Espantant els ingenus
Imagini’s un país on en els últims 20 anys l’atur no hagués pujat mai del 5% i que gaudís d’una de les rendes per càpita més altes i més ben distribuïdes del món. No és un somni, és el Japó. Ara bé, al Japó els preus són ara una mica (un 0,3%) més baixos que fa disset anys: està en deflació.
La deflació no és cap problema per a la gent normal. Tampoc no és un problema per a l’economia real: ningú no deixa de comprar res perquè cregui que el seu preu no pujarà (o que baixarà mínimament). Tampoc no és un malson per als endeutats (encara que una inflació vigorosa sí que és un somni per a ells; el problema és que havíem conclòs que les inflacions vigoroses acaben sent un malson).
La deflació només és un malson per als financers en general i per als especuladors en particular. És per això que ara clamen perquè el BCE inundi Europa d’euros. Això no tindria cap impacte sobre la gent normal (ja s’ha provat al Japó), però segur que produiria bombolles financeres que aprofitarien els de sempre.
