Preus
Economia 19/02/2022

Creixen les pressions per apujar els tipus d'interès

L’augment de preus obre el debat malgrat el risc que un encariment del preu del diner talli la recuperació

4 min
Christine Lagarde, presidenta del BCE.

BarcelonaEl cistell de la compra s’està encarint a un ritme insòlit en els últims anys i això ha encès les alarmes en molts sectors de l’economia. En els últims mesos han augmentat les pressions sobre els bancs centrals de les principals economies desenvolupades perquè prenguin mesures per frenar els forts increments de preus, però de moment a la zona euro el Banc Central Europeu no ha fet gaire cas de les recomanacions.

La inflació –el ritme de creixement dels preus de béns i serveis de consum– va augmentar el gener un 5,1% respecte a un any enrere al conjunt la zona euro, segons dades provisionals de l’Eurostat, l’agència estadística comunitària. Es tracta d’una taxa insòlita després d’una dècada amb pujades de preus molt moderades i que ha fet aixecar la veu als països i sectors que més pateixen per l’impacte de la inflació per tal que el Banc Central Europeu (BCE) apugi els tipus d’interès.

El tipus bàsic –l’interès que paguen els bancs per demanar diners al banc central corresponent– és l’eina que tenen els reguladors monetaris tant per afavorir el creixement econòmic com per controlar la inflació. Un increment de tipus modera la inflació però alhora alenteix el creixement, ja que també provoca que demanar un crèdit al banc sigui més car.

En un moment de plena recuperació de l’economia, doncs, que el BCE apugi els tipus provoca opinions contraposades per interessos divergents. Dintre del BCE, els representants alemanys i els dels països del centre del continent són els que més pressionen per incrementar els tipus i lluitar així contra els augments de preus. A l’altre cantó, els països perifèrics com Espanya o Itàlia donen prioritat a assegurar un bon ritme de creixement, encara que sigui pagant el preu de la inflació.

“La inflació beneficia els estats més endeutats”, indica Jordi Galí, catedràtic d’economia de la UPF i investigador del Centre de Recerca en Economia Internacional. Això explica per què els països perifèrics, amb nivells de deute públic més alts, no tenen gaire interès a frenar la inflació. Aquest benefici es produeix perquè, si els preus pugen, el valor del diner es redueix amb el temps: la mateixa quantitat d’euros permet comprar menys productes que abans si aquests s’han anat encarint. Així mateix, el valor real del deute també baixa.

A més del deute públic, també cal tenir en compte l’estalvi de les famílies. Segons l’OCDE, el 2020 l’estalvi de les famílies espanyoles va ser del 10,1% de la renda disponible, mentre que el de les alemanyes va ser del 16%. La inflació erosiona el valor dels estalvis.

“Partim de tipus inusualment baixos i tard o d’hora la normalització s’ha de fer”, explica Galí. Com es veu en el gràfic adjunt, els darrers anys els bancs centrals han mantingut els tipus a prop del 0%. Aquesta situació ha abaratit molt el crèdit, la qual cosa ha tingut un impacte directe en els comptes dels bancs comercials, ja que les entitats financeres viuen justament de cobrar interessos dels préstecs que donen. Justament els bancs són el principal lobi, dins del sector privat, que més reclama que s’apugin els tipus.

Malgrat les pressions, fins ara el BCE s’ha pres amb cautela les pujades de preus i no ha actuat amb gaire contundència. El BCE no preveu apujar els tipus “fins que no acabi els programes de compres de deute”, diu Galí. La institució presidida per Christine Lagarde té previst tancar aquest març el programa especial d’estímuls engegat amb la pandèmia , però ho compensarà parcialment amb més compres amb el seu programa habitual fins a finals d’any. A més, el BCE ve “d’una experiència que no oblida” –recorda Galí–, quan el 2011 va apujar tipus per contenir la inflació i va fer recaure l’economia de la zona euro en una dura recessió.

La raó principal per la qual, de moment, el BCE no ha fet res destacable per rebaixar la inflació és que la considera “transitòria”, en paraules de Lagarde, i la causa directa de l’encariment de l’energia per les tensions geopolítiques i pels desabastiments i col·lapses logístics arran de la represa econòmica postpandèmia. De fet, en països com Espanya aquest gener els preus ja van caure respecte al desembre . Si aquesta tendència es consolida, el regulador “haurà fet bé d’esperar” i no apujar els tipus.

Els sous pugen als EUA

El debat europeu sobre la inflació és diferent del que es manté als Estats Units, on la Reserva Federal (FED) –el banc central del país– ja ha anunciat increments dels tipus, tot apunta que al març, davant d’unes pujades de preus més fortes que a la zona euro. La raó, analitza Galí, és que als EUA els augments de preus s’han traduït en pujades de salaris. El mercat laboral nord-americà està “molt tensionat”, amb menys treballadors, que ha pressionat els sous a l’alça. 

Als EUA, doncs, les raons darrere de les pujades de preus van més enllà del cost de l’energia i hi ha el perill que s’enquisti la inflació i s'entri en una espiral de pujades de preus i de sous per compensar les successives pèrdues de poder adquisitiu dels treballadors.

stats