Jesús Encinar: "El Sareb té un equip genial però funciona com un ministeri"

BarcelonaJesús Encinar va decidir fundar una empresa per vendre pisos a través d'internet. Quan l'hi va explicar a la seva mare, ella va riure: "Doncs n'hauràs de dir El Idealista.com". Li va fer cas. Avui gestiona un dels portals immobiliaris líders a Espanya, que, tot i la crisi del sector, que s'ha saldat amb innumerables empreses tancades, encara guanya diners: "Tants com el 2008". Li ha costat molt, però "mai" s'ha endeutat. Fa una radiografia de la crisi: "Ens hi han portat les puntades de peu endavant", diu.

Vostè denuncia la "puntada de peu endavant". Què vol dir?

És una filosofia de país. És aquesta idea que, davant dels problemes, en lloc d'encarar-los i solucionar-los, es decideix adoptar una solució parcial per amagar-los. Això fa que els problemes es facin més grossos en el futur. Però potser aleshores els ha de solucionar un altre. Això va passar en moltes entitats financeres, on els que manaven van pensar que si reconeixien els problemes els haurien d'intervenir, i això els faria perdre el lloc al consell d'administració de l'entitat. La gent que ha fet això, a més, no ho ha pagat, ha quedat impune. Això ha provocat que es fessin i que encara es facin molts refinançaments de crèdits que no s'han de fer i que seran un problema d'aquí tres o quatre anys.

És a dir, després d'un rescat, encara repetim els errors del passat.

Sí. Hi ha una diferència molt graciosa entre els EUA i Europa. Ells, davant d'un problema de 10, en posen 100 a sobre de la taula. A Europa, davant d'un problema de 100, en posem 10. El rescat d'Espanya hauria d'haver sigut de 100.000 o 120.000 milions, tots utilitzats. Perquè és molt senzill: si el 2008 hi havia 300.000 milions concedits en crèdits hipotecaris a promotors i famílies a Espanya, i el preu de l'habitatge ha baixat entre un 30% i un 50%, aquests crèdits com a mínim s'han perjudicat en una quantitat d'entre 100.000 i 150.000 milions. Pensar que posant-ne 70.000 ho has solucionat no és cert. I els actius se segueixen deteriorant, perquè el preu segueix baixant.

O sigui, que no es creu el comissari Olli Rehn quan diu que no caldran més rescats.

No. Això és com la frase que va dir l'expresident de l'Eurogrup Jean Claude Juncker: "Quan les coses es posen difícils, has de mentir". Parlava d'economia. Els líders polítics assumeixen que la seva intervenció afecta els mercats financers i aleshores no diuen la veritat, sinó que diuen el que creuen que afectarà positivament els mercats financers per a la seva recuperació. Ells ho veuen com a part de la seva responsabilitat.

I això no desprestigia els polítics?

Un dels problemes que tenim ara és que totes les institucions estan en crisi. El govern amb el PP i el tresorer a la presó, la corona amb la corrupció, els jutges amb els partits, el Banc d'Espanya que no supervisa... És una crisi institucional.

En què més no ens diuen la veritat?

Amb el Sareb. Té un equip genial, però no té una bona forma legal: és gairebé un ministeri i això els impedeix treure les coses al mercat amb la rapidesa i l'eficàcia que haurien de tenir. Estan obsessionats a complir un pla de negoci irrealitzable.

Què cal fer perquè funcioni?

Els vaig oferir anunciar els seus immobles a Idealista, però no, els comercialitzen ells directament. Els venen a través de bancs als quals els paguen per vendre'ls. El problema que tenen és que els mateixos que els han venut les propietats les han de vendre, però els preus no són adequats, no són d'enderrocament. Entre els pisos molt barats, el més barat és el del banc, però els pisos on la gent vol viure no són tan econòmics. Els venen perquè estan donant finançament.

El govern espanyol apunta als inversors estrangers. ¿Els hem de confiar la recuperació del mercat?

El comprador estranger està comprant més pisos, però són els estrangers que viuen a Espanya: anglesos, xinesos o holandesos que han estalviat i es compren un pis. No són vaixells plens de russos per comprar pisos. Hi ha interès en Espanya, però com jo tinc interès quan passo pel costat d'un accident i miro: no vol dir que hi vulgui participar.