Nou fracàs en la resposta europea contra el coronavirus

Els líders de la UE no aconsegueixen ni fixar una data límit per acordar el pla de recuperació

Que no s’esperés un acord no vol dir que no fos desitjable. Però, efectivament, i com estava previst, els líders dels països de la Unió Europea no van avançar divendres ni un centímetre en les negociacions que han d’activar els fons europeus per reconstruir l’economia profundament colpejada per la pandèmia del coronavirus. Ni tan sols van aconseguir fixar-se una data límit per resoldre la situació. Ho van deixar en la intenció d’accelerar-ho al juliol, però sense el compromís ferm d’assolir-ho. “No subestimem les dificultats, i en diferents temes veiem que cal continuar discutint”, admetia el president del Consell Europeu, Charles Michel, que ara haurà de començar a negociar amb cada líder i fixar una data per a una cimera presencial a mitjans de juliol.

És per això que la cimera de divendres ja era vista com un escalfament de cara als pròxims assalts d’una discussió que es preveu intensa, però que ja es podrà dur a terme en persona. Tot està per discutir perquè, com van admetre els líders de les institucions comunitàries, no hi ha unanimitat en gairebé cap dels punts claus: la quantitat del pla de recuperació (la proposta de la Comissió Europea és de 750.000 milions d’euros), l’equilibri entre crèdits i transferències, el criteri de repartiment dels diners o la necessitat de crear impostos europeus per poder pagar el deute que Brussel·les emetrà per obtenir tots aquests diners.

A més, com que el pla de recuperació va lligat al pressupost europeu 2021-2017, s’hi afegeix el debat recurrent sobre els xecs que rep cada estat, i en això tampoc hi ha consens. En realitat, el pla de recuperació és una mena d’annex al pressupost, perquè es vehicularà a través del mateix Marc Financer Plurianual i dels seus programes, com ara el Fons de Cohesió.

Posicions enrocades

Així doncs, els blocs es mantenen enrocats. D’una banda, al costat de la proposta de la Comissió Europea hi ha els països del sud, els més afectats per la pandèmia, que inicialment demanaven més ambició però que es conformen amb el que hi ha sobre la taula vista la situació. Aquí hi ha, doncs, tant Itàlia com Espanya, però també Portugal, Grècia i altres països com Luxemburg. Al costat oposat hi ha els quatre autoanomenats frugals (els Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca), a qui no agrada ni la quantitat del fons ni que hi hagi subsidis en comptes d’únicament crèdits, i que pressionen perquè tots aquests ajuts es vinculin a fortes condicions de reformes econòmiques estructurals.

Els dos grans , França i Alemanya, donen suport a la proposta de Brussel·les però també defensen la que van presentar de manera conjunta, sobretot Alemanya, que implicaria rebaixar el total del pla a 500.000 milions d’euros, però que serien únicament subsidis i no crèdits. En una altra posició hi ha els de l’est d’Europa, que pateixen per si perden el volum d’ajuts europeus, dels quals eren els grans beneficiats, tenint en compte que els països del sud han estat més afectats per la pandèmia. Tot això és el que Charles Michel ha de tenir en compte ara per començar a negociar i presentar una nova proposta de base que serveixi de ring de combat per a la propera cimera presencial.

Els fons europeus, per després de vacances

I en aquest trencaclosques de difícil encaix una de les grans discussions són les condicions que s’han de posar a l’hora de concedir aquests diners. Aquest ja va ser un debat encès quan es va activar una línia especial de crèdit del fons de rescat (Mede) per la pandèmia i els nòrdics van cedir força. Però ara l’única manera que sembla possible convèncer-los de concedir ajuts i no només crèdits és endurint les condicions que proposa la Comissió Europea. Brussel·les proposa vincular els diners a les normes ja vigents, és a dir, al compliment de les seves recomanacions semestrals en funció de les anàlisis dels seus funcionaris. Unes recomanacions que poden anar des de modernitzar l’economia fins a retallar les pensions. I en aquest debat els frugals pressionen amb força mentre Espanya o Itàlia insisteixen que no acceptaran “condicions exorbitants”. També s’hi afegeix el condicionant del respecte a l’estat de dret, pensat expressament per a països com Polònia i Hongria, que poden també acabar dificultant l’acord.

