forat com el de MNA, d’uns 350 milions, es pot comparar amb l’enorme desastre dels 12.500 milions de rescat que van caler per fer front al forat immobiliari. Però tot i així, sí que admeten que “amb Costabella va començar una gestió perversa, imprudent i marcada per la poca professionalitat”. Va ser aleshores que els productes de risc a clients no informats, la diversificació irracional, l’aposta desproporcionada pel totxo, els òrgans de control fallits i, de vegades, la manca d’escrúpols van fer acte de presència a Caixa Catalunya, molt abans que la banca es convertís en el dolent oficial de la Gran Recessió. 

D’una manera o altra, tots els banquers de Caixa Catalunya van quedar marcats per aquell nefast final, i la seva responsabilitat moral i legal continua sent objecte de debat. També és motiu de discussió la figura de Costabella: “Me’l vaig trobar anys després al 75è aniversari de la caixa al Majestic i vaig ser l’únic que vaig anar a parlar-hi”, rememora algú que també seria, anys després, al seu enterrament. Sense voler-ho, en fa un balanç que bé podria ser un epitafi. “Sempre pensem que la gent es corromp per diners, però no és cert –apunta–. Costabella era professionalment limitat, però era un bon home –diu–. Si es va equivocar i es va creure un mag de les finances, va ser per vanitat”.