Només un de cada 40 treballadors troba feina amb els serveis públics d’ocupació
La meitat dels assalariats que han trobat feina els últims 5 anys l’han aconseguit gràcies a familiars i amics
BarcelonaLes relacions personals són encara avui l’arma més valuosa i efectiva per trobar feina a Espanya. Gairebé la meitat de les persones que han trobat feina a Espanya durant els últims cinc anys (en concret, el 47%) diuen que ho han fet gràcies a familiars, amics o coneguts, és a dir, a la gent que els envolta. En el cas dels treballadors estrangers, la xifra encara és més alta, i sis de cada deu enquestats per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) van respondre que la feina els ha arribat per aquests contactes pròxims. Les dades s’extreuen de l’Enquesta de Població Activa (EPA) referida al 2014 i que inclou tot l’univers d’assalariats d’entre 16 i 64 anys que havien trobat la seva feina actual entre el 2010 -ja en plena crisi- i el 2014.
Els contactes, segons l’estadística, són molt més efectius que qualsevol altra via i funcionen tant per a homes com per a dones. La segona opció amb més possibilitats, que va permetre obtenir feina a un 22% dels assalariats, va ser l’entrega del currículum o la presa de contacte directa amb l’empresa que va acabar contractant-lo.
En canvi, els serveis públics d’ocupació (com el SOC a Catalunya o l’Inem a la resta d’Espanya) van demostrar-se molt menys efectius i van ser la porta d’entrada a una feina només per al 2,5% dels assalariats, l’equivalent a un de cada 40. Les ràtios d’èxit de les oficines privades d’ocupació (que cooperen des de l’any passat en part amb els serveis públics en la recol·locació d’aturats) són una mica superiors, però es mouen en una taxa discreta del 3,5%, gairebé un de cada 30.
L’alternativa de respondre a anuncis de feina inserits en mitjans de comunicació i a internet només va servir perquè quasi el 7% dels assalariats trobessin un lloc de treball, mentre que en un 3,7% dels casos una institució d’ensenyament o formació laboral va ser l’element que ho va facilitar. En canvi, en el cas dels treballadors d’origen estranger els centres de formació només van contribuir a ocupar un de cada cent treballadors, segons l’INE. Només en un 5% dels casos va ser el mateix empresari o autònom qui va oferir la feina a l’assalariat.
Els immigrants ho tenen pitjor
Les dades s’extreuen de l’estudi que ahir va publicar l’INE sobre la situació laboral dels immigrants a Espanya el 2014. L’any passat constaven quasi 4,7 milions de persones d’entre 16 i 64 anys estrangeres residents a Espanya i la seva taxa d’activitat al mercat laboral (és a dir, que treballen o busquen feina) era del 79%, quasi cinc punts per sobre de la mitjana entre els treballadors nascuts a Espanya.
Malgrat tot, l’atur castigava molt més els estrangers que els autòctons. La taxa de desocupació, ja molt alta a Espanya, era del 22% en el cas de les persones amb nacionalitat espanyola i es disparava fins a superar el 33% en les persones nascudes fora de l’Estat. Les oportunitats d’estar ocupat són més altes per als nascuts a Espanya, amb una taxa d’ocupació del 57% que supera en cinc punts la dels estrangers.
La formació està íntimament lligada a la carrera i les oportunitats al mercat laboral. D’una banda, en l’estudi de l’INE sobta que el nivell de formació general dels pares dels assalariats enquestats era més baix en els nascuts a Espanya que en els nascuts a fora (sumant tots els països i continents). De l’altra, sí que s’aprecia que les noves generacions milloraven àmpliament les cotes de formació dels pares en el cas dels treballadors espanyols i que aquesta millora era més discreta en el cas dels estrangers respecte als seus progenitors.
El 44% dels estrangers que residien a Espanya el 2014 havien vingut per motius laborals, mentre que la resta adduïa motius familiars. Per sexes, un de cada dos homes assegurava que l’havien mogut raons familiars, mentre que en el cas de les dones aquest percentatge baixava fins al 38% i el principal element motivador d’aterrar a Espanya havia sigut la feina. A més, un de cada dos estrangers considerava que estava format o capacitat per fer una feina de més qualificació que la que feia.