El BCE i Merkel collen

En tot aquest desacord, però, són majoritàries les veus que reclamen una única cosa: anar ràpid. Els debat sobre com s’ha de donar resposta econòmica a la crisi va començar al març, la Comissió Europa va presentar ja amb retard la seva proposta al 27 de maig i ahir els líders van tornar a ajornar el fons de la qüestió per al juliol. Tant Brussel·les com la cancellera alemanya, Angela Merkel, i també la presidenta del BCE, Christine Lagarde i el de l’Eurocambra, David Maria Sassoli, van coincidir ahir en afirmar que el juliol és la data límit en què si no hi ha un acord es complicaran les coses per posar en marxa els diners al juny. Lagarde els va avisar ahir que “el pitjor encara ha de venir”, en referència a l’impacte en el mercat laboral, i els va assegurar que si la resposta econòmica fins ara s’ha reflectit de manera positiva en els mercats, “un fracàs a l’hora de donar resultats ara podria provocar un canvi en aquest sentiment”. I Sassoli també va ser clar: “El temps és un luxe que no tenim”.

La veu més potent, però, en aquesta direcció va ser la de Merkel, que va posicionar Alemanya al costat “d’un acord ràpid” davant el “màxim repte econòmic de la història de la UE”. Aquí, però, topa amb un dels seus tradicionals aliats, el primer ministre holandès, Mark Rutte, que afirmava sense problemes que no té pressa per resoldre res abans del juliol: “Està bé que altres països pressionin, però nosaltres ens centrem en el contingut”. Diferències com aquestes són el que queda per salvar.

ELS PRINCIPALS ESCULLS DE LA NEGOCIACIÓ

Les condicions del fons

“Si algú espera transferències, diners que no s’han de tornar, aleshores és perfectament legítim que aquells que aporten ho supervisin”. Són declaracions del canceller austríac, Sebastian Kurz, després de la cimera d’ahir i que representen l’esperit del grup de quatre països (Àustria, Països Baixos, Dinamarca i Suècia) que està posant més dificultats en l’activació dels ajuts europeus. Són contribuents nets al pressupost europeu i exigeixen que si s’acaben donant ajuts als països del sud ha de ser a canvi de reformes estructurals sobre les quals, a més, tinguin cert control. Brussel·les ja proposa lligar-ho a reformes, però des d’una òptica més positiva que allunya el fantasma de les retallades i els homes de negre que el sud europeu tem.

La quantitat

Malgrat que ja fa quatre mesos que discuteixen sobre aquest pla de recuperació, no hi ha consens ni tan sols sobre quants diners calen. L’Eurocambra demana dos bilions d’euros, Espanya va proposar un fons d’1,5 bilions i, després, França i Alemanya van proposar mig bilió d’euros. En una forquilla molt més baixa es mouen els països nòrdics. La proposta que van debatre ahir és la de la Comissió Europea de 750.000 milions entre crèdits i transferències, considerada el “mínim” pel Parlament Europeu.

Crèdits o subsidis

Més enllà de la quantitat, la clau de volta és en quina forma arribaran els diners. La UE ja va activar mig bilió d’euros en crèdits per donar ràpida liquiditat als estats, però justament el que no volen els més afectats és haver d’endeutar-se més, perquè tant Espanya com Itàlia són dos dels països més endeutats de la UE. La proposta de Brussel·les implica que, dels 750.000 milions, 500.000 siguin subsidis que es transmetrien a través del pressupost, però els nòrdics pressionen per reduir-ho al màxim.

El repartiment

Quan cada set anys toca discutir el pressupost pluriennal de la UE, això és una de les grans guerres i, com que el pla de recuperació va lligat al pressupost fins al 2027, no en queda exempt. Espanya seria el segon més beneficiat dels ajuts després d’Itàlia i, malgrat tenir algunes observacions, ja li està bé. Però els països de l’est, tradicionalment receptors de fons europeus, temen perdre la seva part en favor dels països del sud, més afectats per la pandèmia però més rics.