Els magnats irrompen en la banca espanyola

BarcelonaEl sector financer espanyol purga encara els seus excessos amb el totxo i a sobre pateix l’atonia d’una economia que no revifa. Malgrat tot, els bancs de l’Estat s’han convertit en objecte de desig de diferents multimilionaris globals.

Al sector coincideixen a assenyalar que si hi ha interès en els bancs espanyols és precisament per la primera màxima del món dels negocis, la que indica que cal comprar barat i vendre car. Els grans inversors entenen ara que “el seu preu és baix”. I el seu interès demostra un fet positiu: “Creuen que el pitjor per a l’economia espanyola ja ha passat”.

L’últim actor que ha aparegut en escena és George Soros. L’inversor nord-americà, que apareix al rànquing de la revista Forbes com la 25a fortuna més gran del món, amb 24.000 milions de dòlars (20.366 milions d’euros), va aprofitar l’ampliació de capitalllançada pel Santander la setmana passada per irrompre en l’entitat invertint-hi 500 milions d’euros. I ho va fer aprofitant que el banc vermell va posar aquestes accions al mercat amb un descompte del 6,9% (en una operació que va provocar la tercera caiguda borsària més important de la història del banc, amb una patacada del 14%).

Taurons dels negocis

Com diuen fonts bancàries, per entendre les intencions dels magnats que han pujat al tren dels bancs espanyols “només cal repassar les seves biografies”. I en el cas del financer d’origen hongarès queda clar que aquesta debacle dels títols del Santander el deu haver impressionat poc. Passa per ser un dels inversors de més èxit del món i entre les seves lucratives operacions en destaquen algunes que difícilment eviten la qualificació d’especulatives.

La jugada més cèlebre del nou accionista del Santander, avui considerat un filantrop, es va orquestrar el 16 de setembre del 1992. Aquell dia va vendre més de 10.000 milions de lliures per forçar-ne la devaluació, cosa que va aconseguir malgrat la despesa ingent del Banc d’Anglaterra per protegir la seva divisa amb més de 50.000 milions. Però res no va poder aturar l’onada iniciada per Soros, que aquell dia es va embutxacar 1.000 milions de dòlars.

No és l’únic cas. Carlos Slim, que s’alterna al podi dels homes més rics del planeta amb Bill Gates i Warren Buffett, és un dels grans accionistes de CaixaBank des de finals del 2011. Hi va entrar amb l’objectiu d’assolir l’1% del capital, tot i que l’entitat desconeix quina és la seva participació actual. La seva relació ve de lluny: el 2008 l’entitat catalana va entrar amb un 20% a Inbursa -el banc de Slim- i, fruit de la seva bona relació amb Isidre Fainé, president de CaixaBank, hi ha fet més negocis, com ara l’adquisició de 439 de les seves sucursals. De fet, el propietari del New York Times té ara cadira a la Fundació La Caixa, el veritable òrgan de poder del gegant català.

El passat de Slim també és el d’un expert a comprar barat i vendre car: aprofitant la crisi de Mèxic als 80, va encadenar diverses inversions, com la tabaquera Philip Morris a Mèxic i grups industrials, d’assegurances o de telecomunicacions. Un dels grans encerts de Slim, avui el segon home més ric del planeta, va ser entrar a l’accionariat d’Apple just abans del llançament de l’iMac.

El Banc Sabadell també inclou en el seu accionariat dos magnats. Jaime Gilinski apareix en el número 581 del rànquing de multimilionaris de Forbes, amb 2.900 milions de dòlars de capital. Des de l’octubre és el primer accionista de l’entitat que presideix Josep Oliu, amb un 7,5% del capital, l’equivalent a uns 700 milions d’euros. Gilinski va crear la seva fortuna als 90, quan va comprar el banc colombià BCCI després de la seva fallida i el va vendre quatre anys després per un preu que multiplicava la inversió per cinc.

Té un perfil similar el mexicà David Martínez, amb un 4,97% de l’entitat. Durant anys era impossible trobar imatges seves, tot i ser un dels inversors més potents del món, tant en empreses com en estats. De fet, el 2013 va publicar un article al Financial Times en què deia que havia participat “en quasi totes les reestructuracions de deute sobirà dels últims 25 anys”. Fintech, la seva empresa, és considerada un veritable fons voltor, dels que busquen rendibilitats del 100% o el 200%.

Pactar amb el diable

Difícilment perfils com els de Soros, Slim, Gilinski i Martínez permeten creure en l’estabilitat de les seves inversions. Però els bancs poc hi poden fer. “Saben que pacten amb el diable”, diuen fonts financeres. Però el cert és que els bancs espanyols no estan en disposició de rebutjar aquestes injeccions i uns noms i cognoms que els donen credibilitat davant els mercats.

La clau, diuen els experts, és evitar sortides brusques i a curt termini d’aquests grans accionistes. “Si ho fan, enfonsen l’acció”, expliquen. Per evitar-ho hi ha un camí: els pactes parasocials, en què s’acorda un temps de permanència i les condicions de la sortida.