La nova (vella) crisi de la banca

Barcelona“Quan va esclatar la crisi de Bankia, probablement no hi havia cap banc espanyol que no estigués en fallida”. La frase és d’un alt directiu bancari sobre les dificultats del sector després de la munió de caixes que van haver de ser rescatades l’any 2012. La confessió té la seva importància perquè estableix una baula de continuïtat entre la gran crisi financera del 2008 i la situació actual de la banca.

Tot va començar amb la caiguda de Lehman Brothers: els bancs internacionals van deixar de prestar-se diners entre ells en l’anomenat mercat interbancari. Hi havia pànic al virus de les hipoteques porqueria que s’havia iniciat als Estats Units i, com que ningú sabia quines entitats hi estaven exposades, la sospita i la desconfiança es van instal·lar a tot el sistema. La consigna era clara: no prestar a cap entitat. Els plats trencats d’aquella decisió els van pagar empreses i famílies: el crèdit es va congelar i, per a l’economia real, va ser fatal.

La confessió d'un banquer: "Ens sobra la meitat de la plantilla"

A Espanya, el tancament del mercat interbancari va ser només part del problema. El principal cop va ser l’esclat de la bombolla immobiliària. El gruix del sector va entendre massa tard que havia fiat el seu estratosfèric creixement a un sector amb peus de fang, el del totxo. Tot i que hi ha un cert ball de xifres, es calcula que el forat amb què es van trobar les entitats era d’entre 165.000 i 300.000 milions d’euros (un 30% del PIB espanyol), en una dada que va a pitjor per la constant revisió de la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç.

Així, si el 2007, en plena eufòria, els bancs guanyaven 25.000 milions en conjunt, el 2012 en perdien 73.000. Les provisions per fer front a les pèrdues esperades es van convertir en la línia més important del compte de resultats dels bancs, que a poc a poc van iniciar una lenta millora: el 2013 van tornar els beneficis i els resultats van millorar el 2014 i el 2015. Però el 2016 han tornat els núvols. Fa tot l’aspecte que es pot parlar d’una nova crisi de la banca, amb el que això comporta per a l’economia productiva, tant famílies com empreses.

Frankfurt com a enemic

El nou problema de la banca es diu Frankfurt: el Banc Central Europeu, amb seu a la ciutat alemanya, ha abaixat tipus a la desesperada per mirar de reactivar el consum i la inflació i per empènyer els bancs a prestar més. El preu del diner estava a l’entorn del 4% el 2008 i el 2009, però des d’aleshores, per fer front a la Gran Recessió, ha anat caient fins a l’actual 0%, el nivell més baix de la història.

Els bancs en surten perjudicats: el seu principal negoci és captar diner per prestar-lo i obtenir un benefici amb aquest marge. Així, amb la seva matèria primera en un mínim històric, els bancs pateixen, i mentre el BCE no canviï la seva política actual, serà com si estiguessin venent gel al pol Nord. I lògicament, el marge d’intermediació que obtenen els ha posat contra la paret.

Els banquers fa anys que miren a Frankfurt esperant una bona nova, però no s’enganyen: malgrat que la Fed nord-americana ja està apujant tipus, les previsions per a Europa són diferents. Un dels principals banquers d’Espanya, en una conversa amb l’ARA, ho explicava així: “La previsió és que siguin baixos encara dos anys més. Si la cosa s’allargués més enllà, «Houston, tenim un problema»”. A partir del 2018 la situació començaria a ser desesperada. I diferents veus creuen que es podria arribar a això. El BCE ha insistit que els tipus es mantindran en el nivell actual o més baix “durant un període prolongat de temps”.

Jesús Palau, professor de finances d’Esade, exposa així el problema: el 2008, el tipus mitjà ponderat de les operacions hipotecàries (el que els bancs cobraven de mitjana als clients) era el 6,42%. Al tancament del 2015, el mateix indicador estava a l’1,98%. Palau, però, recorda que els bancs tenen ara un avantatge: llavors adquirien els diners pagant un 5,526%, i ara ho fan al 0,20%. En realitat, doncs, els marges han crescut, almenys en les hipoteques. I això revela un altre problema: l’escassa eficiència d’unes entitats que antigament tiraven de volum (sovint de forma imprudent) per créixer.

Però rebaixar el preu del diner no és l’únic moviment del BCE que ha colpejat els bancs. Les exigències regulatòries imposades pel nou supervisor per evitar una nova crisi estan afectant les entitats de dues maneres diferents. D’una banda, les reserves de capital que els exigeixen són més elevades (tot i que hi ha experts que encara les troben insuficients). Les entitats europees, segons la seva dimensió i enfocament de negoci, han de mantenir un coixí de diners equivalent a entre un 9% i un 12% dels diners que presten. Les exigències no s’acaben aquí. El supervisor únic demana informació constant i exigeix molta activitat als serveis centrals de les entitats. Això ha sigut especialment difícil d’assumir per a les entitats més petites.

Un present incert

Els bancs han de fer front a aquest escenari amb una llosa afegida, que és la de la reputació. La gran banca no se n’ha sortit en el seu intent de culpar les antigues caixes d’estalvis de tots els problemes de la crisi, i el descrèdit ha arribat a gran part del sector. “Han pagat justos per pecadors”, acostuma a dir el president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, en referència al canvi de gestors en el sector. El seu diagnòstic és contundent: si no se soluciona aquest punt, el problema de rendibilitat no es resoldrà.

La sortida no és clara: en un context de lenta sortida de la crisi (que els més pessimistes ja consideren la nova normalitat) i amb un atur que encara és molt lluny de situar-se en nivells europeus, els 100.000 milions d’ajuts que va rebre el sector a Espanya són una llosa. A més, el fet que el degoteig d’escàndols del passat no s’aturi dificulta el canvi d’imatge. L’últim cas, les extorsions de Manos Limpias i Ausbanc.

Simultàniament, el sector veu com neixen competidors digitals, des de start-ups fins a gegants tecnològics, més preparats per a les noves formes de consum. Malgrat que tots els bancs diuen que la digitalització és una prioritat, el cert és que estan realment centrats en la seva titànica lluita per millorar l’eficiència. Reduir costos és important no només per compensar els tipus baixos, sinó també perquè els bancs mantenen un problema latent heretat de la Gran Recessió: segons alertava la setmana passada José Viñals, director d’afers monetaris de l’FMI, a la zona euro només la meitat dels actius de la banca són sans. La resta són actius de risc (30% del total) o que necessiten ser reformats per deixar de ser una amenaça (20%).

No queda clar del tot que les crisis del 2008, el 2012 i el 2016 deixin de ser part d’un mateix problema. El que sí que sembla evident és que les entitats han après, a la força, que ja no és tan clar l’aforisme “La banca sempre guanya”.