Els problemes per mesurar la productivitat
Partits i agents socials debaten vincular salaris o pensions a un índex que no es té clar com s’ha de calcular
MadridEl tòpic que l’economia no és una ciència exacta és fàcilment il·lustrable a través del concepte productivitat. Des que va començar l’any, aquesta paraula s’ha convertit en una de les més utilitzades pels principals agents econòmics espanyols perquè és la que ha de desencallar les converses entre la patronal i els sindicats en el pacte sobre pujades salarials. Fa anys que els empresaris van posar sobre la taula la idea de la productivitat reclamant que les retribucions hi estiguin vinculades. Els sindicats es van negar a deslligar els sous de l’evolució dels preus per garantir així que els treballadors no perdien poder adquisitiu. Aquesta vegada, però, CCOO i la UGT també han pujat a aquest carro i han accedit -amb condicions- a tenir en compte la productivitat. Però ho fan conscients del repte que suposa per a les empreses i per al mateix govern central, que hauran de respondre a una pregunta clau: com es mesura la productivitat?
La resposta varia en funció del costat de la taula on s’assegui qui respon, tot i que la definició de productivitat és senzilla: el valor de la producció dividit per una unitat de treball o de temps. Però, a l’hora de convertir-la en un índex com podria ser l’IPC (que mesura la variació dels preus), cadascú té la seva pròpia recepta. “No hi ha una mesura universal de la productivitat; es mesura de manera diferent per a cada sector i col·lectiu i, fins i tot, dins de la mateixa companyia el concepte de productivitat no és el mateix”, avisa Olga Cecilia, directora de serveis d’assessorament de personal de la consultora EY, que afegeix que hi ha feines on és més difícil de quantificar, com ara les administratives. Ara bé, apunta que és un mesurament que cada vegada s’utilitza més a l’hora d’establir complements salarials.
La setmana passada la patronal va fixar les seves línies vermelles per a la negociació col·lectiva del 2018 d’aquesta manera: “L’acord no s’ha de limitar a una negociació de les bandes salarials, sinó que també s’han de pactar tots els temes relacionats amb la productivitat que la CEOE i Cepyme consideren imprescindibles per a la millora de la competitivitat de les empreses”. Però els empresaris no donen més detalls sobre quins índexs de productivitat caldria tenir en compte. A grans trets, es mostren partidaris de fixar-los empresa per empresa.
“Informació privilegiada”
Els sindicats, en canvi, aposten per utilitzar referències sectorials quan sigui necessari i, en alguns casos, d’empresa. Segons Luis Zarapuz, economista de CCOO, “el que es pretén és que els salaris participin de la riquesa generada, del que es produeix”. Zarapuz defensa que la productivitat es pot calcular a través de referències macroeconòmiques del PIB, que són públiques, però admet que “hi ha llacunes” i que ara mateix són les empreses les que tenen la paella pel mànec en l’accés a aquesta informació. “Cal que es faciliti més informació a les taules de negociació”, insisteix Zarapuz. Assegura que la informació existeix però que “no està articulada perquè arribi als àmbits de negociació”, i critica que fossin les empreses les que posessin sobre la taula aquesta paraula i que, alhora, es neguin a cedir el “monopoli de la informació”.
El mateix admeten els experts consultats. “És difícil per a empreses i treballadors tenir indicadors transparents en què confiïn tant els uns com els altres per poder-hi lligar els salaris d’una manera clara”, indica Miguel Cardoso, economista en cap de BBVA Research a Espanya.
Qui podria entrar en joc aquí és el govern espanyol. Segons Luis Zarapuz, aquestes dades ja existeixen, perquè es poden obtenir a través de dades fiscals, de despesa o de consum que es fan servir per elaborar les estadístiques estatals, i, per tant, podria ser el mateix govern central qui les facilités o qui forcés les empreses a fer-ho.
Des del BBVA Research, però, no aposten per obligar, sinó per “incentivar” les companyies a cedir una informació que des de CCOO qualifiquen de “privilegiada”. Seria més efectiu, segons Cardoso, “reduir els costos que han d’afrontar les empreses perquè els seus comptes siguin realment públics”.
El desfasament durant la crisi
Prenent com a referència les dades globals, sindicats i experts coincideixen a dir que, de fet, productivitat i salaris no han avançat paral·lelament durant la crisi, sinó que els acomiadaments massius i l’automatització han fet augmentar la productivitat, mentre que els sous s’han estancat. Aquesta és una de les reclamacions que els sindicats han afegit a la seva proposta per incrementar els salaris almenys un 3,1%, de manera que es recuperi el poder adquisitiu perdut.
Per a Cardoso, el fet que productivitat i salaris no hagin crescut en paral·lel “té a veure amb la ineficiència del mercat laboral”, i assegura que durant la crisi es van produir acomiadaments de treballadors temporals en comptes d’equiparar els salaris a la situació de l’empresa, cosa que va augmentar la desigualtat.
Entre aquests matisos hi ha encara moltes incògnites, riscos i reptes per a tots els implicats, però la productivitat és el primer punt de coincidència que han trobat sindicats i patronals per desencallar una negociació embarrancada des de fa un any.
