És sostenible l'estat del benestar?

BarcelonaQuan era el màxim responsable de la diplomàcia de la Unió Europea, Josep Borrell va descriure Europa com "un jardí", en contraposició a la "jungla" que és bona part de la resta del món. Sobre el paper, aquest suposat jardí es basa en una seguretat i capacitat de progressar econòmicament i materialment per part dels ciutadans garantida per un estat fort que redistribueix la riquesa a través dels impostos, però sobretot a través de serveis bàsics. És a dir, l'element diferencial del progrés europeu és l'anomenat estat del benestar.

Malgrat les bones paraules de Borrell, arreu del continent la viabilitat d'aquest estat del benestar es troba en entredit, uns dubtes dels quals no s'escapen Catalunya ni Espanya. ¿Quin futur té, doncs, el sistema d'estat del benestar en el qual se sustenta l'economia catalana i del qual depenen, en major o menor mesura, milions de persones?

El model productiu: problema i solució

"Sense dir que l'estat del benestar estigui fallit, s'ha d'intentar que en els propers 25 anys es pugui garantir un creixement econòmic més sostenible que l'actual", assegura Josep Reyner, president de la comissió d'economia catalana del Col·legi d'Economistes de Catalunya. El quòrum entre els economistes catalans i espanyols és quasi absolut: si es vol mantenir o ampliar l'estat del benestar actual, cal un viratge en el model productiu.

Actualment, tant Catalunya com Espanya tenen un model productiu molt basat en activitats de baix valor afegit. El cas paradigmàtic i que s'usa sovint d'exemple és el turisme: sous baixos, molta mà d'obra, fluctuacions de l'activitat (per Nadal i l'estiu hi ha molta feina, a l'octubre o al febrer, molt poca) i, en general, productivitats molt baixes. Però n'hi ha més, des de certs sectors del comerç minorista fins a indústries com les càrnies, que tenen un model productiu similar.

En aquest aspecte, la productivitat és l'element en el qual la majoria d'economistes posen més èmfasi. En termes senzills, es tracta de la mesura de l'eficiència de l'economia. És a dir, quant de treball (mà d'obra) i quant de capital (maquinària, oficines, fàbriques, etc.) calen per produir béns o serveis.

Una economia amb sous alts i productivitats elevades permet a l'estat recaptar més diners. Sobre el paper, la pressió fiscal –és a dir, la ràtio entre recaptació d'impostos sobre el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia)– a Espanya és notablement inferior al d'altres països de l'entorn europeu, com Itàlia, França, Alemanya o Bèlgica, però també ho és la productivitat. El PIB per càpita, una mesura que permet comparar la productivitat entre països, de Catalunya i Espanya mai ha arribat als nivells dels països més avançats del continent.

Els economistes demanen que, si es volen mantenir els nivells actuals de benestar, cal que l'economia faci un salt endavant en productivitat i, per aconseguir-ho, cal que perdin pes els sectors que ara en tenen més, i es potenciïn indústries que requereixen nivells alts d'inversió tan material (per exemple, telecomunicacions) com en capital humà (consultories, enginyeries, disseny, firmes legals). "La viabilitat de l'estat del benestar es basa en aquesta transformació de l'economia en un temps curt", diu Reyner. Així doncs, la inversió empresarial, la inversió en infraestructures i la millora del sistema educatiu haurien de ser les prioritats per mantenir un estat del benestar robust, juntament amb potenciar sectors claus d'alt valor afegit.

Es pot ser optimista? De moment les dades no són concloents, però des dels últims dos anys la Cambra de Comerç de Barcelona està detectant un canvi de patró productiu a Catalunya cap a més inversió i en què guanyen pes sectors amb salaris elevats, molt exportadors i amb productivitats altes. "No podem certificar encara que hi hagi un canvi en el model productiu, però hi ha indicis que apunten cap al bon camí", va dir la setmana passada el director del gabinet d'estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira, en la presentació del seu informe trimestral sobre l'economia catalana.

Un atur crònic...

Un altre dels pilars de l'estat del benestar és la seguretat laboral. Un element distintiu d'Europa respecte, per exemple, els Estats Units, és que els treballadors que perden la feina tenen una ajuda estatal molt més generosa. Ajustada a la inflació, la prestació d'atur mitjana a Catalunya és més baixa ara que fa 35 anys, però també hi ha menys atur.

Malgrat la caiguda, l'atur continua sent molt alt (un 8% a Catalunya, per sobre del 10% a Espanya, davant del 6% a la zona euro), tot i que des del 1988 fins al 2024 la població catalana havia crescut en dos milions de persones, fins als 8,15 milions, gràcies essencialment a l'arribada de treballadors estrangers. Aquest increment de la població es deu, precisament, al model productiu actual, en el qual tenen molt de pes sectors intensius en mà d'obra poc qualificada i amb salaris baixos: molts sectors productius necessiten mà d'obra que troben a l'estranger, mentre que alhora altres parts de la població conviuen amb un atur quasi permanent que cronifica la taxa a nivells superiors als de la resta d'Europa.

"El 60% dels assalariats cobra entre una i una vegada i mitja el salari mínim interprofessional", una xifra que en el cas dels treballadors immigrants puja fins al 81%, recorda Reyner. És a dir, sis de cada deu assalariats espanyols va guanyar el 2025 menys de 24.900 euros bruts. Si es té en compte que el salari mínim està exempt d'IRPF, el fet que –com ha passat els últims dos anys– pugi el nombre d'afiliats a la Seguretat Social no té un impacte tan gran sobre les arques públiques com es podria preveure inicialment, però, en canvi, l'increment de la població sí que té un impacte en la despesa pública en serveis essencials com la sanitat o l'educació.

