Economia 07/11/2018

El Suprem fa una històrica marxa enrere i dona la raó a la banca

Decideix per 15 vots contra 13 rectificar la decisió de fa tres setmanes que donava la raó als clients

Laia Forès
3 min
L'edifici del Tribunal Suprem, a Madrid, on es reuneixen els magistrats per decidir sobre els impostos hipotecaris

MadridEn una decisió tan històrica com polèmica, el Tribunal Suprem va decidir ahir carregar-se la seva pròpia doctrina i fer marxa enrere en la decisió de fer pagar als bancs els impostos hipotecaris, presa fa tan sols tres setmanes. El ple del contenciós administratiu va acordar amb una votació secreta ajustadíssima -per 15 vots a favor i 13 en contra- i després de 16 hores de deliberacions que siguin els clients que constitueixen una hipoteca els responsables d’abonar les taxes corresponents. La reculada del Suprem, sense precedents, probablement crearà un terratrèmol judicial, social i polític. Partits polítics, organitzacions de consumidors i associacions de jutges van demanar ahir a la nit la dimissió dels president del Suprem, Carlos Lesmes, i del president de la sala contenciosa administrativa, Luis María Díez-Picazo.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El Suprem tirava per terra així la jurisprudència que havia establert la sala segona a mitjans d’octubre amb una sentència que determinava que els bancs han de fer-se càrrec de l’impost. En un gir inesperat i després de la pressió rebuda (sigui per part dels bancs o del mateix govern central), els 28 magistrats de la sala contenciosa administrativa que van participar en el ple van arribar ahir al vespre a aquesta conclusió, tot i haver-hi un gran nombre de magistrats que hi estaven en contra.

De fet, després d’hores de debat amb arguments a favor i en contra però amb molts matisos, es va optar per una votació secreta a cara o creu, sense cap matís. O paga la banca o paga el client. I el resultat de la votació va ser la primera opció.

En l’última sentència, feta pública el 18 d’octubre, l’alt tribunal va canviar el criteri per determinar que a partir de llavors els impostos els havien d’abonar els bancs i no els clients. L’endemà el president de la sala va deixar en suspens la nova jurisprudència a causa del seu “gran impacte econòmic i social”. La sentència havia provocat una jornada negra a l’Íbex-35 amb pèrdues per als principals bancs. Aleshores Díez-Picazo ja apuntava que al Suprem li preocupaven els efectes econòmics de la decisió. Després va arribar a demanar perdó pel caos jurídic que havia provocat el fet de deixar al congelador la doctrina que havia establert la sala del Suprem experta en impostos.

Ahir el Suprem analitzava tres nous recursos, idèntics als que va generar aquella sentència, per aclarir si es confirmava el criteri de l’última sentència o es tornava a la casella d’inici. Segons fonts del Tribunal Suprem, el veredicte d’ahir -amb el qual es coneixerà la justificació del canvi de criteri- no es farà públic “fins d’aquí uns dies”. En qualsevol cas, el que va fer ahir el tribunal és establir la jurisprudència definitiva. Aquesta vegada no hi ha marxa enrere.

Fractura al Suprem

El resultat de la votació fa evident la fractura que la qüestió ha provocat al Suprem. La imatge i la credibilitat del tribunal, capaç de canviar de criteri dues vegades en qüestió de dies i després d’una sentència ferma, quedaran malmeses. La pirueta que ha fet el Suprem per tornar a la doctrina inicial, vigent durant 22 anys, és inèdita. Els bancs, els grans beneficiats de la decisió d’ahir, havien advertit del gran impacte econòmic que suposaria per al sector que es mantingués la jurisprudència i que tingués efecte retroactiu. Els clients, l’altra cara de la moneda, van carregar contra el Suprem. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va qualificar de “vergonyosa” la resolució i va advertir que podria perjudicar més de 12 milions de famílies a Espanya.

Des del govern espanyol, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, havia advertit ahir mateix que si el TS ratificava que els bancs han de pagar els impostos i la decisió tenia efecte retroactiu, uposaria un augment del dèficit públic d’entre tres i quatre dècimes. Segons Montero, les comunitats autònomes haurien d’haver retornat als clients d’hipoteques 5.000 milions d’euros. Fonts de la Moncloa van explicar que l’executiu “analitzarà i estudiarà l’impacte” de la decisió del TS en el pròxim consell de ministres, que aquesta setmana se celebra dijous.

Els partits polítics de l’oposició van criticar durament el TS. Units Podem va convocar ahir a la nit una manifestació per dissabte. “Ens veiem amb la ciutadania per defensar la justícia social, la independència judicial i la dignitat”, va piular Pablo Iglesias. ERC i el PDECat van criticar amb contundència la decisió, de la qual també es va desmarcar Albert Rivera. El PP, en canvi va guardar silenci.

LES CLAUS

Deixant de banda el fons de l’assumpte (és a dir, els arguments jurídics sobre qui havia de pagar l’impost), l’escàndol és haver paralitzat una sentència un cop s’ha dictat en considerar que el seu impacte “social i econòmic” era molt elevat. Quan uns dies després es decideix canviar el sentit de la sentència, és bastant difícil que el ciutadà no tingui la percepció d’una mà negra darrere de la decisió. Tot i l’actuació barroera, ningú ha dimitit.

1. Per què la decisió del Suprem és escandalosa?

2. Però qui hauria de pagar l’impost: els clients o les entitats financeres?

És difícil de saber, i la divisió del Suprem en aquesta qüestió (amb 15 vots contra 13) demostra la dificultat de decidir-ho. Els experts consultats ho expliquen així: hi ha una llei que diu que l’impost de les hipoteques (conegut com a AJD) el pagarà qui estigui interessat en la inscripció de la hipoteca al Registre de la Propietat, que pocs dubten que és el banc. Però hi ha un reglament posterior que sosté que l’AJD el pagarà el comprador del pis. És a dir, hi ha una contradicció. Els experts creuen que la llei preval sobre el reglament, però la decisió d’ahir sembla indicar que el Suprem opina el contrari.

3. Què deien els bancs?

El millor argument dels bancs era que “no es pot penalitzar aquell que ha complert la normativa”. Això no treu que a partir d’ara potser eren ells els que havien de pagar l’impost, però obria dubtes sobre la retroactivitat de la sentència. En cas que la decisió fos retroactiva, els clients haurien pogut reclamar a Hisenda (que és qui recapta els diners), que al seu torn hauria d’haver reclamat l’impost a la banca. El problema és que els bancs potser podrien haver invocat la contradicció legal existent (i, per tant, possiblement haurien litigat) per intentar no pagar l’impost de manera retroactiva. El pagament per part de la banca, per tant, no estava ni de bon tros garantit. De fet, ahir mateix el govern central va avisar que la sentència podria fer pujar el dèficit.

stats