Acord salarial un any després

Sindicats i patronal pacten un augment anual dels sous de com a mínim el 2% fins al 2020

L’últim acord per a la negociació col·lectiva comprenia els anys 2015, 2016 i 2017. Per tant, l’any passat era l’hora d’actualitzar-lo per al 2018, 2019 i 2020, però això no ha passat fins a l’equador d’aquest any, en què s’ha signat un primer document. Després de mesos d’estira-i-arronsa, els representants dels empresaris i els dels treballadors van assolir ahir un preacord perquè fins al 2020 els convenis col·lectius (que afecten uns 10,5 milions de treballadors) hagin de recollir com a mínim un increment salarial d’“al voltant” d’un 2%, al qual s’afegeix un 1% variable en funció de la productivitat, els resultats empresarials o l’absentisme. L’acord, però, amb prou feines blinda l’actual poder adquisitiu, tenint en compte que el 2% garantit frega les previsions d’augment dels preus.

Ahir al matí, la ministra de Treball, Migracions i Seguretat Social, Magdalena Valerio, ja donava per fet el pacte, que va rubricar-se a la tarda. Des de feia setmanes, tant sindicats com patronal insistien que el pacte era a tocar però reclamaven cautela. L’experiència de l’any anterior, quan les converses es van trencar, demanava prudència, però tant al govern de Sánchez com als agents socials els interessava donar la notícia del primer gran acord per frenar la devaluació salarial.

L’escull del poder adquisitiu

L’estiu passat les negociacions van fracassar perquè els sindicats reclamaven que es mantingués i es recuperés el poder adquisitiu dels treballadors després que n’haguessin perdut durant els anys de la crisi. El mateix Banc d’Espanya ha reconegut que la retallada dels sous -a més dels acomiadaments- ha permès a les empreses guanyar la competitivitat perduda. CCOO i la UGT reclamaven des de l’estiu passat un augment d’entre l’1,8% i el 3%, a més d’una clàusula de revisió que garantís el poder adquisitiu en funció dels preus. Però la patronal no va acceptar-ho i va deixar la seva oferta en un augment d’entre l’1% i el 2%. Les negociacions es van truncar el juliol passat i van tornar a reprendre’s a principis d’aquest any.

Han hagut de passar sis mesos per assolir un acord que tampoc inclou aquesta clàusula com una obligació sinó que ho fa com una opció. Tot i això, els sindicats han aconseguit un dels seus principals objectius, que és la millora de les rendes més baixes. Una condició indispensable era el compromís que tots els convenis compleixin amb un salari mínim de 1.000 euros bruts mensuals el 2020. Aquest és finalment el quart punt del document. També han aconseguit recuperar la ultraactivitat (la pròrroga automàtica del conveni quan no es renova).

Les demandes al govern

Un cop signat aquest preacord, ara les parts han de ratificar-lo en els seus respectius òrgans de decisió. Ja oficialitzada la firma, toca la negociació a tres bandes amb el govern espanyol. El document acorda instar l’administració a fer diferents reformes. Primer, a abordar el problema de la subcontractació. Els sindicats han aconseguit estirar el compromís de les parts de revisar l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors (com també volia el PSOE) perquè es garanteixin els drets dels treballadors quan s’externalitzin activitats empresarials. També insten a prendre mesures per evitar els acomiadaments en empreses amb dificultats econòmiques propiciant les reduccions de jornada temporals perquè el treballador no es vegi “perjudicat ni en la seva protecció social ni en la retribució”.

Un punt important per a la patronal era incloure l’absentisme en les negociacions. Així, a banda de ser un criteri per calcular l’1% variable, el preacord passa perquè es creï un observatori sobre l’absentisme perquè en sis mesos es faci un informe. També reclamen reformar i fer més eficient el marc que regula la formació professional. Altres reclamacions són la recuperació del contracte relleu i, en l’àmbit de la igualtat de gènere, la creació d’un sistema de dependència i atenció a la infància que doni prou cobertura perquè les dones no es vegin perjudicades. En el mateix sentit, demanen l’equiparació dels permisos de paternitat i maternitat i de les reduccions de jornada, a més de l’elaboració d’un estudi sobre els plusos salarials perquè s’equiparin correctament entre dones i homes i perquè siguin més transparents.

LES CLAUS

1. Per què no s’havia resolt la negociació el 2017?

L’estiu passat les converses van aturar-se per complet perquè els sindicats reclamaven que es garantís el poder adquisitiu dels treballadors amb una clàusula de revisió salarial que permetés un augment superior als preus, però la patronal no va acceptar-ho.

2. Què implica aquest pacte?

Un augment del 2% com a mínim cada any fins al 2020, a més d’un augment variable de l’1% en funció de la productivitat, els resultats empresarials i l’absentisme. A més, implica que el salari mínim per conveni quedi fixat en 1.000 euros bruts al mes, és a dir, 14.000 euros bruts l’any en 14 pagues.

3. Quins passos queden per fer oficial la firma?

Ahir es va signar un preacord que ara haurà de ser ratificat pels òrgans directius tant de les patronals com dels sindicats. D’aquesta manera, els pròxims dies es produirà l’escenificació i firma oficial de l’acord definitiu, que, a més, implica començar a negociar punts amb l’administració pública.

4. Què reclamen sindicats i patronal a l’Estat?

A banda de revaloritzar de nou la negociació col·lectiva després que quedés debilitada amb la reforma laboral, reclamen l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat, el retorn al contracte de relleu i millorar els recursos d’ajut a la dependència i la infància per no perjudicar les dones.

Més continguts de