Fabien Toulmé: "La idea de la feina com a cosa sagrada està profundament instal·lada en la nostra cultura"

BarcelonaA l'epíleg del còmic Trabajar y vivir (Garbuix Books, 2025), l'autor francès Fabien Toulmé (Orléans, 1980) recorda la conversa del seu jo adolescent amb un orientador laboral que no entenia per què, malgrat treure bones notes en matemàtiques i física, ell preferia el dibuix abans que l'enginyeria. En aquell moment el van convèncer els seus arguments, però més endavant va acabar canviant de professió per dedicar-se al que l'entusiasmava realment: el còmic. En part per allò, Toulmé publica ara un llibre, a mig camí entre l'assaig de sociologia i el dietari, en el qual viatja a diferents països del món per entendre com ens relacionem amb la feina.

Per què va voler dedicar un còmic al món del treball?

— Tinc un recorregut professional molt heterogeni. Quan era jove, a l’estiu, treballava molt en fàbriques. Després vaig ser enginyer. Aleshores la qüestió del treball ja em generava moltes preguntes. I, sobretot, no era feliç a la feina. Sovint em preguntava per què estava obligat a treballar, més enllà de per cobrar un sou. Per què el treball és tan important i per què, alhora, pot causar tant de patiment. Això es va fer encara més evident quan em vaig convertir en autor de còmic. Continuo treballant, però, en canvi, soc molt feliç, i em sento realitzat i lliure.

Com va triar els països a visitar?

— Sabia que volia començar amb una anàlisi de l'estat actual del treball, una mena de fotografia de la situació. Em va semblar obvi que, en el context de la Gran Dimissió, aquest fenomen va afectar sobretot els Estats Units, i vaig pensar que anar-hi podria ser il·lustratiu de la manera com vivim la feina i dels problemes que comporta l’organització del treball. Quan hi vaig anar, no sabia on aniria després.

A Corea del Sud es va trobar amb la paraula gwarosa, que descriu les morts per excés de feina.

— Quan vaig tornar dels EUA, tenia la sensació que el problema no era el treball en si, sinó les empreses que feien patir la gent. Això també em va fer voler aprofundir en les plataformes digitals [al llibre, Toulmé visita la família d'un jove coreà treballador d'una aplicació de missatgeria que va morir d'un infart]. Jo volia viatjar a un país en què la valoració social del treball fos molt alta i Corea del Sud estava entre els primers en el rànquing d'hores. Un cop acabat el reportatge, era força pessimista: treballar en una empresa pot ser esgotador, però intentar ser autònom tampoc et garanteix el benestar.

El seu tercer viatge va ser a les Illes Comores per visitar un projecte de reconversió ecològica que genera feina entre les recol·lectores de flors ilang-ilang.

— Inicialment, em semblava complicat conciliar la rendibilitat amb unes bones condicions laborals. Em refereixo al fet que les persones treballin en un entorn saludable, que no siguin infelices i que rebin un bon sou, a més de respectar el medi ambient. I el que vaig descobrir és que això és viable. Però també hi ha el problema de la competència global. Si no ens posem tots d’acord per dir "anem en la direcció equivocada, la gent pateix i el planeta està en perill", res no canviarà.

Sovint passa que algú es presenta i ho fa mencionant la seva feina. Ens podem separar de la feina en la construcció de la nostra identitat?

— De fet, el que he percebut és que les persones que es presenten com a "Paula, periodista" o "Fabien, autor de còmics" són persones amb professions socialment valorades. No tothom es presenta amb la seva feina. Així que, al final, són les persones més afavorides les que ho destaquen. Una de les preguntes que em feia era per què la feina apareix tan sovint en les nostres converses. Hem passat de l'època de l'antiguitat, quan el treball físic no era gaire valorat en comparació amb la filosofia o la política; fins a l’edat mitjana, quan es va haver de convèncer la gent que era una cosa bona perquè permetia acumular riquesa. Per fer-la més atractiva, es van desenvolupar discursos que inclús reinterpretaven passatges de la Bíblia. La idea de la feina com una cosa sagrada està profundament instal·lada en la nostra cultura, fins al punt que és indissociable de la nostra identitat. Som humans per treballar i per produir, i fins i tot per explotar els recursos existents.

Quin era el seu concepte de la feina abans d’escriure el llibre? Ha canviat després?

— Crec que potser li donava una importància excessiva, tant quan era enginyer com quan em vaig convertir en autor de còmics. La inactivitat em semblava que tenia connotacions negatives, igual que la mandra. Escriure aquest còmic em va fer adonar que ens han educat amb la idea que ens hem de sacrificar per la feina per guanyar un salari i viure, i que el plaer no hi té gaire importància. Però, parlant amb gent i reflexionant-hi, vaig pensar que, al cap i a la fi, el plaer és essencial a la vida. Certament, la feina és important, però també ho és gaudir del que fem cada dia; amb tenir una situació estable i un salari no n'hi ha prou.

Al final de totes les entrevistes pregunta als protagonistes què farien si de cop tinguessin molts milions per viure i tothom respon que continuarien treballant. El va sorprendre?

— Sí, em va sorprendre. Però cada cop menys. Al principi pensava que la gent em respondria que es prendria un descans, que voldria viatjar. Però la primera persona em va dir que continuaria treballant. Després em vaig adonar que, com que m’agrada el que faig, jo també continuaria treballant. Però, com tothom, ho faria en unes altres condicions. Potser dedicaria més temps a fer els meus còmics, treballaria una setmana sí i una no, i la resta del temps aniria a la platja. Però això també il·lustra el que deia abans: fins a quin punt el treball està arrelat a les nostres vides i que difícil és imaginar-se sense fer res.