Sota l’amenaça d’una nova crisi financera

BarcelonaLa gran recessió que va colpejar l’economia mundial a partir de la caiguda de Lehman Brothers no es podria explicar sense els bancs. Les entitats van comprar actius poc fiables (ja fossin hipoteques escombraria o un ingent nombre de crèdits immobiliaris) que els van esclatar a les mans i van disparar la desconfiança mútua: els bancs van deixar de prestar-se diners i es van trobar abocats a unes pèrdues enormes que van interrompre el batec de liquiditat a l’economia. Les conseqüències d’aquella crisi històrica encara segueixen vigents: moltes entitats han desaparegut o encara miren de recuperar-se i la banca segueix, malgrat la seva millora, en el centre de totes les sospites.

Aquestes sospites poden explicar el fenomen que en les últimes setmanes s’ha viscut a les borses i els mercats. La caiguda de la cotització dels bancs des de principis d’any segueix imparable: els bancs europeus han perdut la quarta part del seu valor, i els americans, una cinquena part. Al rumors constants sobre els bancs italians ara s’hi ha afegit la inestabilitat generada per la caiguda del petroli, que està afectant els bancs americans perquè van finançar la indústria local del fracking. A Europa, a més, ha aparegut un sospitós de gran categoria: el Deutsche Bank, el primer banc de la locomotora europea.

El que l’any passat era el 41è banc del món per valor en borsa ha vist com les seves accions queien fins a un 40% (ara un 27%) després de presentar uns resultats desastrosos: va perdre 6.700 milions el 2015 que, no obstant, tenien una explicació fàcil -les multes pagades i el cost de reestructuració del banc-. A rebuf d’això, el cost de les assegurances que compren els inversors per protegir-se d’una fallida (els anomenats credit default swaps, o CDS) es va multiplicar per quatre i hi va haver rumors que no podria pagar als tenidors dels bons que havia emès.

Alemanya hi torna

El grau de preocupació ha sigut tan alt que s’ha arribat a parlar d’una eventual caiguda del gegant alemany i de les conseqüències fatals que això podria tenir per a l’economia europea. Wolfgang Munchau, prestigiós columnista del Financial Times, ha parlat obertament aquesta setmana d’“el retorn de la crisi financera”, una opinió que comparteix el professor d’Esade Robert Tornabell, una eminència de les finances. En aquest context, el Deutsche ha hagut d’anunciar que recomprarà 4.800 milions del seu deute per tranquil·litzar els mercats. El dubte és fins a quin punt la por té fonament.

“Segons la meva opinió els temors són exagerats, especialment pel que fa als bancs alemanys”, opina Alfredo Pastor, professor de l’Iese. “Si Espanya no va deixar caure Bankia, imagina’t el que farà Alemanya amb el Deutsche”, afegeix. Aquest expert recorda que “les recessions són dolentes per a la banca, però si es pensa que això és conjuntural, que ho és, no hi ha raons per pensar que els bancs no hagin d’aguantar”.

Un destacat banquer, que demana l’anonimat, comparteix aquesta tranquil·litat respecte al Deutsche. “Alemanya ja havia patit la crisi bancària i havia hagut de destinar molts diners públics a recapitalitzar bancs, però fins ara sempre havia tingut un champion ”. Ara, aquest campió també té problemes. Amb tot, destaca que l’aflorament dels problemes del Deutsche demostra el bon funcionament del nou supervisor únic -el BCE- i que, a més, les quantitats són petites. “Si el problema del Deutsche són 6.500 milions, per a un estat com Alemanya això és mínim”. “Una altra cosa és el desgast en la reputació”, admet.

Lluny de l’apocalipsi

Parlant de la situació financera europea, el seu discurs no canvia: “No estem davant de cap apocalipsi bancària com la que vam estar a punt de patir el 2008”. Aquesta font recorda que, amb l’aplicació de la normativa de Basilea III, els bancs han augmentat la seva solvència i han reforçat el seu capital principal, que ha passat del 9% del 2009 al 12,5% actual. A més, les entitats han reforçat el seu accés a la liquiditat. “El finançament interbancari ara no existeix”, apunta. Segons resumeix, els bancs estan avui menys palanquejats, tenen més capital i no depenen tots els uns dels altres, com va passar el 2008.

Aquest expert explica que la banca nord-americana, la britànica, la suïssa, la francesa i l’espanyola són perfectament sòlides. Fins i tot explica que la grega se’n sortirà, però el seu to canvia amb els bancs italians: “Van desaprofitar l’onada de reestructuració que va fer tothom. Ara hi ha grans interrogants, però l’afectació que poden tenir en la resta del sistema és limitadíssima”.

La banca italiana, afirma Alfredo Pastor, s’està trobant amb dos problemes. “En primer lloc no ens deixen saber quina és la situació real; a més, intenten fer un banc dolent però el debat està en el preu dels actius tòxics que s’hi assignin, perquè si els posen el preu real no netegen els balanços i, si ho fan a un preu més elevat, Brussel·les pot dir que són ajudes d’Estat”.

On sí que hi ha més consens és en el fet que els preus de les accions dels bancs seguiran patint: els tipus baixos, els requeriments de solvència del BCE i les ampliacions de capital passen factura. Però, com deia The Economist aquesta setmana, “això no és el 2008: els grans bancs no estan a punt d’ensorrar-se”.

Pagar per deixar diners al banc, més a prop

Lagarde seguirà cinc anys més a l’FMI

La francesa Christine Lagarde seguirà cinc anys més com a directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) després que no s’hagi presentat cap altre aspirant al càrrec que ostenta l’exministra de Finances francesa des del 2011.

Aquesta reelecció havia sigut qüestionada per un grup de països emergents, que posaven en dubte l’acord tàcit (i que s’ha respectat) segons el qual al capdavant de l’FMI hi ha un europeu, mentre que al Banc Mundial hi ha un estatunidenc (actualment ho és el nord-americà d’origen coreà Jim Yong Kim). Lagarde, que seguirà en el càrrec fins al 2021, va aprofitar ahir per valorar la situació econòmica actual: “¿Som al 2009? No ho crec. ¿Som en un moment en què cal coordinació? Sí”.