Uns pressupostos expansius

Els pressupostos generals de l’Estat (PGE) que ha presentat la ministra d’Hisenda al Congrés de Diputats són expansius. Són optimistes en la previsió d’ingressos, no aspiren a una reducció immediata del dèficit públic, afegeixen els ingressos procedents del programa europeu Next Generation EU, piquen l’ullet a diferents socis potencials i a públics molt amplis, i tenen en compte que probablement s'hauran de prorrogar i hauran de durar dos anys.

Les crítiques dels partits de la dreta espanyola se centren en les dues primeres apreciacions: optimisme d’ingressos i poca pressa en la reducció del dèficit. Tanmateix, és més que probable que fessin el mateix si governessin ara. Costa d'imaginar que no volguessin augmentar les pensions o els sous públics, o que no volguessin aprofitar els nous fons europeus, o que fossin massa prudents amb l’objectiu de dèficit quan no caldrà passar comptes amb el pacte d’estabilitat fins al pressupost del 2023. Atès que els recursos a disposició de les comunitats autònomes i els ens locals també pugen, que els joves tenen algun nou programa fet a mida i que sembla clar que el govern espanyol encara es guarda marge de maniobra per atendre alguna petició dels partits que volen que votin els PGE tot i no ser al govern, costa d’imaginar que no es puguin aprovar.

Serien diferents els PGE amb el PP al govern? Sens dubte hi hauria diferències molt significatives, com la inversió territorialitzada o la incorporació de part de la disposició addicional tercera corresponent a l’any 2008 que el govern del PSOE no va pagar el 2011, de la qual el PP es va desentendre del tot. Però poca cosa més.

Què poden esperar els partits d’obediència catalana? Obtenir el màxim de la negociació, que aquest cop ja es dona per descomptat que es produirà, a diferència d’ocasions anteriors (els PGE del 2019) quan el mateix Pedro Sánchez no volia ni parlar de negociar res amb ERC i buscava qualsevol excusa per dissoldre el Congrés i tornar a convocar eleccions per desprendre’s de la coalició liderada per Pablo Iglesias i de la necessitat dels vots d’ERC. Ara les oportunitats de negociar són més altes i la necessitat de Pedro Sánchez també.