Toni Ferrer: “Hem passat un dels períodes més durs de la història sindical”

MadridDesprés de 21 anys ocupant càrrecs de responsabilitat a la UGT, el número dos de Cándido Méndez, Toni Ferrer (Alacant, 1954), deixarà la primera línia del sindicat en el pròxim congrés, al març, al qual Méndez tampoc no es presentarà: “Cal deixar pas als joves”. L’històric sindicalista repassa els quatre anys de govern del PP, en què creu que hi ha hagut una campanya per debilitar els sindicats. També fa autocrítica: “Hauríem de comunicar més”.

Quin balanç fa dels 4 anys del PP?

El PP s’ha centrat només a complir els programes d’austeritat. Han retallat 10.000 milions en sanitat, han acabat amb la justícia gratuïta i han fet retallades que han afectat els que estan en més mala situació. Hem fet un procés de devaluació interna amb un model d’ocupació basat en la precarietat. Hi ha una recuperació dels grans indicadors, però un terç de la feina és precària i amb baixos salaris. Això té un impacte negatiu en les pensions. La Seguretat Social cada cop té més dèficit, perquè li cauen els ingressos i es veu obligada a tirar del Fons de Reserva. És resultat de la gran reforma laboral. Ha sigut demolidora amb els drets dels treballadors. El balanç és molt negatiu. Recuperar drets costarà molt.

Què espera del nou govern?

Necessitem recompondre drets i desfer situacions anòmales, com ara que tenim el salari mínim gairebé congelat. Hi ha partits que parlen de coses com aquesta, com el PSOE i Podem, i d’altres que no. El partit emergent ara [Ciutadans] està plantejant un altre tipus de reforma laboral, com el contracte únic. Tenen una política molt neoliberal que no és la que creiem que fa falta.

Parlaran amb els partits?

Estem elaborant un balanç de la legislatura i també propostes, que presentarem abans de la campanya.

Pot dir alguna mesura concreta?

Hem de fer un pla de xoc orientat als aturats de llarga durada, perquè la meitat de les persones aturades no cobren cap prestació. També s’ha de derogar la reforma laboral i l’índex de revalorització de les pensions, perquè és un escarni. El govern s’escuda en la deflació: és a dir, ven un problema com un avantatge.

S’està complint el pacte salarial?

Les dades apunten que sí. Els convenis nous s’estan pactant amb pujades a l’entorn de l’1%. Però jo crec que el compliment de l’acord va més enllà dels salaris. És apostar per l’ocupació de qualitat, per reduir la temporalitat, i aquí no ha tingut prou recorregut. Estem veient que hi ha una temporalitat clarament injustificada. La negociació col·lectiva pot enfortir aquesta ocupació de qualitat. S’està aconseguint que hi hagi més fluïdesa, però segueix havent-hi sectors, com les caixes d’estalvis, el metall i l’hostaleria, que tenen la negociació col·lectiva encallada. Algunes patronals no estan complint el pacte.

Els sindicats s’han desprestigiat?

Hem passat un dels períodes més durs en la història recent del moviment sindical, comparable només als períodes més durs de la Transició, que també van coincidir amb una crisi brutal. Potser no hem sigut capaços de traslladar el que hem estat fent. Ens hem plantejat protegir les persones i vam aconseguir ampliar la protecció als desocupats. Es va plantejar reduir les hores per no destruir ocupació... Tot això va funcionar fins al 2010, però després amb les polítiques d’austeritat es produeix un fenomen: hi ha tot un sector de l’àmbit polític, econòmic i ideològic que culpa els sindicats de la crisi. Els responsables de la crisi ens culpen als que intentem frenar-ne l’impacte! Ho vam veure clarament amb mesures que va prendre el govern del PP com la retallada de drets sindicals, o el fet que hi hagi 600 persones que per exercir la llibertat sindical o el dret a vaga estan encausades. S’ha intentat imposar un model de dominació, i per això calia debilitar-nos. Potser no ho hem sabut comunicar bé.

Rajoy també va dir que no sabien comunicar...

Jo no dic que no sapiguem comunicar, he dit que hem de comunicar més. L’assoliment del Prodi com una conquesta sindical no es coneix.

Però han perdut protagonisme, amb les marees.

Són respostes immediates i el sindicat és una organització estable. Moltes vegades nosaltres els hem donat suport. Potser no hem liderat les marees de la sanitat, però en el dia a dia als hospitals hi estem nosaltres.

Quants afiliats han perdut?

N’hem perdut. En una situació de pèrdua de llocs de treball, igual que deixen de comprar el diari, s’esborren del sindicat. No sé el percentatge exacte, però entre un 5% i un 6% com a mínim.

¿Es tanca una etapa de 21 anys per a vostè?

Sí. És moment de donar pas a un rejoveniment al sindicat.

Cal un candidat de consens?

Com més grau de consens s’assoleixi, més enfortit en sortirà el sindicat. Aquest ha de ser l’objectiu.

Està de moda un líder jove i amb dots comunicatius.

Seria lògic que el futur equip tingués una perspectiva de dos mandats, com a mínim. Jo vaig entrar a l’executiva amb 41 anys, més o menys com el Cándido. I Nicolás Redondo també. No cal sacralitzar les edats, però alguns hem de fer un pas al costat.