FINANCES
Economia 11/06/2017

El banc de catalans que no va voler ser català

El Popular dels Valls-Taberner va dir 'no' a CaixaBank i al Sabadell mesos abans d’iniciar la caiguda

Albert Martín
3 min
La nova seu que el Banco Popular s’estava construint al barri madrileny de San Blas.

BarcelonaAquest dimarts, poc abans de les 15.00 hores, les oficines del Banco Popular esgotaven les seves reserves d’efectiu. Això precedia unes hores de vertigen que es van saldar amb la resolució, primer, i la venda, després, al Santander. Així, les decisions del que era el sisè banc d’Espanya passaran de prendre’s a la seu del barri d’Hortaleza de Madrid a adoptar-se a la ciutat del Santander, a Boadilla del Monte. Uns centres de decisió molt allunyats de Catalunya, tot i que la història del banc hi va estar molt vinculada.

Veient els cognoms dels consellers del banc de l’era Ron (Larena, Higuera, Arias, Aparicio, Martín, Calderón, Ruiz, Estévez, Revoredo, Oroviogoicoechea, Pérez i Mateu, Tardío, amb només un nom català, el d’Ana María Molins) queda clar que la catalanitat del banc era remota. Però no sempre ha sigut així.

El banc va néixer el 1926 de la mà d’Emilio González-Llana Fagoaga a Madrid, i la seva primera seu es va situar a Jerez. Però després de la Guerra Civil, el Grup Millet, liderat per Fèlix Millet Maristany (pare del saquejador confés del Palau de la Música) en va aconseguir el control. I amb ell va arribar el seu cosí Lluís Valls-Taberner, possiblement el financer més influent de la història del Popular.

Sota el seu lideratge, el banc es va acostumar a ser citat cada any com el més rendible del món, i fins a principis dels anys 2000 es considerava el més solvent del continent. El 2004, però, el financer català va fer un pas enrere i va triar per succeir-lo Ángel Ron, principal responsable de l’enfonsament del banc. Segons fonts financeres, es van conèixer a missa, gràcies al perfil religiós dels dos. Amb Ron va arribar l’escalada immobiliària, la compra del Pastor i l’inici de la fi.

Doble negativa a la Diagonal

Va ser aquesta deriva el que va alertar de la posició de flaquesa de l’entitat i va atraure l’interès d’altres bancs. Un d’ells va ser CaixaBank. En un moviment poc explicat, durant la primavera del 2014 l’entitat que presidia Isidre Fainé va proposar una fusió a Ron. Fonts financeres expliquen a l’ARA que el banquer gallec va respondre “verbalment que sí”, que li semblava una “gran operació”. També va ajudar a convèncer-lo el fet que se li va oferir el càrrec de conseller delegat, que ostentava Joan Maria Nin, rellevat aquell mateix juny per discrepàncies amb el president de l’entitat.

L’operació va anar al consell del Popular i allà va ser rebutjada. Fonts del sector expliquen que va ser el conseller delegat del Popular, Francisco Gómez, qui va convèncer Ron. CaixaBank va insistir recordant que els tests d’estrès advertien que el Popular tenia problemes, però no hi havia res a fer.

Josep Oliu, el president del Sabadell, es va trobar una situació semblant l’estiu passat. Va sondejar la compra i hauria ofert a Ron el càrrec de copresident o vicepresident. Fins i tot hauria parlat amb Antonio del Valle, principal accionista del Popular, sobre el rol que tindria l’Opus Dei, molt ancorat al banc amb seu a Madrid, en el futur banc. Però Ron, altra vegada, va preferir anar per lliure.

En les últimes setmanes, cap de les dues entitats s’ha interessat pel banc. Ara el Sabadell ja es prepara per llançar una ofensiva comercial sobre els clients de l’entitat rival. Ja ho van fer quan el BBVA es va quedar amb CatalunyaCaixa, i el pla va funcionar.

stats