Economia 13/03/2022

El diagnòstic d'ara és l'estagflació: creixement zero i preus alts

El marge de maniobra és limitat tant per als bancs centrals com per als governs

3 min
Una protesta contra Vladímir Putin, a Varsòvia, Polònia.

Des que el segle XIX David Ricardo va exposar el principi d’avantatge comparatiu, els economistes subscriuen la teoria del lliurecanvisme: quan un país s’especialitza en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu i els intercanvia amb els altres, tots hi guanyen. Així, amb la globalització podem tenir unes vambes produïdes a Tailàndia. Amb tot, el món descrit per Ricardo era purament econòmic. Des de llavors hem descobert la importància de les estratègies geopolítiques i de la dependència econòmica. Amb la guerra d’Ucraïna, tots, o gairebé tots, hi perden.

Amb el covid-19 vam descobrir la importància de les cadenes de subministrament, amb sectors sencers incapaços de produir. I ara descobrim el risc de la dependència de primeres matèries i, especialment, de l'energia.

Depenem del gas i el petroli russos. El gas era el 8 de març 18 vegades més car que un any enrere. El preu del petroli Brent s’ha doblat des del desembre. El níquel està en màxims històrics. Tot això producte de les sancions a Rússia. Alguns en dubtaven: d’una banda, no semblava creïble que el món occidental abandonés la seva complaença energètica per patir en nom de la llibertat. De l’altra, l’efecte de les sancions pot ser poc efectiu, com a Veneçuela. Finalment, l’impacte en un país que feia anys que es preparava per contrarestar-les podria haver estat insignificant.

Però les sancions han funcionat. L’exclusió dels bancs russos del sistema Swift ha fet que les entitats estrangeres deixessin d’estendre lletres de canvi per finançar el crèdit a la importació. Per responsabilitat social o per por de les sancions, moltes multinacionals han deixat d’operar al país de Putin.

Europa ha mostrat la seva voluntat política i està disposada a pagar el cost. Sense níquel no es poden fer vehicles elèctrics. Sense alumini no hi ha avions. Sense energia no hi ha creixement. Els preus de les primeres matèries i d’alguns productes alimentaris demostren ja el trencament de la cadena de subministrament. Corregir-ho serà costós. D’acord, importarem gas natural liquat, però és insuficient si no tenim la infraestructura necessària per regasificar-lo.

Quins impactes?

El primer impacte de la guerra serà un creixement més baix degut a la falta dels subministraments habituals, i s’hi ha d’afegir la destrucció de la capacitat productiva d’Ucraïna. L’augment del preu de l’energia suposarà una reducció de la demanda a tots els països. I això implica una rebaixa del creixement mundial. És correcte afirmar que, a més llarg termini, aquests preus de l’energia suposen un incentiu per impulsar energies com l’eòlica, la solar o, fins i tot, la nuclear (tot i que Rússia és un gran exportador d’urani). No obstant, la construcció d’aquestes instal·lacions triga anys, i els efectes de la guerra ja els tenim aquí.

El segon impacte és la inflació. Fins ara, el consens és que la pujada dels últims mesos era puntual, provocada per la injecció massiva de fons per combatre la crisi del covid. S’esperava que la retirada dels ajuts tornés l’IPC a la normalitat del 2%, gràcies a un augment dels tipus d’interès. De sobte, però, l’entorn macroeconòmic ha canviat. Dijous, el Banc Central Europeu va sorprendre els analistes accelerant la reducció de les compres de deute públic i privat, amb la qual cosa anticipava una mesura antiinflacionista ja prevista.

El diagnòstic, ara, és l'estagflació: creixement zero o negatiu i, alhora, inflació. La política monetària pot limitar l’impacte de la inflació, però només amb una política restrictiva, de tipus d’interès alts. Elevar els tipus té costos, ja que es redueix la inversió de les empreses i les llars. En condicions normals, això s’hauria de poder atenuar amb polítiques fiscals. Ara bé, durant els dos anys de pandèmia els dèficits públics han crescut i el deute públic està en nivells excepcionalment alts. A més, apujar els tipus encarirà el cost del deute públic i accentuarà el dèficit, de manera que el marge de maniobra de les polítiques econòmiques és reduït.

Com que tot això ens porta a una perspectiva fosca, recordem que als economistes els agrada comparar costos i beneficis. Aquest és, doncs, el cost. El benefici és la llibertat i la democràcia. I per acabar, com que també parlem de geopolítica, no oblidem que en tot aquest procés hi ha un clar guanyador: la Xina.

stats