Són dues persones influents, en el millor sentit de la paraula, i avui dia ja és evident que el seu llegat (el discurs polític de l’un i la música de l’altre) passarà de generació en generació. Escolto com conversen de manera relaxada, i m’atrapa la sinceritat i proximitat amb què s’expressen. Parlen amb enyorança i preocupació d’un món que se’n va, de com el seu gran país, els Estats Units, s’ha anat fragmentant.
Barack Obama situa el punt d’inflexió als anys 80, el Boss assenteix explicant amb detall com ha canviat des d’aleshores el barri on va néixer i on segueix vivint. La sèrie de podcasts que han gravat és deliciosa. Té aquell magnetisme anglosaxó amb què cal anar amb compte. Massa sovint fem nostra la narrativa que des d’allà es teixeix de manera seductora. Els temors que expressen, que són fundats a casa seva, en són un bon exemple. La cohesió social s’ha escapçat als països desenvolupats, però la ferida no és igual arreu. S’estan posant en evidència els límits del laissez faire i les virtuts de disposar d’un sector públic robust. A Europa en general, i també al nostre petit país, és urgent que l’estat del benestar millori la seva eficàcia. Però malgrat tot, ens en podem sentir orgullosos.
