FISCALITAT

La crisi del covid no aplana el dúmping fiscal de Madrid

Ayuso manté les rebaixes de tributs malgrat que la regió ha perdut recaptació
Imatge llunyana del barri financer de Madrid. / GETTY

El context de pandèmia i la recessió econòmica que travessa l’Estat han dinamitat alguns dels plans econòmics dels governs, tant de l’espanyol com dels autonòmics. Però no de tots. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va recuperar dilluns la promesa electoral d’emprendre “la màxima rebaixa fiscal” de la història de la regió. Ayuso, decidida, anunciava enmig del debat sobre l’estat de la regió una reducció de mig punt “en tots els trams” de l’IRPF -un impost progressiu que Estat i comunitats gestionen al 50%-. L’anunci ha encès el debat públic, però no tan sols per la mesura en si -la mateixa Ayuso recordava que rebaixar els tributs és el que ha fet la comunitat de Madrid “els últims 16 anys”- sinó perquè la decisió amplia, encara més, la diferència fiscal amb les altres comunitats autònomes de l’Estat i ho fa, a més, en plena crisi.

Aquest ajust fiscal incrementaria la bretxa del tram màxim de l’IRPF entre Madrid i Catalunya en cinc punts. Explicat d’una altra manera: una persona resident a Madrid amb uns ingressos de 150.000 euros anuals pagaria 2.292 euros menys. Si es mira la renda més freqüent a Espanya, un sou de 18.000 euros, la diferència entre comunitats seria de 313 euros. A més, amb la reforma d’Ayuso, el tipus mínim a Madrid se situaria al 9%, el més reduït de l’Estat. Catalunya ha optat, per contra, per augmentar la pressió fiscal per a les rendes més altes i, en canvi, apostar perquè els sous més baixos rebin bonificacions.

Tot i que l’IRPF significa el 85% dels impostos progressius de l’Estat, n’hi ha d’altres. Són l’impost de successions i donacions i l’impost sobre el patrimoni. En la mateixa línia amb el que passa amb l’IRPF, les diferències entre Madrid i Catalunya són notòries, ja que l’impost sobre el patrimoni en el cas de la regió madrilenya es bonifica al 100%, és a dir, és inexistent. A Catalunya, en canvi, aquest impost estableix una tarifa d’entre el 0,21% i el 2,75%. D’altra banda, i no gaire lluny del que passa amb el tribut sobre el patrimoni, a Madrid les bonificacions en l’impost de successions entre familiars més directes són d’un 99%. A Catalunya, en les herències entre cònjuges també s’aplica una bonificació del 99%, però en els familiars llunyans, com un oncle, la bonificació cau al 10%.

No obstant, les bonificacions també tenen un cost. A Madrid, amb l’impost de patrimoni “com a mínim” es deixen escapar uns 1.000 milions, segons Gestha. Les rebaixes tributàries, però, afecten també altres impostos gestionats per les comunitats, com el de les transmissions patrimonials -un impost indirecte que recau sobre la compravenda d’immobles-. En aquest sentit, Madrid registra una diferència amb Catalunya de 4 punts. Amb tot, Gestha fa temps que reclama una “harmonització” per evitar aquestes diferències, i en la mateixa línia es va pronunciar la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que va avisar que vol acabar amb el “dúmping fiscal a la baixa”.

“Es pot dir que és l’oasi espanyol: que una comunitat autònoma amb una situació de crisi de covid-19 digui que rebaixarà els impostos no passa enlloc”, apunta el professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra i de la Barcelona School of Management Albert Sagués. L’economista reconeix que les diferències “estan començant a crear un problema important a nivell territorial i són preocupants”. Afegeix que hi ha diferents motius pels quals una comunitat autònoma es pot permetre rebaixar els impostos. “O bé perquè fa una bona gestió”, és a dir, els ingressos que es recapten són suficients per finançar les despeses publiques, “o bé perquè hi ha hagut un moviment de població a Madrid” i per tant té més ingressos d’IRPF, tot i que “al mateix temps necessita més serveis públics”, recorda Sagués. Aquest expert assenyala que caldria “revisar el finançament de l’Estat” o, en un sentit contrari, “veure què passa en aquelles regions que recapten més”, com pot ser Catalunya, i com es gestiona la despesa pública.

Focus d’atracció empresarial

Ayuso defensava que la seva política fiscal era el camí perquè a la regió “s’hi instal·lin empreses”. L’afirmació posa damunt la taula la pregunta de si les empreses veuen “més atractiu” traslladar-se a la capital de l’Estat. En aquest cas, cal tenir en compte l’anomenat efecte capitalitat. “És notori, ja que això no passa enlloc més”, apunta Sagués, que reconeix que “no se sap si la diferència d’impostos sobre les persones físiques és prou important per provocar mobilitat”, i recorda la importància per als empresaris de la proximitat al poder polític.

En tot cas, els experts apunten que la política fiscal no és independent d’altres claus econòmiques com la despesa i, per tant, de l’estat dels serveis públics.

1. Com es pot afrontar la competència fiscal entre comunitats?

S’ha de posar ordre als tributs fiscals que l’Estat ha cedit per evitar que hi hagi una competència fiscal a la baixa entre comunitats. Cal mantenir la potestat de les comunitats però dins un ventall de mínims i màxims.

2. ¿Madrid és més atractiva per als empresaris?

Les persones amb grans sous s’instal·laran on sigui la seu de l’empresa. Madrid, per l’ efecte capitalitat, concentra les grans empreses. Es poden reunir amb l’àmbit polític quan ho necessitin.

3. En un context de crisi i per reduir la desigualtat, ¿és efectiu tocar el sistema tributari?

Com més progressiu és, més impacte té a l’hora de reduir la desigualtat entre les rendes, però té un impacte limitat. Qui ingressa 200.000 euros tributarà més però la seva renda seguirà sent alta. La despesa social ho pot corregir.