Cinquanta anys sense responsables de l'accident miner a Fígols: "Va ser un assassinat"

BarcelonaEl 3 de novembre del 1975 Txema Gómez tenia vuit anys. Era un dilluns normal d'escola fins que al pati es van començar a sentir crits esvalotats entre els jocs de pilota. "Hi ha hagut una explosió a la mina". Gómez va tenir una sensació estranya. No recordava si aquell dia el seu pare feia torn de matí o de tarda, però va tenir un mal pressentiment. Després d'una estona de quietud tensa dins la classe, van picar a la porta. Era un veí, també minaire, que se'l va endur a casa d'uns familiars per confirmar-li la notícia. "Em vaig fer gran de cop", diu 50 anys més tard el fill d'un dels 30 treballadors que van morir en aquella explosió de grisú a la mina La Consolació, a Fígols (Berguedà). Mig segle després, cap dels directius responsables va ser condemnat per les negligències que han detectat els descendents de les víctimes arran de l'accident.

L'empresa Carbones de Berga SA (CBSA) era aleshores propietat de Fecsa, l'elèctrica fundada pel banquer de Franco Joan March. Li deien "la nena bonica del Règim" perquè aquest n'havia accelerat la modernització en plena crisi del petroli per alimentar d'electricitat les fàbriques catalanes amb el seu carbó. Aquella explotació de lignit era un laberint de galeries a 1.000 metres de profunditat. A les mines, la ventilació és un dels elements essencials per garantir-ne la seguretat. "Si hi ha acumulacions de gas, les dilueix", explica Gómez. Gasos que s'amaguen entre les capes de carbó com el grisú, un compost molt temut pels minaires i que va ser el detonant de l'explosió a Fígols.

Després de dècades d'investigacions, Gómez i els germans Marcel·lí i Emili Díaz, també fills d'una de les víctimes, han constatat que a La Consolació els sistemes de ventilació s'havien instal·lat a correcuita i portaven dos dies seguits apagats. El gas s'havia anat acumulant durant més de 48 hores. "Aquell divendres abans de l'explosió els minaires van fer un escrit perquè feia una setmana que es queixaven que hi feia una calor bestial", diu Gómez. En el primer informe després d'inspeccionar la mina, els enginyers van detectar que segurament una espurna elèctrica en alguna de les maquinàries havia provocat la ignició. Si la guspira s'hagués produït 20 minuts més tard, comenta Gómez, haurien pogut morir 400 minaires.

No hi havia aparells per mesurar la presència de gasos i, segons van descobrir les famílies, tampoc van baixar els vigilants abans que entrés el primer torn de treball, com deia la normativa. "Ja els havien fet una auditoria avisant que podia sortir una bossa de gas grossa. S'estaven arrencant un munt de tones a molta profunditat", afegeix aquest fill de minaire. Tant ell com els germans Díaz van participar en la producció de Grisú, la tragèdia de Fígols, un documental per a 3Cat, que explica com el franquisme va amagar les responsabilitats en l'accident.

Gómez, la seva germana –que aleshores tenia cinc anys– i la seva mare –que en tenia 34– ni tan sols saben del cert si el cos que van plorar era el del seu pare. "No ens van deixar veure'l", diu. Els enterraments es van fer l'endemà sense donar marge per al reconeixement dels cadàvers. Dos dies més tard, s'organitzava un funeral amb més de 6.000 persones, entre els quals hi havia tres ministres franquistes, el governador civil de Barcelona i el president de la Diputació, que en aquell moment era Joan Antoni Samaranch. Després dels protocols, l'empresa es va centrar en reforçar la seva versió per protegir els seus responsables d'una possible condemna: en una de les inspeccions s'havia trobat un paquet de tabac de la marca Rex i una capsa de mistos i culpaven els minaires d'haver provocat l'explosió per fumar una cigarreta. "Si allò havia sigut una bola de foc, d'on podia sortir? Va ser una estratègia que els va servir per donar una explicació i crear un relat", lamenta Gómez.

Un judici "pantomima"

Els directius –als quals els podia caure una pena de presó de 8 anys i una fiança de 32 milions de pessetes– van ser indultats i després de moltes pressions les vídues van acceptar indemnitzacions per tancar el cas. Més endavant, però, unes poques van reprendre el litigi aconsellades per advocats com el laboralista Marc Viader i van reunir prou proves per portar l'empresa a judici. Finalment, aquest va tenir lloc el febrer del 1978, però Gómez critica que va ser una "pantomima". "Hi van anar com a testimonis minaires que eren companys dels que van morir a dir que tot estava bé. Allò va ser un escàndol", recorda. Segurament, afegeix, culpar els morts era més suportable per als supervivents psicològicament: "És millor pensar que van ser uns companys imprudents que no que estructuralment aquella mina és una merda i has d'entrar-hi cada dia".

La sentència va concloure que l'explosió no es podia preveure i va absoldre els responsables de l'explotació. Gómez encara té molt presents els noms, especialment el de Manuel Portis, el director de la mina. "El terme accident s'ha col·locat en la nostra cultura des del poder. És un comodí que des de sempre s'ha utilitzat per part dels empresaris", reivindica Gómez. Després de la tragèdia, la seva família també va haver d'aguantar un clima de silenci, vergonya col·lectiva i tabú que va impregnar la comarca. A la seva mare i les altres dones que van perdre els marits a la mina se'ls va posar el malnom de "les vídues d'or", per recalcar que almenys havien tret diners d'aquelles morts sobtades. "Jo m'he hagut de treballar durant molts anys aquesta ràbia", admet Gómez. Encara recorda com la seva àvia, que havia cuidat els fills d'un dels enginyers, els insultava quan se'ls trobava pel carrer: "Em deia: «aquests han assassinat el teu pare»". La mina va continuar funcionant fins al 1991.

Cinquanta anys després, Gómez té clar que l'explosió no va ser un accident: "Va ser un assassinat". També lamenta que, vista la situació actual de la sinistralitat laboral, probablement si aquell incident hagués passat el 2025, tampoc s’hauria pogut evitar. Malgrat la manca de reconeixement per part de l'administració i la justícia, Gómez i els germans Díaz se senten una mica més en pau perquè, com a mínim, han posat els fets sobre la taula i han pogut fer públics els indicis que el Règim va intentar enterrar.