La gran motxilla dels pagaments diferits: 11.400 M€ fins al 2041

La factura pendent de la línia 9 fins al 2044 suma 10.000 milions més

Finals de novembre del 2016. El vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, presentava el projecte de pressupostos per a l’any 2017. Les inversions assolien el màxim valor des de l’any 2013. El Govern anunciava que hi destinaria 1.575 milions d’euros, 174 milions més dels que preveien els pressupostos del 2016.

Però la major part d’aquests diners no havien sigut decisió de Junqueras ni de cap dels departaments de la Generalitat d’aquell moment. De les inversions previstes, dues terceres parts (1.032 milions) estaven compromesos en finançaments estructurats del passat, i les inversions noves eren només d’uns 500 milions. Aquesta limitació en les inversions és una motxilla que els governs catalans arrossegaran durant anys, almenys fins al 2041, sempre que no es facin noves operacions d’aquests tipus.

La hipoteca és gran perquè, si a aquests compromisos de despesa futurs s’hi suma el deute, la xifra és enorme, quasi 106.000 milions d’euros, segons el compte general de la Generalitat del 2016. Si de la xifra se’n resta el deute (que no es podrà començar a reduir fins que deixi d’haver-hi dèficit), queden poc més de 40.000 milions d’euros compromesos, dels quals més d’11.300 corresponen a finançaments estructurats, segons les últimes dades de la Sindicatura de Comptes, corresponents al 2015, i la resta a altres compromisos, com ara contractes programa (amb l’Autoritat del Transport Metropolità, per exemple), contractes de subministraments, arrendaments o subvencions.

La línia 9

Entre aquests compromisos hi ha la línia 9 del metro de Barcelona. Segons la Sindicatura de Comptes, per a aquesta obra la Generalitat tenia compromesos l’any 2014 un total de 10.096 milions d’euros com a pagaments a favor d’Ifercat (l’empresa pública de la qual depèn el projecte) fins a l’any 2044. Però és cert que el Govern ha intentat negociar amb les concessionàries de la línia una rebaixa per intentar alliberar recursos que permetin reprendre les obres del seu tram central.

Els principals finançaments estructurats són concessions, utilitzades bàsicament en carreteres i autovies, però també per a la construcció de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, així com els drets de superfície, una figura rescatada del dret civil que té els seus orígens en el dret romà. Aquesta figura permet que algú construeixi en el terreny d’un altre (en aquest cas la Generalitat) i cobri un cànon durant un màxim de 50 anys. En extingir-se, el bé construït passa a mans del propietari del sòl.

Aquests mètodes permetien que algú fes la inversió i anar-la pagant, a poc a poc, amb el cànon. Però pagar a terminis té un sobrecost. Entre la inversió inicial dels equipaments en concessió i els drets de superfície, de 3.753 milions, s’acabaran pagant, segons la Sindicatura de Comptes, 11.374 milions, tres vegades més. L’Eix Transversal, per exemple, tenia un cost de 946 milions, però en realitat la Generalitat acabarà pagant 2.600 milions, com s’observa al gràfic.

“És cert que quan fas aquests pagaments estructurats se’t bloquegen les possibilitats de despesa en el futur, però es va fer tenint en compte la previsió d’ingressos d’aquella època... El que no es podia preveure era la doble recessió que un temps després assolaria l’economia i els ingressos”, defensen dirigents del departament d’Economia del moment.

Més continguts de