Els horaris del segle XXI esquiven Espanya
La rigidesa legal, una economia endarrerida i una cultura presencialista frenen la flexibilitat laboral
BarcelonaCarlos Slim ha plantejat recentment que la jubilació s’ajorni fins als 75 anys i que les setmanes laborals puguin ser de només de tres dies. A Suècia (vegeu l’article adjunt) hi ha empreses que comencen a aplicar una fórmula trencadora que consisteix a reduir la jornada laboral dels treballadors fins a les sis hores pagant-los el mateix. I a Catalunya hi ha experiències pioneres i reconegudes d’empreses com Cyberclick, que no fixen horaris als seus empleats -que poden optar pel teletreball-, que són avaluats només en funció dels objectius fixats. Però malgrat això, a Espanya la flexibilització dels horaris laborals segueix sent poc més que una utopia.
La cultura de la feina presencial i de llargues jornades laborals es manté i no és objecte de debat. Això es deu, en part, a la forta crisi econòmica viscuda a Espanya des del 2008 i que ha deixat l’herència d’una taxa d’atur sense control. La sortida de la crisi ha passat en gran part per l’esforç de les empreses catalanes per augmentar la seva competitivitat als mercats internacionals a base de reduir els costos salarials, cosa que es coneix com a devaluació interna. No han sigut bons temps per a la lírica, i potser per això l’economia espanyola veu com passa de llarg una tendència internacional. I això que va fer moviments tímids en aquesta direcció: el 2012 al Congrés de Diputats es va formar una comissió per a la racionalització d’horaris, que va culminar sense cap iniciativa legislativa. Ara el Parlament català li agafa el relleu en un nou intent de racionalitzar la qüestió.
Suspens en conciliació
I això que les dades europees afirmen que els espanyols treballen 280 hores més a l’any que els alemanys, i dormen 40 minuts menys al dia que la mitjana europea, una circumstància que afecta la productivitat. Segons Luis Recuenco, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), per millorar els horaris dels treballadors caldria una “forta aposta” de l’Estat per les escoles bressol i en ajudes a la dependència. “Som un país subdesenvolupat en conciliació”, exposa. Aquest expert en pensions recorda que el debat sobre la flexibilitat horària afecta tant el model d’estat del benestar com el model productiu, i creu que uns horaris més curts (en la línia de la nova tendència sueca o de la jornada de 35 hores francesa) “generarien molts llocs de treball”.
El també professor de la UPF José García Montalvo comparteix aquesta anàlisi només en part: “Sense necessitat d’adoptar aquestes mesures més radicals, una mínima reorganització ja suposaria un increment productiu enorme, hi tenim molt a guanyar perquè els horaris que fem són de bojos”. En aquest sentit, Montalvo lamenta que la cultura de feina presencialista respon a “una cultura corporativa d’un altre temps, en la qual és més important el temps que passes a la feina que quant produeixes”, explica. I tot plegat es deu a “la falta de mecanismes efectius per mesurar el rendiment” dels treballadors.
Montalvo, no obstant, no creu que una iniciativa com la sueca sigui aplicable a Espanya. “No ho veig gens factible a Espanya, no tenim feines on sigui possible generar tanta productivitat per compensar la retallada d’hores de treball”, raona. La mateixa opinió té el professor de l’Iese José Luis Nueno. “Aquí les millores de productivitat no passen per millores tecnològiques, com al centre i al nord d’Europa, sinó per allargar les jornades o reduir sous”, explica, i recorda la dependència que té Espanya del sector serveis. Aquest expert (vegeu l’entrevista adjunta) lamenta igualment la falta de flexibilitat en les lleis laborals per fer front al que reclama el mercat.
“Espiral de pobresa”
En canvi, Luis Recuenco defensa que les mesures escandinaves sí que tindrien un efecte positiu en l’economia espanyola. “La primera causa per la qual els empresaris no contracten més és la falta de demanda per als seus productes”, recorda. Per això explica que amb més sous augmentaria el consum i a la llarga repercutiria en una millora de la recaptació pública que podria, per la seva banda, impulsar ajudes a la conciliació. “Cal sortir d’aquest model basat en salaris baixos i moltes hores de feina; això és una espiral que ens fa pobres -afirma-. I per això ens caldria fixar quin model de país volem i apostar de veritat per la recerca i el desenvolupament”. Segons aquest expert, tot plegat seria “un projecte a llarg termini, d’unes quantes legislatures”.
Montalvo coincideix amb ell que un canvi de model requeriria “un canvi de paradigma” i reobre el debat sobre la validesa del PIB com a indicador perquè no inclou cap referència a “la felicitat i satisfacció” de les persones. Potser Nueno és qui exposa de manera més crua les dificultats que té Espanya per sumar-se a l’impuls global per flexibilitzar els horaris dels treballadors: “Quan tinguem plena ocupació ja ens podrem plantejar refinaments”.
