Les comissions ocultes que et cobra el banc quan inverteixes
Les entitats sovint no informen dels costos que apliquen als clients
Cada cop més gent inverteix els diners als mercats financers. El nombre de comptes d’inversió s’ha duplicat els últims cinc anys a Espanya i l’import invertit s’ha disparat un 47%, fins a acostar-se als 610.000 milions. Si sou inexperts en aquest camp, però, heu de tenir una cosa present: és molt probable que l’entitat a través de la qual invertiu us estigui cobrant comissions sucoses sense el vostre coneixement.
La societat catalana i l'espanyola han estat tradicionalment poc avesades a invertir en els mercats financers, de manera que sovint es passa per alt quant paga el client per accedir a aquests serveis.
La tradició dels petits inversors establia que la pràctica correcta era guardar els diners en un dipòsit del banc i gaudir dels interessos que generessin. Però en l’última dècada això ha estat un mal negoci: el fet que els tipus d’interès estiguessin en mínims històrics ha comportat que els bancs deixessin de pagar a qui tingués diners en un dipòsit. I això ha empès cada cop més gent a posar els diners en fons d’inversió, sovint animats per la insistència dels comercials de la seva entitat financera. Si algú aconseguia estalviar 30.000, 50.000 o 100.000 euros, sembla raonable que no els volgués deixar en un dipòsit: no hi guanyaria res.
¿Quin interès tenien els comercials de la banca perquè els clients posessin els diners en un fons d’inversió? És molt senzill: milers d’euros en comissions, sovint ocultes.
Explicat ràpidament: imaginem que una persona inverteix 10.000 euros en un fons i, per exemple, al cap d’un mes té la sort que aquella xifra ha augmentat fins als 10.100 euros. Ha obtingut una rendibilitat d’un 1%. Però en realitat aquells 10.100 euros són els que li queden al client després de la comissió que li ha aplicat l'entitat, que no apareix reflectida enlloc. Són el que es coneix amb l’eufemisme de “comissions implícites” i que poden sumar fàcilment quantitats molt superiors al que guanya l’estalviador amb la inversió.
Obligació d'informació
Per impedir els abusos, una directiva europea va establir el 2017 que totes les empreses que prestin serveis d’inversió han d’informar els clients de les comissions implícites que li han cobrat, així com els incentius que el banc ha cobrat d’un tercer per col·locar determinats productes al client. A Espanya la normativa va entrar en vigor el 2019.
Posteriorment, la CNMV (el regulador dels mercats financers espanyol) va aclarir que aquesta informació s’ha d’entregar quan s'acabi cada any natural i, a tot estirar, el 31 de març següent. És a dir, que quan s'acaba l’any els bancs tenen tres mesos per informar els clients. Però sovint no ho fan o, si ho fan, molts cops entreguen la informació enmig d’un informe de posicions aparentment rutinari, de manera que el client no n’és conscient. Tot i que la CNMV considera que això és mereixedor d’una sanció greu o molt greu (depenent de si és un incompliment ocasional o reiterat), el cas és que hi ha poques sancions per aquesta qüestió. Consultada per l’ARA, la CNMV només li va fer arribar dues sancions en els últims quatre anys: una a Ahorro Corporación (any 2018) i una altra a ATL12 Capital (2021) de 100.000 i 85.000 euros, respectivament.
Un problema per als bancs
Al sector expliquen que realitzar aquests informes és “una càrrega brutal” per als bancs des d’un punt de vista tecnològic. “És difícil de fer: és com si a un supermercat li fessis dir quants diners ha guanyat amb cada client! –explica un veterà del sector– S’ha de mirar client per client: quins productes té, quin cost té cada producte...”
Normalment, admet aquesta veu, el client no s’adona de res. Ni de si li han enviat la informació ni de com interpretar-la en cas que tingui la fortuna d’haver-la rebut. En part –afegeix–, perquè la gent no valora el preu que tenen els serveis d’assessorament financer. I els seus comercials no saben explicar-se, tampoc. “Als bancs ja els costa molt produir aquesta informació, però si a més haguessin d’entrenar els seus comercials per explicar-se es moririen”, resumeix metafòricament.
Sigui com sigui, si vostè té els diners invertits, sàpiga que la seva entitat li ha d’entregar l’informe de costos. I que, com que ja som al maig, fa dos mesos que li hauria d’haver entregat el del 2021.
Protagonistes
![Rosa Cañadas, durant la presentació de la seva campanya.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1 1"%3E%3C/svg%3E)
Sorprenentment, un dels temes que més enrenou ha aixecat al Cercle d’Economia els últims tres anys ha estat a quina ciutat s’ha de celebrar la reunió anual de l’entitat. Tradicionalment s’havia fet a Sitges, però l’encara president, Javier Faus, la va portar a Barcelona. La candidata Rosa Cañadas, que intenta rebre el suport dels defensors de l’opció de Sitges, ha optat per proposar que el Cercle faci dues reunions anuals: una a Sitges i l'altra a Barcelona. Una decisió salomònica.
Una mesura estrella d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid és deflactar l’IRPF. És un tema delicat perquè consisteix en abaixar l’IRPF per impedir que la pujada de la inflació (i, per tant, dels sous) faci que molts contribuents saltin de tram i, per tant, paguin més impostos. Però com es fa la deflactació? Amb l’IPC mitjà de l’any, amb el d’un mes concret? I s’hauria de fer per igual a tots els trams? “Estem veient si ho fem a través de la inflació o de l’IPC”, va dir a Onda Cero la setmana passada Ayuso, que va demostrar que aquesta no és ben bé la seva especialitat.
La secretaria d’Hisenda de la Generalitat ha fitxat Jaume Menéndez, directiu de l’àrea fiscal de Naturgy durant dècades, perquè dirigeixi l’àrea de política fiscal corporativa. En què consisteix aquesta feina? L’objectiu, expliquen al Govern, és estandarditzar les pràctiques fiscals i de governança. Quasi res.
