Maria Coll i Sònia Roca, acompanyades del Miquel i el Pere, treballant a les vinyes

CRÒNICA

Pagesos d’emergència

Gent que no havia treballat mai al camp ho fa ara per la crisi del coronavirus

Maria Coll i Sònia Roca, acompanyades del Miquel i el Pere, treballant a les vinyes / XAVIER BERTRAL

“Ara estem esperonant. Veieu? És molt fàcil, cal treure tots els xitos dolents”, diu el Pere mentre arrenca diverses fulles d'una vinya per mostrar-nos en què consisteix ara la seva feina al camp. Però ens quedem igual. Xitos? Esperonar? No entenem ni una paraula. Això mateix els va passar a Sònia Roca i Maria Coll quan es van plantar a finals d'abril al poble de Batea, a la comarca de la Terra Alta, per treballar per a aquest pagès: els va semblar que aquell home parlava un altre idioma. Ni una ni l'altra s'havien dedicat mai al camp. Ara, en canvi, es passen vuit hores al dia entre ceps i sota un sol de justícia. Són els pagesos d'emergència: gent que ha començat a treballar al camp perquè no els queda més remei a causa de la crisi del coronavirus.

Batea és un petit poble de menys de 2.000 habitants situat a l'extrem sud-oest de Catalunya, a només dos quilòmetres de la frontera amb la província de Terol, a la Terra Alta. És fàcil saber quan t'endinses en la comarca pels enormes molins de vent que s'aixequen al territori i pels molts camps de vinyes que hi ha a banda i banda de la carretera. De fet, d'això viu la població: de la producció de vi.

Cada any desenes de temporers estrangers van a Batea per treballar als camps de vinyes. Al poble fins i tot hi ha un alberg municipal de dues plantes per a ells. Així ho indica un rètol a l'entrada que diu: "Allotjament per a treballadors temporers. Subvencionat per la secretaria per a la Immigració de la Generalitat". Però aquest any l'alberg està buit. El tancament de fronteres a causa de l'emergència sanitària pel coronavirus ha impedit l'arribada de treballadors de l'estranger.

Miquel Piñol és el coordinador territorial d'Unió de Pagesos a les Terres de l'Ebre. Ens espera amb la seva camioneta a la plaça principal de Batea. El sindicat ha hagut de buscar temporers sota les pedres per impedir que el raïm es fes malbé a la parra. Per arribar als camps és impossible anar en un turisme convencional. Els camins són de terra i amb sots, i ara, a més, estan enfangats. La setmana passada va ploure una barbaritat. "Amb això del coronavirus m'he fet un fart de fer viatges. Només podíem anar dues persones en un mateix vehicle i he hagut de fer el doble de viatges per portar els treballadors al tros", explica mentre condueix.

Sònia Roca i Maria Coll estan treballant encorbades enmig d'un camp de vinyes. Pel seu aspecte, sorprèn trobar-les allà. Són joves –la Sònia té 28 anys; la Maria, 22– i porten pírcings i diverses arracades en una mateixa orella. "Teníem una hípica a Horta de Sant Joan", comença relatant la Sònia –Batea és a uns 25 quilòmetres d'Horta de Sant Joan–. La van obrir l'estiu passat, els anava bé, i ja tenien reserves de turistes per a aquesta Setmana Santa. Però amb la pandèmia tot se'n va anar en orris.

La Sònia també treballava com a cambrera els caps de setmana. Això li permet cobrar ara l'atur: 400 euros al mes. En canvi, la Maria res. Havia signat un contracte per incorporar-se a una empresa d'esports d'aventura el 29 de març, però no va poder fer-ho per la declaració de l'estat d'alarma. "Els cavalls mengen igual encara que l'hípica estigui tancada. Necessitàvem diners i treballar al camp era l'única opció", argumenten.

Confessen que els primers dies tenien agulletes i els feia mal l'esquena d'estar tant de temps encorbades. Comencen a treballar cada dia a les vuit del matí i acaben a les cinc de la tarda, amb una hora per dinar. "Aguantàvem a força d'ibuprofens", comenta la Maria. També diuen que cada jornada acaben fartes de sol i que compten els dies que els falten per acabar aquest calvari. Tenen un contracte d'obra i servei. Van començar a treballar el 30 d'abril i calculen que acabaran d'aquí un parell de setmanes.

"Mai m'hauria imaginat que per produir una ampolla de vi s'hagués de treballar tant", afirma la Sònia. Ara estan podant en verd: treuen els brots petits dels ceps perquè la planta no tingui tantes fulles i el raïm tingui d'espai per créixer. La verema començarà més endavant, al juliol.

