Analía Plaza: "Els boomers mai et reconeixeran el seu privilegi"

BarcelonaLa vida cañón és una cançó del grup madrileny Alcalá Norte, però també l'expressió triada per la periodista Analía Plaza per donar títol al seu llibre –editat per Temas de Hoy– i descriure les condicions de vida amb les quals arriba a la vellesa una generació molt concreta: els baby boomers, que en el cas d'Espanya van néixer entre el 1957 i el 1977. Aquells que, segons les dades i perfils recollits per l'autora, ja tenen la casa pagada, han gaudit de carreres laborals més estables que les dels seus fills, i ara es jubilen amb bones pensions i una motxilla cultural facilitada per la consolidació de l'estat del benestar.

Per què creu que algunes persones s'han sentit atacades per aquest llibre?

— M'esperava que tingués cert impacte, però que tanta gent se sentís atacada, això no ho vaig entendre. Bàsicament, el que he vist és que les redaccions estan plenes de boomers, que a més són boomers força privilegiats en comparació amb els periodistes joves.

Quins són els trets comuns dels boomers espanyols?

— El més evident és la glorificació de les lluites del passat. Hi ha un capítol que es diu Jo corria davant dels grisos. Em fa molta gràcia que gent que clarament no ha anat mai a una manifestació també t'ho diu. Un expert m'ho va deixar anar a la primera frase i jo vaig fer el càlcul i era impossible perquè quan van canviar l'uniforme ell tenia 12 anys. De vegades es creuen els seus pares, saps? Ells sí que es van trobar un país en ruïnes, en dictadura i en postguerra, però els boomers, no. No dic que no hagin lluitat, però sovint es donen una importància que no tenen. Després hi ha el tema de l'esforç i el sacrifici. Creuen que els defineix, que s'han esforçat molt i d'alguna manera retreuen a la generació següent que no s'ha esforçat prou. I això és mentida.

Diu que, en canvi, els millennials li parlen tota l'estona del seu privilegi. Al boomer li cal revisar-se'l?

— La paraula és autocrítica. Mai et reconeixeran el seu privilegi –potser amb l'habitatge una mica–, mentre que per al millennial, potser per les circumstàncies de la seva era, el tema del privilegi és un concepte supertransversal. Ets un privilegiat perquè almenys tens feina del que t'agrada, almenys tens un pis i no et pugen el lloguer...

Com van ser les infàncies dels boomers?

— Pensava que serien pitjors, perquè jo tenia al cap la història de la migració del camp a la ciutat, les perifèries, el xabolisme, les cases de la pel·lícula El 47... Però com em va dir un demògraf, els boomers són fills d'això. Pensava que trobaria molta més gent que hagués viscut a xaboles, i realment la majoria ja van créixer en pisos. Sí que van ser molts fills i sobretot hi va haver dones que van fer-se càrrec dels germans, van començar a treballar amb catorze anys i no van poder estudiar. No dic que no hi hagués fam, però la fam real es va passar a la postguerra, no en el desarrollismo.

Quan preguntes a un boomer com van accedir a l'habitatge sovint destaquen que van poder comprar, però amb interessos molt alts.

— I què? Però ho vau poder pagar. És clar que vau haver de renunciar a coses, però nosaltres també. Això dels interessos és l'únic argument que tenen. Hi ha de tot, però vaig parlar amb persones que van signar hipoteques a 10 o 15 anys. Tenies els teus dos sous i pagar l'entrada no era tan dolorós. També hi havia més habitatge protegit, que després de vint anys es podia vendre. M'he trobat aquest perfil de qui va fer una jugada mestra perquè va comprar per 3 milions i va vendre per 20.

Com ha condicionat les polítiques d'habitatge aquesta generació?

— És gent que té almenys un habitatge en propietat i això condiciona molt les polítiques que es fan o es deixen de fer, perquè hi ha el discurs del petit propietari. Dir que el fons voltor és dolent és més fàcil que dir-ho del teu veí Paco, que té un piset i el lloga. Quan en realitat els interessos dels uns i els altres estan alineats. La gent s'ofèn molt perquè el Paco pots ser tu. El Paco no és l'Amancio Ortega, però encara que només guanyi 100 euros, en el fons el seu interès de rendibilitzar el pis és el mateix que el de Blackstone. Hi ha un sentiment de «jo m'ho he guanyat, això és meu» i la propietat privada és pràcticament intocable.

Realment ha estat tan cañón la seva vida? També hi ha diferències de classe.

— Quan parlo de vida cañón em refereixo a la d'ara. No són tots, però hi ha un perfil estès a qui l'Imserso ja se li ha quedat molt petit. Per això hi ha un munt de comunitats creant els seus propis viatges per a majors de 65 anys. Fins fa uns anys l'imaginari popular era el perfil de pensionista pobre, un vellet que té 600 euros de pensió i que no arriba a final de mes. Existeix, però ja cada vegada més són més els que cobren 1.600, 1.700 o 2.000 euros de pensió.

Les que surten pitjors parades són les dones boomers, especialment les que es van divorciar.

— El divorci és una cosa molt boomer, perquè es casaven molts i després es va popularitzar separar-se amb la seva generació. La dona boomer creix en aquest moment d'incorporació al món laboral. L'estructura masclista patriarcal de la societat li segueix dient que ha de carregar amb el pes de la casa, com una superdona que ha d'arribar a absolutament tot. Aquí es veu com elles renunciaven a la carrera professional. Al final el somni o la professió que manava era la d'ell. Això ha penalitzat les que s'han divorciat.

El discurs de guerra generacional ha pres força en alguns perfils d'extrema dreta, que culpen els boomers per la creixent despesa en pensions. No és perillós?

— En altres països van molt més forts amb això, també perquè els seus boomers són una mica més grans. Al The New York Times tens articles dient "boomers, us heu carregat el somni americà". L'enfocament del meu llibre és la història de la seva generació. Amb el tema de les pensions hi ha una simplificació. Ningú culpa el pensionista, però és important tenir clara la despesa pública que s'hi està destinant. La previsió de la Unió Europea és que el 2050 serà el pic de tensió boomer en el sistema de pensions i el 46% dels ingressos fiscals d'Espanya aniran a pagar les pensions.

Com es pot reformar el sistema perquè sigui sostenible?

— Experts de colors diferents em van dir que se sabia què passaria perquè només calia mirar la demografia. El que han fet tant el PP com el PSOE és posar pedaços. Les línies del PP anaven més per contenir la despesa i les del PSOE, també per guanyar-se aquest vot, han sigut més expansives. Els experts em van dir que cal fer una revisió del sistema en el seu conjunt i aquí és on sorgeixen diferents models. Em van parlar molt del cas de Suècia: els treballadors cotitzen amb els seus salaris per pagar les pensions, però també hi ha una part d'estalvi individual per compensar les falles, que se'n va a un fons gestionat per un ens públic, o sigui que no és necessàriament privatitzar les pensions. Però crec que aquí ningú farà una reforma.

Quin impacte tindran les herències dels boomers en els millennials i els zetes?

— Molta gent ja té una relació immobiliària amb els seus pares. El més habitual és qui ho deixa amb la seva parella als 30, torna un temps a casa els pares i estalvia 2 o 3 anys per l'entrada d'un habitatge. Però després hi ha a qui directament li donen un pis. Davant de dos perfils iguals amb el mateix sou, si a tu et paguen la casa o et cobren un lloguer per sota del preu de mercat, automàticament el teu salari rendeix més. El tema de les herències marcarà molt, ja s'està generant aquesta desigualtat.