La potent empremta gastronòmica de Carles Vilarrubí

BarcelonaEstem de dol, en xoc i molt tristos. No hi comptàvem pas. El món de la cultura de la cuina i la gastronomia catalana ha perdut l’empenta i la força irrepetible d’un personatge polifacètic, dinamitzador, engrescador i capaç de conquerir fites, sense complexos de país petit.

L'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha perdut el seu president més innovador. Un president compromès amb la cultura del país, observador del potencial dels joves cuiners, seguidor tant de la cuina més estelada i mediàtica, com la de la llista de restaurants per descobrir, existents en tot el territori, i que cuinen com a ell l’emocionava, amb ànima i esperit de paisatge i patrimoni.

Tenia una dèria que practicava sempre que podia, si s’esqueia el moment, feia la petició a qui correspongués d’incloure més vins catalans a les cartes dels restaurants. L’acompanyava una sensibilitat exquisida pel primer sector, la seva lluita era proclamar-ne els valors inspiradors de la nostra cuina, també els saludables i nutricionals. Empatitzava amb el món pagès, pescador i ramader. Per això mateix, no va parar de crear accions, en defensa del motor econòmic d’aquest sector. Ha estat habitual sota la seva presidència a l’ACGN, la realització d’accions divulgadores en aquest camp, encarades a la societat actual, tan mancada d’aquests valors. Tots sabem que avancem desorientats cap a la nostra alimentació del futur.

Era un president que podria haver signat la proclama de J.V. Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell”. Sota la seva presidència el Premi Nacional de Gastronomia es va desdoblar, i ara es premien en la mateixa categoria la cuina creativa i la cuina tradicional.

El Carles era un home que contagiava il·lusió per la vida, el seu bagatge professional l’havia convertit en un home que entenia el món i entenia les persones. Un home amb un criteri molt respectuós envers els altres. Era un home a qui li brillaven els ulls quan parlava de cinema, o d’art, o de literatura, o de cacera, de cavalls, de viatges, del Barça, de Catalunya o de la família. Principalment, la creativitat li desbordava dels ulls, quan parlava de nous projectes culturals i pedagògics des de l’ACGN, sempre amb l’objectiu de donar corda al patrimoni cultural.

Quina sort haver-te conegut, Carles! Quina sort haver compartit idees, passions i objectius gastronòmics! Ha estat per a mi un gran honor formar part de la taula directiva de l’ACGN. Encara que ens deixis el teu esperit emprenedor i incansable, la teva voluntat d’unir forces i objectius, tots els que t’hem tractat hem d’encaixar la gran tristesa de perdre’t. Et trobarem a faltar, sempre!