Les dues noies coincideixen en dir que el treball al camp no està prou valorat –elles cobren 7 euros l'hora– i no entenen com el pagès aguanta tant. El pagès és el Pere. O més ben dit, el Pere Rams Macià. Aquest és el seu nom complet. És un home de 76 anys que ha treballat tota la vida al camp i que no para. Va amb una mascareta i un barret per protegir-se del sol. La Sònia i la Maria admeten que moltes vegades no l'entenen quan els explica què han de fer, perquè utilitza paraules que no han sentit en la seva vida.

Temporers d'arreu

“Avui m’han fet cridar i tot. M’ho feien tot al revés i m'estaven esguerrant els ceps”, comenta l'home, que assegura que durant els últims anys ha contractat gent d’arreu –"Romanesos, lituans, russos i africans"– i que la majoria tampoc havien treballat mai al camp. “Aquestes dues xiques maques almenys tenen ganes de treballar, que és el principal”, afirma referint-se a la Sònia i la Maria. Segons diu, Unió de Pagesos és la seva salvació: sempre li han facilitat temporers quan els ha necessitat. I lamenta que ara la majoria de pagesos siguin gent gran. "Les fàbriques no produeixen ni pebrots ni tomàquets. Quan no hi hagi ningú que conreï el camp, què farem llavors? ¿Ens menjarem els uns als altres?", es pregunta.

El Mouad i el Mohammed són en un altre camp de vinyes al qual també només es pot accedir amb un totterreny o un tractor. Tenen 18 anys, són originaris del Marroc i van arribar a Espanya fa un parell d'anys per "buscar un futur millor". Els dos tenen cara de nen i estan sols enmig dels ceps. El propietari de les terres ha marxat a dinar perquè combina el camp amb una altra feina. Malgrat això, els dos joves no paren de podar encorbats o a la gatzoneta. És la seva primera jornada laboral, diuen. O més ben dit, la segona, però el primer dia plovia tant que només van poder treballar una hora. Amb tot, ja tenen clar que no volen dedicar-se al camp tota la vida. El seu somni és treballar en una cuina.

"La feina és fàcil, però ja em fa mal l'esquena i començo a tenir set. Des que ha començat el ramadà no havia tingut tanta set com ara", confessa el Mouad. Perquè això és una altra cosa. Els dos fan el ramadà –que, per cert, en teoria acaba aquest dissabte–: ni beuen ni mengen durant tot el dia, tot i que treballen sota un sol de justícia durant hores. A sobre, el Mouad porta una petita motxilla a l'esquena. "No, no, no em pesa gens. Porto uns auriculars per escoltar música, però fins ara no els he fet servir perquè no volia molestar", contesta.

El coordinador de l'oficina d'atenció als treballadors d'Unió de Pagesos, Sebas Notario, explica per telèfon que aquesta és la primera vegada que poden contractar joves estrangers extutelats. El govern espanyol ha aprovat un decret per concedir-los un permís de treball temporal a causa de la pandèmia i la falta de mà d'obra al camp. Fins ara aquests joves només podien obtenir el permís si aconseguien un contracte laboral d'un any. Una cosa que no aconseguim ni els d'aquí en la nostra primera feina.

"Una teràpia"

Marcelina García, de 55 anys, i José Gutiérrez, de 60, sí que treballen a les vinyes amb auriculars i la música a tot drap. Cal cridar-los diverses vegades perquè ens sentin. Com tots els altres, són profans al camp, però ells es mostren encantats d'haver trobat aquesta feina. La seva filla, Carla, de 23 anys, també s’hi ha afegit. Gairebé la família en ple es dedica ara a la vinya.

"Nosaltres som autònoms i anàvem de mercat en mercat. El meu marit tenia una parada de roba de la llar i jo una altra de roba de senyora", explica ella. Però com tants altres comerciants, van haver de deixar-ho pel coronavirus. I a més, veuen llunyà tornar a vendre de moment per molt que avancem en les fases de la desescalada.

"La nostra feina al mercat és molt més dura que això. Ens hem de llevar a les quatre de la matinada, menjar a deshora i estar pendents de la feina tots els dies de la setmana. El camp per a mi és una teràpia. Almenys aquí tenim un ordre", assegura la Marcelina, mentre es prepara per dinar sota l'ombra d'un arbre. Han portat carmanyoles, beguda i fins i tot un parell de cadires plegables per descansar una estona.

La parella també es dedica a l'atletisme de veterans i s'entrena cada dia. Ella fins i tot afirma que ha guanyat com a velocista 90 medalles a Catalunya i 16 a la resta de l'Estat. O sigui que estan completament en forma i, per tant, treballar sota el sol i encorbats no els sembla gran cosa. Al contrari, "la feina al camp és tot un descobriment", declara el José. Ja fa un mes que treballen a la vinya, també volen treballar per la verema i es plantegen combinar en el futur la feina al mercat amb la del camp. Potser persones com ells són la salvació de la pagesia.