... i quasi un lustre d'austeritat

Ara bé, un dels elements que més expliquen la sensació generalitzada que els serveis públics han empitjorat és la simple raó que, entre el 2011 i el 2014, se'n va retallar la despesa per part de la gran majoria d'administracions públiques, fruit de les polítiques d'austeritat aplicades a tota la Unió Europea. Aquestes polítiques van ser particularment clares als estats de la perifèria europea que, com Espanya, van rebre un rescat financer que els va comportar tenir les finances públiques intervingudes durant bona part de la dècada del 2010.

Així, segons dades del departament d'Economia, el 2010 la despesa en sanitat, educació i drets socials de la Generalitat era de 10.300 milions d'euros, 5.200 milions i 2.400 milions, respectivament. El 2024, la xifra havia pujat fins als 16.000 milions en salut, 7.700 milions en ensenyament i 3.700 milions en drets socials. És a dir, pujades del 55%, el 48% i el 54%, respectivament.

Ara bé, hi ha dos elements a tenir en compte. El primer és que, en aquests 14 anys, la població catalana va créixer en més 586.000 habitants i els preus es van enfilar un 30%. I la segona és que, entremig d'aquest període, les esmentades polítiques d'austeritat van ensorrar la despesa per persona durant quasi quatre anys i va costar sis anys més recuperar els nivells reals de despesa per persona en aquests serveis essencials.

Si s'ajusta per la inflació, el 2010 el govern català va destinar l'equivalent en euros del 2024 a 1.802 euros per persona a sanitat, una xifra que el 2013 havia caigut un 20%, fins als 1.430 euros, mentre que en el mateix període la despesa en serveis socials també va caure un 22%, dels 433 euros per càpita als 336. En el cas de l'educació, la despesa va tocar fons un any més tard, el 2014, amb 677 euros per habitant, un 26% per sota dels 921 euros per persona del 2010, quan van començar les retallades. Cal tenir en compte que en tots tres casos hi ha elements demogràfics que poden afectar la despesa –per exemple, el percentatge de població en edat escolar varia anualment o, en sanitat, hi pot haver una pandèmia global–, però malgrat això les dades per habitant ajustades a la variació dels preus donen una idea aproximada de la magnitud de les retallades.

En tots tres casos, i sempre ajustant les dades a la inflació, no es van recuperar les xifres de despesa per persona que es tenien el 2010 fins que no va esclatar la pandèmia. Tot i que l'esforç dels successius governs de revertir la situació i incrementar les partides de sanitat, educació i serveis socials és evident a partir del 2015, les retallades van deixar un esvoranc en la despesa que va durar una dècada.

El finançament: el fet diferencial (negatiu) català

"O hi ha un acord clar i significatiu en l'acord de finançament o la Catalunya dels 8 milions no la podrem pagar", va assegurar el maig passat l'expresident de la Generalitat, Pere Aragonès. Més enllà del model productiu, de l'alt atur i d'haver trigat anys a revertir les retallades en serveis bàsics, en el cas de Catalunya hi ha un element afegit que, segons la majoria d'economistes del país, afecta negativament el desenvolupament futur de l'estat del benestar: el dèficit fiscal i, més en concret, el mal finançament del govern català.

El dèficit fiscal és la diferència entre la quantitat de diners que cada any Catalunya aporta en impostos i els que s'acaben gastant a Catalunya o en serveis que afavoreixen els catalans. La Generalitat calcula des de fa anys quants diners són i, segons les últimes estimacions del 2021, es tracta d'uns 20.000 milions d'euros anuals que els catalans paguen en impostos i no tornen a Catalunya.

Aquests diners es concentren en gran manera en manca d'inversions, un fet que ha quedat palès aquestes últimes setmanes amb el col·lapse de la xarxa ferroviària. El cas de les inversions és especialment delicat perquè unes infraestructures en mal estat redueixen la productivitat i la capacitat exportadora, però també hi ha altres motius, com ara el fet que els catalans reben menys diners de l'Estat que altres comunitats autònomes en subsidis d'atur, ja que l'ocupació és més alta a Catalunya que la mitjana estatal.

Però pel que fa a l'estat del benestar, el sistema de finançament autonòmic és la clau de volta. Aquest sistema és el que garanteix que les administracions autonòmiques –la Generalitat a Catalunya– estiguin ben finançades i en el cas de Catalunya també representa que, per habitant, Catalunya rebi molt menys del que aporta i algunes autonomies que aporten menys acabin tenint més fons per gastar.

"La qüestió del finançament és vital", diu Reyner. La raó és simple: tres dels pilars de l'estat del benestar –sanitat, educació i dependència– són serveis públics que són competència de la Generalitat. El 2024, els departaments de Salut, Educació i Serveis Socials van representar quasi 27.600 milions d'euros dels 40.000 milions de despesa de l'executiu català, quasi un 69% del pressupost final, segons dades del departament d'Economia i Finances. A això cal afegir-hi les competències policials, que tot i que no són pròpiament part de l'estat del benestar, sí que juguen un paper important en la qualitat de vida i el dia a dia dels ciutadans.

Un infrafinançament de la Generalitat, doncs, posa en risc la qualitat i l'abast d'aquests serveis. El nou acord de finançament presentat pel ministeri d'Hisenda ha de millorar, a priori, la situació financera de la Generalitat i, per tant, treure pressió a uns serveis públics tensionats. Ara bé, si aquest nou model serà suficient –en especial a llarg termini– està per veure i no només ho posa en dubte l'oposició, sinó també gairebé totes les entitats empresarials del país.